La icònica banda de Punk Cabaret novaiorquesa The World/Inferno Friendship Society tancava el seu tercer àlbum Red-Eyed Soul amb la cançó So Long To The Circus (A reveure, circ) que en els seus versos finals deia així: «So long to the circus, so long to it all / You should have a good sense of when it’s time to get gone / When the police are about to arrive, when security steps in / Wave goodbye to the circus», que es traduiria com: «A reveure, circ, a reveure tot / Saps que és tenir una bona pensada quan és temps de marxar / Quan la policia és a punt d’arribar, quan la seguretat entra / Fés adéu amb la mà al circ». I tot i la subversió del circ dels de Brooklyn era més que coneguda i habitual, però no sempre esperem que la visita d’un circ a la ciutat faci que remogui les consciències i trasbalsi les nostres vides.
En aquests darrers anys les obres de Santiago Rusiñol han estat sovintment revisitades i actualitzades, fent tota mena de gatades de gran format com seria El jocs florals de Can Prosa, per part de Jordi Prat i Coll, o el Gente Bien de La Cubana amb en Jordi Milán al capdavant, o adaptacions i formats més modestos com El bon policia amb Ricard Farré i Arnau Puig. Ara bé, la proposta de transformar el quadre líric de L’alegria que passa en un musical postmodern és un risc que no tots poden assumir, i és per a això mateix que els Dagoll Dagom, encapçalats sota la direcció artística d’Anna Rosa Cisquella en el que sembla ser que serà, si el destí no ho canvia, el darrer musical de creació de Dagoll Dagom, que s’acomiadarà el proper any amb una reposició de Mar i Cel per a la commemoració de les noces d’or del naixement de la companyia. Per a aquesta darrera aventura, Cisquella s’ha deixat acompanyar per la música d’Andreu Gallén, la direcció i dramatúrgia de Marc Rosich i les coreografies d’Ariadna Peya.
No és gaire habitual, però, que en el gènere del musical hi hagi un ús predominant del qual podrem denominar com a música electrònica. Doncs són molts els gèneres i el genèric ens obliga a pensar en sons generats, primordialment, per sintetitzadors. Però és evident remetre’ns a uns referents tan clars com els del musical experimental de The Saddest Music In The World de Guy Maddin, els sons metàlics de Björk a Dancer In The Dark de Lars Von Trier, els ambients foscos dels musicals de Terrance Zdunich com son Repo! The Genetic Opera i The Devil’s Carnival. També els sons de musicals molt més electrònics com Closer to Heaven, que va ser elaborat pels mateixos Pet Shop Boys o The Seduction of Ingmar Bergman de The Sparks. Això sense deixar de banda un dels darrers èxits de Broadway, que és el musical Hamilton de Lin Manuel Miranda, que alterna una instrumentació clàssica amb algunes concessions a l’electrònica i rappejant en diverses cançons.
Ara bé, la proposta dramàtica de l’espectacle agafa les idees generals del quadre líric de Rusiñol per a transportar-ho a una altra banda, el que és una peça d’escassa mitja hora, ara arriba gairebé a les dues hores i amb molts més elements dramàtics i girs de trama. Doncs la caravana de comediants del text de Rusiñol que arriba per atzar al poble, és ara portada com a reclam publicitari per l’únic candidat a l’alcaldia del Poble Gris, que és alhora l’únic propietari i empresari d’aquesta mateixa vila. Així que és una població on tot està dat i beneït i els seus habitants no poden fer més que arrossegar i continuar amb les seves vides, sense que aquestes importin gaire. Què ha de suposar que uns estrangers de la ciutat portin les seves cançons? Poden aquestes remoure alguna mena de consciència o no és més que un lleuger divertimento que serveixi per a refermar el poder establert?
Què en pensa la massa crítica d’aquesta maniobra política i social? Hi ha veritablement una massa crítica o és només el ressentiment? Tot està bé malgrat ser una societat grisa. Si no hi ha mancances, no hi ha problemes o és just per a això mateix que el nepotisme pot funcionar a la perfecció? Aquest grup de comediants que arriba és només l’alegria que passa que no serà ben entesa ni rebuda per parts dels que habiten al Poble Gris o serà el començament d’un canvi molt més profund que ha de fer que s’adonin que hi ha alguna cosa a les seves vides que no rutlla tal com hauria de rutllar? Es pot fer res per a canviar una massa social acrítica per una crítica? És encara l’art una força prou arrabassadora per canviar-ho? Són veritablement conscients els artistes del seu poder o aquests també pateixen el seu particular camí tortuós?
Són molts els dubtes que planteja aquesta nova dramatúrgia que potser èmfasi en qüestions que Rusiñol només repassava en la seva breu peça i que Dagoll Dagom aprofundeix, fent-nos preguntes de les quals no sempre tenim resposta, perquè l’home, per naturalesa, és un ésser del tot irracional, malgrat voler donar explicació racional a molts dels seus fets i defectes, encomanant-se als astres o designis del destí, deixant-se endur per els corrents.
Així doncs, el text planteja un seguit de dubtes morals que no sempre queden resolts, encomanant-se a l’espectador en darrera instància, però sense deixar-los de banda. La música de Gallén balla entre el Trip-Hop dels noranta, amb algunes reminscències a sons del Techno en alguns sintetitzadors i caixes de ritmes 808 amb l’Hyperpop més contemporani. Així com també picades d’ullet al gènere més clàssic per a lluiment d’Àngels Gonyalons. Que no només s’atreveix a jugar amb la música si no que també a lluir la seva forma física atrevint-se amb el voguing.
L’impronta de cada un dels creadors és palesa i els llenguatges i estils se sobreposen un damunt de l’altre fent una estranya mixtura per a un musical postmoderm que encara s’està coent a foc lent a mesura que cada un dels llenguatges acaba adherint-se l’un a l’altre fins a esdevenir l’èxit que s’augura que serà.
Els símbols de l’univers literari creat per Rusiñol es repeteixen al llarg de l’obra, i veiem com la fàbrica del musical, no és altra que La Puntual dels Components, que és una referència directa al clàssic de L’auca del Senyor Esteve, i trobem una transposició i projecció del personatge d’en Ramonet, un bohemi, envers el destí marcat que ha creat el seu pare, l’Esteve, i que també era una projecció del mateix Rusiñol amb el seu desig bohemi. El cromatisme de la ubicació geogràfica del Poble Gris és també un eco i una anteposició hostil de la tendresa que es destil·la al conte i peça teatral d’El Pati Blau.
L’arribada i passada d’aquesta alegria dels nouvinguts és gairebé mesiànica i de la qual encara no en coneixem les intencions. El seu fruit el trobareu fins a mitjans de maig al Poliorama.