Hamlet Aribau s’emmarca en una aura de condicions especials, sobretot referents a l’espai: un cinema, l’Aribau, reconvertit circumstancialment en teatre per celebrar el seixantè aniversari. Les cadires del públic són les mateixes que a la Biblioteca de Catalunya, i la incomoditat de les butaques seria poc rellevant si no fos perquè la funció dura més de tres hores… Tot i això, l’espectacle de La Perla 29 paga la pena.
Partir d’un text excel·lent ja és una bona base perquè un muntatge evolucioni pel bon camí i, per descomptat, William Shakespeare és el rei de l’escriptura teatral. Les modificacions i afegits que s’entrellacen amb el text original –a fi que els versos del segle XVII es facin més comprensibles– funcionen perfectament alhora que actualitzen la tragèdia més famosa del dramaturg anglès, traduïda al català per Joan Sellent. Hamlet, Ofèlia, Poloni, etc. són personatges cabdals en l’imaginari col·lectiu de qualsevol amant del teatre.
El text és un punt de partida immillorable, dèiem, però llavors falta posar-hi la resta: un repartiment potent amb unes interpretacions convincents; un disseny adequat de llums, so i vestuari; un joc audiovisual que tregui profit de la singularitat de l’espai i, per últim, una direcció que imagini i coordini tots aquests processos. Oriol Broggi ens té ben acostumats, i aquesta vegada tampoc decep: l’obra, amb uns quants moments brillants, manté la intensitat empàtica conforme avança la famosa trama.
Aquesta vegada, però, és Guillem Balart qui s’emporta la palma posant-se a la pell del príncep Hamlet amb naturalitat i maduresa. Molt ben acompanyat, això sí, d’actors i actrius en papers secundaris imprescindibles. L’element que podria millorar és l’explotació de l’espai: amb moments més i menys afortunats, la interacció amb la pantalla es produeix, però la força de l’espectacle en viu fa recaure gairebé tot el pes sobre l’escenari de fusta, i el cinema acaba esdevenint més l’espai que acull l’obra de teatre que un recurs per amalgamar les dues formes d’art.