Moustache, The Rhythm Musical

Descripción
Ficha artística
Fotos y vídeos
Opiniones
Artículos

Sinopsis

Espectacular, cómico, dinámico, emotivo… Moustache, The Rhythm Musical, es un nuevo espectáculo de gran formato creado y dirigido por Coco Comin.

SINOPSIS

Moustache, The Rhythm Musical narra una historia inédita, ambientada en el Londres de principios del siglo XX, que sintetiza en clave de humor los personajes, las costumbres, las tradiciones y los sentimientos de la sociedad británica de la época, invitando al espectador a viajar en el espacio y el tiempo por lugares conocidos y parajes exóticos, y disfrutar como público privilegiado de las historias que se representan sobre el escenario de un divertido y atrevido music hall, pero también tras él…

Con una puesta escena espectacular, un ritmo trepidante, una historia apasionante y mucho humor Moustache es el musical revelación de la temporada. Un espectáculo apto para todos los públicos, que cuenta con un elenco de 4 actores – cantantes, 6 músicos en directo y un cuerpo de baile compuesto por 11 bailarines de la Compañía de Claqué Coco Comin.

Un musical que te sorprenderá!

Idioma:
Castellano

Sinopsis

Espectacular, cómico, dinámico, emotivo… Moustache, The Rhythm Musical, es un nuevo espectáculo de gran formato creado y dirigido por Coco Comin.

SINOPSIS

Un musical que te sorprenderá!

Ficha artística

Ver ficha entera

Fotos y vídeos

Opiniones del espectáculo 12

Recomendaciones Teatre Barcelona

Espectadores/as

Neus Mònico Fernández
Teatre Barcelona

Elegant i espectacular

El dia 13 de desembre vaig poder anar al Teatre Apolo a gaudir de l’estrena de “Moustache”, un musical de gran format creat i dirigit per Coco Comin, una de les principals referents de la Comèdia Musical en el nostre país.

“Moustage” és el primer gran musical de claqué , sota la disciplina del tap-dance, que es representa a Catalunya.

El públic fem un viatge en el temps. Durant unes hores ens endinsem dins del music hall londinenc i gaudim de l’ambient que es vivia en aquella època de principis de S.XX.

Londres 1940. Un incendi destrueix el “Moustache Music Hall”, el local de moda de la ciutat. Per conèixer la seva història... fem un salt enrere de trenta anys, i ens traslladem en el seu gran moment de glòria... any 1910. Allà s’ofereixen espectacles destinats a la classe obrera, un divertiment popular en el que només hi poden entrar els homes. Un requisit... tots els homes, tan els espectadors, com els qui treballen, han de portar bigoti. Les úniques dones a les que se’ls hi permet l’entrada són les coristes que treballen en l’espectacle.

L’estrella principal del local és el Pequeño Max (Sergio Franco), un comediant que busca ser alguna cosa més que el còmic. Somia poder interpretar el personatge de Ricard III de William Shakespeare ,i així demostrar que a part de ser un gran còmic, és un gran actor.

L’espectacular escenografia de Paco Azorín està ambientada en el Londres de principis del segle XX.

Un dels requisits fonamentals que ha de tenir un bon musical és que estigui format d’un bon cos de ball, grans actors, excel·lents músics i bones veus; “Moustage ”ho té quasi tot. El que he trobat més fluixet són les veus d’alguns cantants.

Aquest musical compta amb un equip artístic molt nombrós: 9 actors- cantants, un cos de ball format per 10 ballarines de la Companyia de Claqué Coco Comin i sis músics en directe, sota la magnífica direcció musical de Xavier Mestres.

Els musics toquen temes coneguts de diferents èpoques i estils (Vivaldi, Joe Cocker, Iron Maiden, instrumentals, Pop dels 60 fins a temes actuals), i d’altres composats pel mateix Xavier Mestres.

Totes les lletres de les cançons han estat adaptades a l’argument de la història.

