Todo lo que necesitas para ir al teatro

Parking Shakespeare: Pornografia

Parking Shakespeare: Pornografia

Parking Shakespeare presenta Pornografía, del autor británico Simon Stephens y sigue con su apuesta de lugares no convencionales situando este montaje en una sala de exposiciones.

SINOPSIS

El texto que parte de los atentados en el metro -y un bus- en Londres el jueves siete de julio de 2005. En ese comienzo de verano también pasaban otras cosas como la designación de Londres como sede olímpica o el macroconcierto Live 8 de Hyde Park para combatir la pobreza mundial. Y estas eran las cosas realmente importantes.

En contraste a estos eventos perfectamente documentados, multitudinarios, de resonancia internacional, emergen vidas pequeñas y anónimas, aparentemente integradas dentro de la cotidianidad de aquellos días marcados en sangre por la historia.

Sólo cuando prestamos una atención singularizada, cuando cada voz puede explicar individualmente su día a día, nos damos cuenta de que este mundo que pretendíamos justo, solidario y comprometido es puro fingimiento. En medio de la multitud nos sentimos protegidos, pero la ciudad también puede ser cruel y violenta, y hacernos sentir muy desamparados. Por eso estos relatos son obscenos: estaríamos más cómodos mirando hacia otro lado.

Y no es porque Pornografía hable de los atentados, sino porque el dolor, la culpa, la soledad, el odio o la tristeza que hay detrás de cada persona, rebasa los límites de las convenciones morales.

Vídeo

Valoración colaboradores


Valoración espectadores

  • 12345

    JOSEP OLIVA SASÉ

    Després de l’estiu i de Els dos cavallers de Verona, la companyia Parking Shakespeare ens porta el projecte “Pàrking d’hivern” i ho fa al Centre Cultural La Farinera del Clot amb aquesta obra del dramaturg anglès Simon Stephens, traduïda per Carme Camacho i dirigida per Iban Beltran . Ens situa a Londres i ens parla dels atemptats ocorreguts l’any 2005 al metro i el bus coincidint amb el concert Live 8 contra la pobresa, i ho fa amb set històries relatades per vuit actors, unes com monòlegs i altres amb el diàleg de dos actors que es posen a la pell de persones anònimes i que a part de parlar d’aquests fets, ens mostren la seva solitud, el seu odi i la part incòmoda que potser no voldríem veure i que cada un d’ells té al darrere. A la paret del fons van passant imatges del concert i de persones que potser al dia següent van morir en l’atemptat. Com tots els seus muntatges no hi ha escenografia i crec que en aquest cas beneficia ja que dóna més força i protagonisme tant al text com als actors. Pel que fa a la interpretació tots sense distinció fan un excel·lent treball. Com sempre l’entrada és gratuïta i en acabar cada un posa a la caixa el que cregui oportú. Cal veure-ho si o si, estan fins al 3 de febrer, però donar-vos pressa a reservar perquè igual que avui, ja hi ha diversos dies amb les entrades exhaurides

    17/01/2018

  • 12345

    Hebert

    Els Parking Shakespeare deixen de banda la rauxa de l’estiu i adopten la cruesa del fred de l’hivern. Els atemptats que va patir Londres el 2005 despullen vuit persones, que no personatges. La nuesa del que amaguen, el que pateixen, és pornográfica, obscena, enmig de l’eufòria per un megaconcert solidari ple de grans estrelles i l’alegria de la designació com a seu olímpica. Assitim a monòlegs, diàlegs interiors i un parell de converses a dos. Aquí, també a diferencia de l’estiu, els actors són els protagonistes absoluts, res no ens distreu.

    Admeto que en algun moment m’he perdut en alguna el·lipsi temporal, si eren flashbacks o no, a mí m’ho ha semblat en les escenes amb dos personatges però molt probablement estigui errat.
    Es tracta d’històries independents, que ves per on, simple que és un, esperava que la darrera lligués amb la primera. Personatges tan simples com complexes són les seves vides, com les de tots. O cadascú de nosaltres suportaría un escrutini dels nostres pensaments, de què fem un cop es tanca la porta de casa? Estem exempts de melangia, de dolor, de secrets, de culpa? No ens ofega mai la solitud envoltats de persones, els institns més lligats també al desig, la culpa…?

    Amb tantes històries i interpretacions, doncs com sempre, algunes més interessants i rodones que altres, però en conjunt una proposta més que interessant. És un canvi respecte al que estic acostumat a veure d’ells i els seus registres. I m’ha agradat aquesta part de grans interpretacions en algunes históries, essent la primera, de Mireia Cirera, la que més em va arribar.

    05/02/2018