Ensorrant la realitat

Freud contraposava el Principi de Realitat envers el Principi del Plaer. És per a això que sovint gaudim de les pel·lícules de terror i de fantasia, doncs bé sabem que estem lluny de tot això i que podem gaudir plenament de l’experiència sense plantejar-nos si tot això podria esdevenir real. En contraposició, al Principi de Realitat gaudim d’una convenció a partir de poder contrastar amb la nostra experiència i realitat.

En canvi, a Cadires mai sabem del cert quan comença la ficció o quan són els veritables actors els que ens parlen de la seva experiència i ens interpel·len. Si és la seva mateixa realitat la que ha conformat aquesta revisió del text de Ionesco que sembla anar-los-hi com un guant o és part tot d’una partitura teatral amb una acurada coreografia que aniquila ambdós principis per a plantejar-nos una incommensurable experiència de talent teatral.

La trobada de Mont Plans i Oriol Genís als escenaris per a aquest Cadires de Ionesco, que és sens dubte un repte, fa que els dos principis que plantejava Freud trontollin constantment i que esdevinguin vasos comunicants. Doncs la seva experiència professional i vital abocada com a text fa que cada mirada o al·locució per part dels intèrprets ens faci dubtar de si és una acurada indicació per part del director o una boutade esdevinguda en una llarga tirallonga que el company ha de recollir a manera de guant per a continuar amb l’obra.

Sigui de la forma que sigui, ens trobem amb un escenari buit, en companya dels dos intèrprets i dues cadires que ens fan transitar per tota seva vida i ofici, en un trànsit àgil que tant pot fer que xalem com que emmudim davant les paraules dels intèrprets.