L’estil de ball és molt variat i està inspirat en les pel·lícules de Hollywood. Podreu veure des de l’estil Brodway, estil modern, latin, swing, rock and roll, etc..., però tots ells, sempre sota la base del claqué.

El claqué no és una dansa a l'ús, en el sentit que el seu objectiu principal és fer música, és doncs un instrument de percussió popular. Han calgut dos anys de treball per poder posar partitura als peus.

El vestuari és espectacular!!!. És una desfilada d’indumentària en escena molt variada. Més de 300 canvis de vestuari, i uns 2000 complements !!! Corsés, culottes, talons de “carrete”, tirants elàstics, pajarites, fracs,...

Cal destacar la direcció coreogràfica dels mestres de tap dance Sharon Lavi i Júlia Ortínez, que juntament amb la pròpia Coco Comin, ens han ofert més de 35 coreografies. Totes són a l’estil de claqué del segle passat, la única disciplina que es feia en els music halls d’aquella època. El tap dance és autèntic, és el so que es pot escoltar de les claquetes dels ballarins és real.

M’agradaria destacar algunes de les coreografies: “A Contratiempo” coreografia de claqué amb cordes de gran dificultat, “Boogie del Ferroviario”, "The Railway Tavern", "Levando Anclas",... Totes elles complementades amb imatges en 3D projectades al fons de l’escenari, corresponents al tema de la coreografia interpretada.

Aquest musical aborda l'encasellament dels intèrprets, i la lluita personal per alliberar-se d'un personatge.

Encasellat en el rol de comediant , Max vol desenganxar-se del personatge que l’ha fet conegut, però no se’n surt. Aquest encasellament el frustra com actor, perquè no el permet evolucionar.

Per molts actors i actrius, acabar encasellat en un personatge o un estil, és del tot negatiu, i per culpa d’això molt d’ells, acaben destruïts.

Penso que és un espectacle que no us heu de perdre.

21/12/2016
Miquel Gascon Baz
Teatre Barcelona

Musical espectacular per les seves coreografies de claqué

MOUSTACHE ens explica una història inèdita, ambientada en el Londres de principis del segle XX, en el local del "Moustache Music Hall", un espai on s'ofereixen espectacles destinats a la classe obrera i on únicament s'admeten espectadors del gènere masculí amb bigoti. Aquest Music Hall té com estrella principal al petit Max, un exitós comediant i ballarí, amb un ocult desig interior.... arribar algun dia a treballar com a actor reconegut en algun paper seriós d'alguna obra de Shakespeare.

Potser la trama és segurament el més fluixet de tot, perquè malgrat que no cal un gran argument per reflectir la vida d'aquell local dedicat al Music Hall i gairebé amb encadenar números que s'anaven representant en aquell espai, ja és suficient, creiem que la imatge que es vol donar del Clown, no és ni de lluny la més idònia ni realista.

Un altre aspecte que no ens van acabar d'agradar, és el tipus d'humor carrincló que ens va semblar força antiquat, potser vàlid en una altra època, però molt allunyat de l'humor crític i intel·ligent a què estem acostumats, almenys a casa nostra.

..... i evidentment, encara em va agradar menys que un Musical 100% català es representi en castellà, amb l'excusa de què ha del seu elevat cost econòmic s'ha de rendibilitzar el més aviat possible. Si tots els productors de Catalunya pensessin de la mateixa manera, avui en dia el català, la nostra llengua, hauria desaparegut de les nostres sales de Teatre.

Malgrat tot, s'ha de reconèixer que té una factura impecable, perquè té una qualitat extraordinària, especialment en el que fa al ball que bàsicament és del gènere de claqué, amb una perfectíssima sincronia i unes coreografies dignes d'un Musical de Broadway. Val a dir que pel cos de ball, s'han escollit potser els millors 10 ballarins que han format part en alguna ocasió de la Companyia de Claqué Coco Comin. La direcció coreogràfica va a càrrec dels mestres de tap-dance, Sharon Lavi i Júlia Ortínez, compartida amb la mateixa Coco Comin.

