Tot el que passarà a partir d'ara

L’actor Nil Cardoner trasllada a l’espectador la desesperació que sent per la mort imminent del pare. I ho fa tot sol, amb un guió que signa el gran Joan Yago, i una direcció de Glòria Balañà. Cardoner tan sols descansa pocs minuts perquè se senti una mica de música en directe (que no dic com és perquè penso que és una de les notes d’humor en un text tan greu).

Qui ha hagut de passar per una situació semblant a la del protagonista compartirà sensacions i recordarà com ho va viure (aquest és un dels senyals del bon teatre, el que et permet pensar en tu mateix). Qui no hi ha passat, s’emocionarà amb un jove de 16 anys que no imagina com serà la mort del seu pare, que a estones no voldria que hi arribés mai, i que altres vegades desitja que passi tot perquè la “normalitat” arribi a casa seva després de la malaltia i el darrer alè.

A més de l’actuació de primer nivell de Nil Cardoner, també poso un 10 al guió, i especialment a les clucades d’ull al futur,, quan el protagonista avança breument com evolucionaran les vides de les persones de què ens parla. Anar-hi, a veure-la, és un dels millors exercicis vitals que podem fer.

Correr, esperar, desear, desaparecer, olvidar, ignorar, luchar, descansar, parar. Por todo esto pasa una persona que ve como la muerta se acerca. La necesidad de tener un interruptor que lo apague todo unos minutos, solo unos cuantos, para poder dejar atrás el dolor, la angustia y la desesperación.

Èric nos relata la que quizás ha sido la peor noche de su vida hasta el momento. Vuelve a cuando tenía 16 años para describir un viaje emocional doloroso y espantoso hasta la muerte de su padre.

El texto de Joan Yago es cercano y real, tiene una capacidad increíble para captar todos los sentimientos que se funden en la cabeza y el cuerpo del protagonista en cada parte del viaje. Su magia con las palabras consiste en no crear una grandilocuencia alrededor de la muerte, sino en bajar al fango y narrar las contradicciones y los reproches de la persona que sufre la pérdida, aquello que hace humano a toda persona. Ninguna reacción es acertada o equivocada, simplemente la mente actúa como puede ante cada sensación y cada idea. Esta verosimilitud, su lenguaje directo y crudo es lo que provoca que la espectadora quede enamorada y tocada por esta narración. Se adentra tanto en las palabras relatadas que olvida que está en un teatro.

El culpable de que el público se entregue a la historia y se traslade a la noche narrada es Nil Cardoner que se deja la piel, hace vibrar y emocionar durante los 90 minutos de monólogo. Es él quien capta a la espectadora y la hace adentrarse en su pozo y acompañarlo durante el trayecto que lo lleva al hospital. Sin juzgar sus decisiones ni sus dudas, se entiende y se comparte su dolor y su rabia. Su voz y su cuerpo se van extenuando a medida que avanza el texto mientras, como su personaje, se esfuerza por coger aire. Una lucha contra sí mismo, porqué no sabe cómo comportarse, y también hacia el transcurso de la vida que no entiende, que no puede aceptar.

Texto e intérprete no podrían estar mejor enmarcados como con una escenografía a capas. Cada capa es una fase del duelo de Èric con una energía muy intensa, aunque solo cuenta con cuatro elementos que van acompañados de un diseño sonoro muy cuidado, con canciones y sorpresas musicales.

Una de las mejores obras de la temporada, que encoje el corazón al mismo tiempo que lo infla para hacer caber todas las emociones que provoca la obra. Una joya que se tiene que ver y compartir.

 

Tot el que passarà a partir d’ara és una obra que explora la vivència de la mort des de la perspectiva d’adolescents, a través d’una mirada sensible i profunda. La directora Glòria Balañà i Altimira i el dramaturg Joan Yago ens conviden a reflexionar sobre com els joves, sovint de manera inesperada, s’enfronten a la pèrdua d’éssers estimats i a la incertesa del futur, en un context on les emocions i les situacions de la vida quotidiana es veuen trasbalsades per la presència d’aquesta realitat.

A través de la propera mort del pare, veient com la vida d’un adolescent es veu trastocada i veiem la fragilitat de la vida i la necessitat de trobar-ne sentit a la pèrdua d’un esser estimat. Podem veure les preocupacionsque els adolescents poden sentir davant aquesta experiència i aprendre molt.

El treball de Nil Cardoner en Tot el que passarà a partir d’ara és absolutament barbar. La seva interpretació és magnificada i profunda, aconseguint captivar el públic des del primer moment. En només 90 minuts, Cardoner ens fa viatjar a través de totes les seves experiències i emocions davant de la mort, aconseguint transmetre la complexitat de les vivències d’un adolescent que s’enfronta a una pèrdua.

La seva capacitat per equilibrar moments de vulnerabilitat, tensió i fins i tot humor, fa que el personatge sigui completament real i proper. El seu treball, ple de matisos i emoció, ens guia per un viatge transformador, demostrant una vegada més el seu gran talent i la seva sensibilitat per abordar temes tan profunds. És un treball destacat que sens dubte deixa una empremta en l’espectador.

No podem oblidar el gran text que fa Joan Jago i Glòria Balañà per aconseguir-ho.

Aquesta obra pot ajudar els joves a entendre millor les seves emocions i com gestionar-les davant de situacions doloroses, mentre els proporciona eines per afrontar el dol i la incertesa de la vida.

Sens dubte, és una experiència que val la pena viure, i una obra que podria ser clau per a moltes generacions, ajudant-nos a tots a parlar obertament sobre la mort, un tema que ens toca a tots, sense importar l’edat.

