Pornografia

Els Parking Shakespeare deixen de banda la rauxa de l’estiu i adopten la cruesa del fred de l’hivern. Els atemptats que va patir Londres el 2005 despullen vuit persones, que no personatges. La nuesa del que amaguen, el que pateixen, és pornográfica, obscena, enmig de l’eufòria per un megaconcert solidari ple de grans estrelles i l’alegria de la designació com a seu olímpica. Assitim a monòlegs, diàlegs interiors i un parell de converses a dos. Aquí, també a diferencia de l’estiu, els actors són els protagonistes absoluts, res no ens distreu.

Admeto que en algun moment m’he perdut en alguna el·lipsi temporal, si eren flashbacks o no, a mí m’ho ha semblat en les escenes amb dos personatges però molt probablement estigui errat.
Es tracta d’històries independents, que ves per on, simple que és un, esperava que la darrera lligués amb la primera. Personatges tan simples com complexes són les seves vides, com les de tots. O cadascú de nosaltres suportaría un escrutini dels nostres pensaments, de què fem un cop es tanca la porta de casa? Estem exempts de melangia, de dolor, de secrets, de culpa? No ens ofega mai la solitud envoltats de persones, els institns més lligats també al desig, la culpa…?

Amb tantes històries i interpretacions, doncs com sempre, algunes més interessants i rodones que altres, però en conjunt una proposta més que interessant. És un canvi respecte al que estic acostumat a veure d’ells i els seus registres. I m’ha agradat aquesta part de grans interpretacions en algunes históries, essent la primera, de Mireia Cirera, la que més em va arribar.

Després de l’estiu i de Els dos cavallers de Verona, la companyia Parking Shakespeare ens porta el projecte «Pàrking d’hivern» i ho fa al Centre Cultural La Farinera del Clot amb aquesta obra del dramaturg anglès Simon Stephens, traduïda per Carme Camacho i dirigida per Iban Beltran . Ens situa a Londres i ens parla dels atemptats ocorreguts l’any 2005 al metro i el bus coincidint amb el concert Live 8 contra la pobresa, i ho fa amb set històries relatades per vuit actors, unes com monòlegs i altres amb el diàleg de dos actors que es posen a la pell de persones anònimes i que a part de parlar d’aquests fets, ens mostren la seva solitud, el seu odi i la part incòmoda que potser no voldríem veure i que cada un d’ells té al darrere. A la paret del fons van passant imatges del concert i de persones que potser al dia següent van morir en l’atemptat. Com tots els seus muntatges no hi ha escenografia i crec que en aquest cas beneficia ja que dóna més força i protagonisme tant al text com als actors. Pel que fa a la interpretació tots sense distinció fan un excel·lent treball. Com sempre l’entrada és gratuïta i en acabar cada un posa a la caixa el que cregui oportú. Cal veure-ho si o si, estan fins al 3 de febrer, però donar-vos pressa a reservar perquè igual que avui, ja hi ha diversos dies amb les entrades exhaurides