Un aspecte que s'ha de valorar molt positivament és que la música és en directe, ja que a banda i banda de l'escenari se situen 6 músics que arriben a tocar fins a 47 instruments diferents, dirigits pel mestre Xavier Mestres, valgui la redundància.... i amb un treball de so realment extraordinari, perquè el resultat que escoltem des de la platea és senzillament magnífic i espectacular.

Si desitgeu llegir l'apunt original, només heu de clicar AQUÍ

16/12/2016
Carles Armengol Gili
Teatre Barcelona

Ecléctica y desconcertante

Nadie sabía demasiado bien que nos depararía el último musical de Coco Comín, y lo cierto es que el resultado ha sido todavía más desconcertante y ecléctico que cualquier previsión. Hay canciones originales, canciones versionadas, coreografías de muchos estilos… pero todas pasadas por el claqué o tape dance. Hay un personaje principal al estilo de Pee-Wee Herman y una ambientación -y más de un guiño- que nos acerca al Moulin Rouge de Baz Luhrmann. Todo ello, una mezcla curiosa aliñada con un humor simple y de trazo grueso.

Es cierto que Moustache puede convencer por su ritmo trepidante, por la excelente producción, por unos buenos cantantes y, sobre todo, por unas coreografías y unos bailarines que lo dan todo y más. El problema principal, al menos para mi gusto, es la carencia de dramaturgia. Sí que hay una historia y un comienzo al estilo de Flor de nit o El fantasma de la ópera, con un teatro derruido que pronto veremos resurgir de las cenizas. Lo que pasa es que enseguida nos olvidamos de la historia y no es hasta la segunda parte -una hora y media después- que empezamos a ver los conflictos reales de los personajes. Unos diálogos poco creíbles y una resolución apresurada tampoco ayudan al conjunto, a pesar de que a ratos encontramos momentos de gran musical, como el número ambientado en África o la larga parodia de la Reina Victoria. De hecho, Moustache funciona más como una de aquellas revistas o musicales antiguos, donde lo más importante era la sucesión de números potentes… y no tanto la historia ni el argumento. Si vais con esta idea, la podréis disfrutar bastante y no os llevaréis ningún desengaño.

14/12/2016
Tony Canals Tomas

Hola vaig anar a veure el musical amb la familia i no en va estrenyar gens la qualitat del espectacle. però aquesta vegada ens van superar, tant en posada en escena i la quantitat de creacions originals per cada cançó. Realment els actors i cantants donan tot per què sigui creible el que fan amb tota la il.lusió i entusias-me. La qual cosa fa que el espectador disfruti i gaudexi del espectacle. Sincerament aquest musical es digne de estar en la cartelera de Broadway per el seu alta qualitat en posada en escena. Mieru tan es el meu estusias-me que la setmana que be torno a veural amb un grups de amic. HO RECOMANO Felicita Coco i a tot el teu equip.