Podeu llegir la resta de la meva opinió al següent enllaç

Tot el que passarà a partir d’ara és una obra que parla de la pèrdua i el dol.
La directora Glòria Balañà i Altimira i el dramaturg Joan Yago amb aquest muntatge ens acosten a la vivència de la malaltia i la mort d'algú molt proper des dels ulls d’un adolescent. Un tipus de dol molt poc investigat i del que se'n parla molt poc.
Nil Cardoner és l'actor que interpreta a l’Èric, un noi de setze anys que, lluny del que li tocava viure, inicia un viatge físic i emocional, través el qual anirà assimilant el traspàs del seu pare. Una interpretació magistral, emocionant i intensa. Brutal!

La idea de parlar del dol en l’adolescència va sorgir a partir d’experiències viscudes que tenen a veure amb la malaltia i la mort en un moment vital de la vida.
Com viu la pèrdua algú que es troba en plena adolescència?
L'adolescència, moment en què tot és magnífica, hi ha canvis físics i canvis psicològics, que impliquen una crisi d'identitat, d’emocions i incerteses, de creixement físic i personal. És aquell punt on et sents invencible, immortal, i en l'últim que penses és en la mort d'algú que per "llei de vida" no li toca, com és el cas del protagonista d'aquest text.

La pèrdua d’un pare, coincidint amb el moment de la construcció de la identitat i del descobriment de les normes del món, és una vivència de la qual se'n parla poc. El dol que viuen els adolescents és similar al que viuen els adults pel que fa al procés i les característiques, però amb alguns trets diferencials en el comportament. Mentre els adults travessem per les diferents fases del dol, els adolescents reaccionen, gestionen i assimilen la pèrdua de manera diferent. El seu procés de dol passa per diferents estats emocionals: caos intern, agressivitat, irritabilitat, aïllament, ràbia, desconcert, dubtes i incertesa.

Tot i el que veiem a escena és ficció, al darrere hi ha un treball d'investigació exhaustiu. Entrevistes, recerca bibliogràfica, testimonis i l'assessorament d'una professional especialitzada en l’acompanyament del dol en adolescents han estat les diferents fonts d'investigació.

L'obra expressa molt bé com reacciona, gestiona i assimila un adolescent la pèrdua d'un dels seus progenitors.

M'agrada molt com s'ha plantejat i portat a escena aquest tema. Un tema que per desgràcia he viscut personalment.

És necessari parlar de la mort.

Durant la meva adolescència vaig viure la mort d'un cusi de vint-i-nou anys i un tiet de quaranta anys. Als vint-i-vuit vaig patir la malaltia i la mort del meu pare. A trenta anys vaig viure la mort d'un dels nostres millors amics (ell tenia trenta-nou anys, el meu fill tenia vuit anys i la seva filla set) dos nens que van passar un dol del qual també en caldria parlar. Vaig perdre una neboda en el moment del part, un dol que queda molt ben explicat en Una gossa en un descampat de la Clàudia Cedó. En aquests moments tinc un germà malalt amb un càncer incurable, els meus nebots tenen catorze i deu anys.

Com ho he viscut?
De diferent manera en cada situació. El parentesc, l'edat, la manera de morir m'ha fet viure la pèrdua de diferent manera. N'he tret coses positives, he après, he crescut com a persona, he deixat a un costat la ràbia, la impotència.

Perquè a mi no?

Com us ho podeu imaginar, m'ho vaig pensar molt d'anar-hi.
Ara només tinc paraules d'agraïment.
No us la perdeu!

Joan Yago ya nos demostró con “La Calórica” su capacidad de escribir textos con una gran carga de profundidad. En «Fairfly», «Feísima enfermedad y muy triste muerte de la Reina Isabel», «Els ocells» o «De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda?” el planteamiento de temas serios se asentaba sobre una base cómica. Ésta no es una obra satírica como las demás pero hay humor y en medio del dolor y la desesperación aparecen escenas de una gran ternura y esperanza.

La pérdida de un referente familiar importante en un momento de mucha vulnerabilidad es difícil de tragar. El dramaturgo se ha documentado bien y se nota la influencia de la psiquiatra Elisabeth Kübler-Ross, una mujer que hizo un gran trabajo con acompañamientos a la muerte y al duelo. Ella explicaba muy bien las cinco etapas que ocurren en las pérdidas: la negación, la ira, la negociación, la depresión y la aceptación. Todas estas etapas van apareciendo en diferentes escenas y bajo distintas formas a lo largo de la obra. La grandeza del texto se ve reforzada con la magnífica interpretación de Nil Cardoner bajo la dirección de Glòria Balañà. Èric nos las hace vivir con todos los colores, matices y contrastes a lo largo de un monólogo de 90 minutos. Él deja en el escenario el cuerpo y el alma y nos tiene a todo el público pendiente de su dolor, sus contradicciones y su caminar indeciso hacia la muerte inevitable de su padre.

Utilizando distintos niveles verticales, la escenografía de Ona Grau nos lleva a todas las etapas del sufrimiento de un adolescente perdido entre los ruidos de la ciudad, los hechos cotidianos, la alegría de los amigos y la vida que sigue a su alrededor mientras la suya continúa en un estruendo de emociones que no puede controlar.

Aunque la obra remarca mucho el sentimiento del momento de la noticia, nos habla también de las dificultades de vivir sin la persona que nos ha dejado mediante unas pinceladas sobre el futuro.

Aparte de alguna sorpresa musical del todo prescindible y un final algo demasiado largo, el resto está milimetrado, cada escena aporta un contenido importante para entender al personaje y al desarrollo de la trama. No os la perdáis.