Red

John Logan es un conocido dramaturgo y guionista estadounidense, autor de muchas y muy famosas tramas salidas de Hollywood: Gladiator, El aviador, Hugo, El último Samurai, etc. En el 2009 estrenó la obra de teatro Red, protagonizada por Alfred Molina, y un año más tarde consiguió ganar seis premios Tony con el montaje de Broadway. La pieza ha tenido versiones en varios países, consiguiendo para el papel principal a actores tan dispares como Luis Gneco, Antonella Broglia o Juan Echanove.

Red explica la relación del pintor Mark Rothko con su joven ayudante, justo en un momento en el que el artista y todo lo que él representaba empezaba a ser cuestionado por los nuevos movimientos que estaban apareciendo, como por ejemplo el pop art. Rothko sale retratado como un personaje hermético, pagado de sí mismo, egoísta y poco empático. Un genio como los de antes, de aquellos que se permitían todo tipo de excentricidades pero que se basaban en una idea muy clara -y muy estudiada- de sus capacidades artísticas y de su forma de ver el mundo. Ante esto, la juventud y la amplitud de miras de un artista novel que provocará -casi sin quererlo- un pequeño terremoto en las aparentemente inamovibles convicciones de Rothko.

La grandeza del texto está en su capacidad de generar conflicto y acción dramática continuamente, a pesar de tratarse de un tema a ratos filosófico y a ratos casi psicológico. Logan conoce muy bien sus personajes, sus limitaciones y sus puntos débiles. Sabe cómo crear diálogos impactantes y como elevar una conversación banal casi hasta hacerla explotar. La brillante dirección de Guido Torlonia, director artístico del Teatre Akadèmia durante la presente temporada, aprovecha todo lo que le sirve el texto y lo amplía con una puesta en escena llena de ingenio. Las proyecciones, la iluminación y la reproducción de un taller pictórico acaban por conseguir una estética enigmática e inspiradora.

De todos modos, nada sería igual en este montaje si no fuera por las interpretaciones de Lluís Soler i Ferran Vilajosana. Los dos están espléndidos, y creo que son conscientes de que están ante un material que hay que aprovechar. En el caso de Soler hay que aplaudir, además, la capacidad de acercarnos un personaje tan arisco y hacerlo próximo y comprensible, dentro de su opacidad. En definitiva, una interesante disertación sobre el mundo del arte que no os tendríais que perder…

A l’escenari de l’Akademia hi veiem un artista que mira i que, per tant, també és espectador. Mira des de la desesperació però també des de l’esperança. El que mira són quadres de Rothko, d’un vermell intens, quadres que expressen drama. Però, de fet, l’autèntic drama et transmet la mirada de Lluís Soler (Rothko). El Red de Logan, en versió de Guido Torlonia, no és, però, un estudi de l’obra del pintor d’origen rus, sinó un apropament a l’artista, a qui enfronta amb els seus dimonis i amb les seves contradiccions: la necessitat de ser comprès com a artista i el rebuig de les convencions més acomodatícies per al públic.

El muntatge de Torlonia imagina un “taller de l’artista” que fa pensar en un búnquer, i que pot ser el reflex de Rothko definitivament tancat en sí mateix, refractari als estímuls de l’exterior. La posada en escena estableix una mena de coreografia que posa en primer terme la relació dialèctica entre els dos personatges (professor i alumne), experiència i joventut, vermell i negre.

La feina de Torlonia evita que el resultat final acabi essent massa discursiu. Les projeccions de les pintures, la gestualitat dels personatges (grans interpretacions de Soler i Vilajossana) i, especialment, les mirades i els silencis atorguen una dimensió i un dinamisme que manca al text de Logan.

"Què veus", pregunta Rothko a Ken, amb la desesperació de qui potser ja no està massa segur de què s'hi veu, de què s'hi ha de veure...

Assistir a una trobada entre generacions sempre pot ser interessant, atès que permet veure des d’una certa distància allò que es viu al dia a dia per, des de la perspectiva que ofereix el teatre, reflexionar-hi. Amb Red reflexionem mentre també ho fan els personatges de Lluís Soler i Ferran Vilajosana, que interpreten respectivament el conegut pintor Mark Rothko i el seu ajudant Ken. Quan a finals dels anys cinquanta el neodadaisme, l’art pop i altres corrents van començar a desbancar l’expressionisme abstracte que havia sorgit als Estats Units com a reacció a la Segona Guerra Mundial, el conflicte artístic i ideològic estava servit.

El text de John Logan (traduït al català per Jaume Coll) té una peculiaritat que encara fa més profitós l’intercanvi entre generacions i és que, a través d’un text profund que dona, però, prou marge per a no perdre’s res, acompanya l’espectador al llarg de tota la funció. Partim d’una admiració absoluta cap al pintor expressionista per part del jove aprenent per, a poc a poc, derivar cap a posicionaments gairebé contraris sobre l’art —però també sobre la concepció d’un model de vida— que acaben desembocant en un punt d’encontre que esdevé alhora punt d’inflexió en el final d’un viatge del pensament iniciat només noranta minuts abans.

La direcció del muntatge, a càrrec de Guido Torlonia, fa un molt bon paper coordinant l’efecte necessari i enriquidor de la il·luminació i, per descomptat, traient el màxim profit de les interpretacions hipnòtiques i absorbents de Soler i Vilajosana. El joc dialèctic entre els dos protagonistes és sempre actiu, rítmic i en cap cas farragós; la naturalitat dels actors, aprofitant l’espai de l’Akadèmia com a taller de pintura, fa despertar l’empatia i permet acabar comprenent, gràcies a l’escolta i parafrasejant Rothko a l’obra, que el fill s’ha d’escoltar i respectar el pare abans de dur a terme l’acció necessària de matar-lo.