Paisajes para no colorear

Por mucho que se hable tanto de los millennials, que es ahora la juventud dominante (yo, por ejemplo, lo soy), ya hace tiempo que se está empezando a notar que la generación posterior (la que denominan zeta, de momento) es la que apunta a cambiar con más fuerza todos los valores caducos que ya hace demasiado que arrastramos en esta sociedad. El reparto completo de Paisajes para no colorear es un buen ejemplo de esta valentía, energía revolucionaría y ganas de romper con los mecanismos opresores que tanto tiempo se lleva ejerciendo contra las mujeres, las minorías y los desfavorecidos. De principio a fin, esta propuesta supone un grito de rebeldía liberador, catártico y necesario desde la voz en primera persona de nueve chicas adolescentes chilenas que son todo un ejemplo lucha y brutal honestidad escénica. La obra atraviesa toda una serie de denuncias sociales y políticas de una enorme gravedad pero que, al mismo tiempo, son insoportablemente habituales en nuestro presente. De este modo, ponen sobre la mesa aquellos temas a los que nadie quiere mirar de frente y lo hacen, además, de forma original, fresca, contundente, ágil y, cuando es necesario, estremecedora. Quizás, como sector, tendríamos que dejarnos de preguntar por qué los adolescentes no van al teatro y empezar a fijarnos en aquello que los adolescentes necesitan decirnos a nosotros.

Este es uno de aquellos montajes que sale de las entrañas, que te cae encima como una granizada por su visceralidad y su crudeza. El ejercicio de llevar nueve adolescentes chilenas encima de un escenario para explicar la vulneración de derechos que sufren en su país es realmente meritorio. Todo empezó hace unos años, cuando Marco Layera y Carolina de la Maza quisieron dar voz a las chicas de Chile y recogieron hasta 100 testimonios que después han servido para dar forma al espectáculo. A Paisajes para no colorear se habla de chicas marginadas por su opción sexual, de abusos machistas y violaciones, de niñas que son obligadas a ser madres, de violencia doméstica, de maltratos en centros de menores, y también de la involución que está sufriendo el país a manos de Sebastián Piñera.

Para mostrar todo esto, el espectáculo utiliza el vídeo, la música, las coreografías, el humor y todas las herramientas necesarias para conseguir un espectáculo potente, pero también entretenido y teatralmente interesante. Desde la primera escena, con los llantos del bebé que interrumpe el número musical, hasta la parodia de las señoras de la derecha, atabiadas con abrigos de piel y armadas de viejas costumbres y coaccionadoras intenciones… Y todavía hay un epílogo final, con la declaración de intenciones de todas las actrices de cara al público. Quizás es un momento excesivamente cargado de peso y afectación, después de lo que ya llevamos de función, pero no seré yo quien ponga inconvenientes a un espectáculo que intenta ser un grito de rabia, un desahogo artístico y liberador. Esto último, todo hay que decirlo, lo consigue plenamente.

Aquest dijous varem anar al Teatre Lliure en un horari totalment inusual per nosaltres, a les 16 hores, per tal d'encabir aquesta proposta de la Companyia de Teatre La Re-Sentida, PAISAJES PARA NO COLOREAR, de la qual només havíem sentit elogis. I hem de dir que tot i reconèixer el valor de la proposta, a nosaltres ens ha decebut força.

A PAISAJES PARA NO COLOREAR nou noies xilenes, amb edats compreses entre els 13 i els 17 anys, pugen a l’escenari per donar la seva visió del món i de la violència amb què s’han d’enfrontar en el seu país. Aborda temes com el bulling, el maltractament familiar, les etiquetes de gènere, l’homosexualitat, l’avortament, el suïcidi o la cosificació de la dona jove i ho fa mitjançant música, coreografies, internet, vídeos en directe i humor.

Creiem que han volgut abastar massa temes, i molt superficialment; això a parer nostre, desdibuixa el missatge de denúncia que volen fer arribar als espectadors.

La Re-Sentida creada l'any 2008, amb Marco Layera (Santiago de Xile, 1978) al capdavant, ha dut a terme un llarg procés d'investigació per a la creació del projecte, que es fonamenta en més de cent testimonis reals de joves adolescents, extrets de la premsa o d'experiències viscudes per elles.

Un cop enllestida la dramatúrgia de PAISAJES PARA NO COLOREAR, de la mà de Marco Layera i Carolina de la Maza, va seguir una audició de 140 noies i un taller on es van escollir les nou intèrprets del projecte, basant-se en la seva capacitat expressiva i de donar opinió.

PAISAJES PARA NO COLOREAR és una obra que intenta visibilitzar, a través de les nou intèrprets, la vulnerabilitat a què estan exposades les dones menors d'edat.

Malgrat estar d'acord amb la majoria de les coses que ens denuncien, al nostre entendre i en determinats moments es queda en un discurs força gratuït i sense força, per la confluència de temes que es volen exposar en poc menys de 90 minuts i que fa perdre una mica la coherència del discurs i dels molts, ... per nosaltres massa missatges que volen transmetre.

Nosaltres com a adults i pares, no entenem el perquè volen mostrar com "perversos", alguns estereotips del món adult ....com el perquè volen culpabilitzar de forma genèrica el gènere masculí, mostrant la figura del  "pare" com un ésser absent i sense cap mena d'emocions cap als seus fills.... i una mare que l'única cosa que sap fer és passar-se el dia a la cuina i mantenir sotmesos als fills l'ordre estricte establert pels adults.

Una obra que busca generar consciència, provocar rabia i al mateix temps obligar a reflexionar sobre el món que hem construït entre tots, sobre allò que coneixem i permetem. Vol ser una crida dels adolescents que volen ser escoltats, en aquest cas únicament noies, però totalment extrapolable al món dels nois.

Una protesta enèrgica, que potser perd una part del seu missatge amb una posada en escena que no ens va acabar de convèncer teatralment parlant i sobretot pel carregós epíleg final amb la declaració de cada una de les intèrprets com si ens volguessin aclarir el que hem vist. Malgrat tot, un crit que cal escoltar, malgrat que hem de ser conscients que, en la seva totalitat està realitzat per adults, tant la seva dramatúrgia, la mateixa selecció de les actrius, com també el disseny de la posada en escena.

Això no treu el valor de voler recollir les denúncies d'aquests adolescents i exposar-les davant d'un públic, que les recull amb entusiasme, aplaudint drets gairebé en cada representació. Nosaltres esperàvem molt més d'aquesta proposta i potser anàvem amb el llistó massa alt.

Potser la part molt positiva per nosaltres, és la gran quantitat de joves espectadors que han deixat de parlar i fer-se selfies en el minut zero i que han aplaudit entusiasmats al final.

Per poder veure la nostra ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