Nadia

Nadia Ghulam va néixer a Kabul, l’Afganistan, l’any 1985. Quan tenia 8 anys, durant la guerra civil, va caure una bomba a casa seva, i la va desfigurar la cara. Hi ha una frase que em va quedar gravada: “la persona que ha viscut una guerra, no ho oblida mai; les ferides de guerra són de molts tipus i molt duradores”.

Nadia va estar molt temps a l’hospital, durant el qual la seva mare li va explicar molts contes. Contes que ha recollit en un llibre, titulat Contes que em van curar que vaig comprar només sortir de la sala.

Mentre va estar a l’hospital li van fer unes 14 operacions.

La guerra va acabar, però a les hores es va instaurar el règim talibà. La Nadia tenia 11 anys, era noia i aquell règim no permetia a les dones treballar, així que després de la mort del seu germà i els problemes de salut del seu pare, va decidir que l'única manera de tirar endavant era fer-se passar per un noi. Tal com ens va dir ella: “Vaig haver de triar entre el burca i el turbant”.

Va viure amb un nom que no era el seu durant 10 anys!, si crec recordar bé, era alguna cosa semblant a Esbarai.

La seva vida va ser molt dura, escoltar-la mentre ho explica em va impressionar molt. Ella ens explica que per a ella la vida significava ser lliure. Mentre va ser noi va poder treballar, fer negocis i estudiar. Va haver de patir molt de ser descoberta, va haver de pensar i reaccionar com un home. Va aprendre a disparar, a dir floretes a les noies. Va dissimular els canvis en el seu cos i pintar-se ombres simulant el creixement de pèl facial. Va haver d’estimar en secret a un home.

Passat el temps, va viatjar a Barcelona de la mà de l’associació Ashda, per fer-se un seguit d’operacions per reconstruir el seu rostre. Fa 8 anys que viu a Badalona i fa el que sempre ha volgut: estudiar i formar-se per poder ajudar el seu país. “La fe és important, però ho és molt més si es basa en el coneixement”, ens explica recordant que els talibans prefereixen la ignorància del poble per poder mantenir el seu domini opressiu.

La família d’acollida van explicar que va trigar molts anys a llençar la roba d’home que portava dins d’un coixí. Ara ja no té por de mostrar la seva cara. Ara vol explicar al món la seva història. No vol que li tinguem pena, tan sols vol compartir amb tots nosaltres el seu secret.

Actualment parla en dari, català, anglès, paixtu i castellà.

Vaig sortir molt impactada i commoguda. Per a ella explicar la seva intimitat ha estat difícil i dolorós, perquè partien del dolor.

La seva història és una d’entre moltes, una realitat que és necessària que la gent sàpiga, per poder comprendre.

“Havia sobreviscut, i a partir d’aquell instant, sobreviuria sempre”.

 

 

Nadia Ghulam nascuda a Kabul, el 4 de juny del 1985 viu a Badalona amb una família catalana que la va acollir fa 10 anys. Havia aterrat a Barcelona per sotmetre’s a diverses operacions per reconstruir-li la cara, gràcies a l’acció de dues ONG i la família d’acollida.

La vida de la Nadia és un exemple de superació, quan tenia vuit anys una bomba cau a casa seva, a Kabul, i li provoca greus cremades a tot el cos i ferides a la cara que la deixen sis mesos en coma, dos anys a l’hospital i 14 intervencions quirúrgiques. El seu germà Zelmai desapareix i el seu pare es trastoca. En aquest temps, estirada al llit de l’hospital, decideix que en sortir es farà passar per home per poder treballar i d’aquesta forma poder alimentar la mare i les dues germanes.

Aquest documental escènic ha estat dirigit per Carles Fernández Giua que també intervé amb Eugenio Szwarcer i la mateixa Nadia. En molts moments ens va arribar a emocionar.

La versió completa de la nostra valoració, la trobareu en el següent enllaç del blog “Voltar i Voltar”:
http://wp.me/p19AHZ-ger

Possiblement perquè s'ha fet com un documental de la tele. No tinc clar que hagi estat una bona idea que les peripècies de la Nadia les expliqués ella mateixa. Parla un bon català (les meves felicitacions) però no és una actriu i no ha sabut emfatitzar els moments en que la història reclamava el màxim d'intensitat. Ha rebut la meva solidaritat, incondicional, però no m'ha arribat a emocionar. D'històries com la d'ella n'he llegit alguna i n'he vist unes quantes al cinema, perquè de casos com el d'ella al Afganistan n'hi ha a grapats. Tot i així és un molt bon testimoni de que hi ha països que encara viuen en l'edat mitjana.

Crítica completa » http://bit.ly/1T7q5dI