13/01/2017
Hebert Parodi

Per mi, una decepció tremenda. I em sap greu, per l’esforç que ha de ser aixecar un projecte tan ambiciós (diuen que 0’5 MM€) i perquè hi anava amb tantes ganes! Si el teatre m’apassiona, el musical encara més i dins d’aquest, el claqué és el que més em fascina des de petit. Crec que no hi ha musical clàssic dels ’30 als ’50 que no hagi vist. Bé, doncs ni aquesta part vaig trobar que destaqués.
Llegeixo que la creadora absoluta, Coco Comín, diu que no es un musical de claqué sinó amb claqué. Doncs tant de bo hagués estat al revés. Crec que ha optat per no explotar el talent que té a les mans amb en Lavi i la Bossy (Nit de musicals) perquè pensaria que si feia un espectacle de bon claqué hi aniríem 4…llàstima que amb aquest producte no crec que hi vagin gaire més.
El positiu: uns músics multiinstrumentistes amb Xavi Mestres al capdavant potentíssims, un vestuari espectacular, bones i complementàries veus d’Albert Martínez, Ernest Fuster i Joaquín Catalán, i uns bons ballarins, que segur tenen més a oferir dels què se’ls deixa.
El dolent és tota la resta: un guió infumable i que no s’aguanta (el pallasso que vol ser actor seriós), la fallida conjunció d’humor simple amb drama intens, acudits avorrits i moments de vergonya aliena i humor de T5 (un escocès parlant amb accent manyo per acabar ensenyant el cul sota la faldilla). Les coreografies, tret de la de les cordes i la stompiana de les gerres, no són espectaculars sinó vistoses i repetitives. Per rematar-ho, les interpretacions dels protagonistes les vaig trobar, bé, discretes, com a mínim. El protagonista quan vol fer gràcia, cansa i irrita (problema de fer servir el mateix registre que el de babau accelerat a Grease) i quan es posa dramàtic, quasi desitjes que li vagin malament les coses, de tan exagerat. I ella, doncs balla bé, però interpretativament, no destaca.
Per desgràcia, la meva valoració general és molt negativa. Potser per les expectatives i perquè intueixo que hagués pogut ser quelcom meravellós, amb aquest equip i com estimen el claqué. I el pitjor, és desaprofitar una oportinitat única per a reivindicar i apossentar espectacles amb claqué. Clar que què es pot esperar d’una obra que passa a Anglaterra i fins i tot està mal escrit el nom d’una ciutat anglesa.

25/12/2016
Paula Alvarez Serrat

Una función espectacular!!!!! Incluye todos los ingredientes para que sea un musical inolvidable y divertido❤❤
Las coreografías eren estupendas igual que las canciones y la música en directo .
No os la perdáis, vale muchísimo la pena ❤❤

18/12/2016
Blanca Serrat

Sorprenent!!! Un espectacle increible, d’una qualitat impresionant, amb una posta en escena insuperable, música en directe d’alt nivell…. no es pot demanar més a un espectacle!!! Ple de registres, de missatges, fascinant!!!! Gracies per fer-me disfrutar tantíssim de la vostra funció.

18/12/2016
Jesus Chico

Vaig anara aveure l’espectacle ahir a la nit I em va sorprendre gratament. La obra enllaça molt be entre ball I ball, les cancons es fan molt agradables i les coreografies son molt enginyoses. El treball de tots els actors es magnific. Es una obra amb punts comics i punts tristos que combinen molt be en el total del musical. Molt recomanable. Repetire segur

15/12/2016
Sara Martín Alegre

A Moustache li sobren com a mínim 30 minuts (dura 3 hores amb el descans), definir molt millor quina història vol narrar, les repeticions i els números de vergonya (Flor d’Escòcia). El tó és tot plegat força irregular i es surt amb la impressió que es malbaraten les bones veus i el talent dels ballarins. Caldria, doncs, haver polit tot el conjunt abans de posar-lo en marxa amb una idea més clara d’on es volia anar. Entretingut sí que ho és, sempre que l’espectador es deixi portar sense massa sentit crític.

13/12/2016
Jordi Casas Duocastella

No sóc un entusiasta del claqué però la veritat és que aquest espectacle és molt més que això i em va tenir entretingut durant les 2 hores i tres quarts que dura.
En aquesta funció prèvia a l’estrena oficial va haver-hi algun problema menor com un incident amb el vestuari de l’actriu de cames espectaculars, però el número va continuar amb gran professionalitat.
També cal destacar el treball dels cantants, i en especial el protagonista Max (em vaig quedar sense el programa de l’espectacle i no recordo el nom dels actors).
En conjunt, un espectacle molt recomanable que es converteix en un bonic homenatge als comediants. Gràcies TeatreBarcelona!

09/12/2016
Marga Vidal Duran

M’encantaria anar-hi! ballen claqué

05/12/2016
Concepción García Dabrio

En la meva opinió , és la disciplina del tap-dance (claqué). Espero tenir molta sort!!

02/12/2016