Miseria

Miseria, escrita per Queralt Riera, dirigida per Sergi Pompermayer i interpretada per Felipe Cabezas, és la crònica anunciada d’un suïcidi i no diem cap spoiler en el primer paràgraf. Una obra que s'inclou en la programació del Grec 2021.





Tal com vaig comentar en sortir de la Sala Fènix, el text que ha creat Queralt Riera és molt potent, i Felipe Cabezas aconsegueix que segueixi amb un bon ritme sense decaure l'interès de la història que ens està explicant.





Estem davant d'un text potent i d'una gran interpretació. Aquest cop Felipe Cabezas deixa la màscara que l'ha acompanyat en altres muntatges i es presenta a cara descoberta davant el públic. És un monòleg, com he dit prou potent, que inicialment sembla que estem davant dels típics i tòpics monòlegs còmics inspirats en els standup. Tot i trobar-nos amb els tòpics elements de cigarretes, música i alguna projecció dels standup al final donen suport a la narració.





De mica en mica veiem que aquest standup que ens submergeix, va perdent comicitat per anar explicant-nos veritats que a vegades incomoden. Tot i trobar-nos amb un relat que pot semblar incòmode.





Després de comentar-nos que s'ha suïcidat, que ha deixat la vida pels últims fets que l'ha ocorregut; el protagonista ens recorda diferents actes de la seva vida i com va arribant a aquest punt de desesperació. Podem veure com de mica en mica diferents moments que semblen insignificants portes a la desesperació del protagonista.





Amb tot, ens parla dels motius que pot portar a una persona a llogar una habitació als turistes, res més que per necessitat. Com els veïns no els importa l'estat de la gent que té al voltant. Un text ple d'anècdotes i de reflexions que més d'un pot estar pensant en la seva pròpia persona. Una situació que ens porta fins a la mort.







Les ganes a viure sol ser més forta que totes les misèries del món, fins que arriba la gota que omplirà el got i llavors penses en les Misèries de la vida i el suïcidi passa pel teu cap. I és en aquest moment que prefereixes morir abans que viure en la misèria.





Una crida per tots els que heu llegit la meva opinió. Teniu temps, però no deixeu que s'escapi aquesta obra que podem veure actualment a la Sala Fènix.

Un home sol. Una ciutat (Barcelona) tot i que podria ser qualsevol altra ciutat del món. Aquí i ara, tot i que la història la podríem situar en qualsevol altra època.

“Miseria” ens parla de la misèria individual i de la col·lectiva. Parla dels infeliços que veuen trencada la seva vida i vaguen sense treball ni futur .És una crítica de la societat en la que vivim. És la crònica d’un suïcidi. És el relat d’un home que ho ha perdut tot. Un home que se sent sol, que està sol. És un viatge a través dels seus pensaments, vivències i records. És la història d’algú que no li queda cap esperança on agafar-se.

“Miseria” és un muntatge esplèndid en tots els aspectes: text, direcció, posada en escena i interpretació. Un treball en equip formidable.

Personalment el text de Queralt Riera m’ha semblat extraordinari, d’aquells que et fan pensar. Un text molt divers en quant a forma i contingut. Monòlegs que es transformen en diàlegs, pensaments filosòfics, frases plenes d’ironia, silencis i fragments que podrien ser rapejats, moments plens de tendresa i esperançadors. Crec que és un relat molt complert que retrata molt bé la societat en la que vivim.

De la mateixa manera m’ha semblat extraordinària i super original la manera en que Sergi Pompermayer ho porta a escena. Creant escenes de diferents graus d’intensitat, estructura i forma. Un muntatge que passa del monòleg a la narració directa al públic, trencant la quarta paret (el personatge surt de l’espai escènic, s’acosta al públic i li parla directament fent-lo formar part de les seves pròpies emocions).

Pel que fa a la interpretació, Felipe Cabezas, ens regala moments realment memorables. Sergi Pompermayer aconsegueix extreure tot el potencial interpretatiu de l’actor. El seu gest, la mirada, el ritme, l’entonació i el moviment escènic, tot està molt ben treballat.

“Miseria” ens parla de desigualtats i discriminacions, d’inestabilitat, i de com pateixen moltes de les persones que ens envolten. Parla de com afecta a la població el poder de les grans empreses, la banca, les xarxes socials, els desnonaments, el boom immobiliari, el turisme, l’especulació i la corrupció. La desocupació i l´augment de la pobresa i l´exclusió, la societat s´està convertint en una societat miserable. La misèria ens envolta i en el fons ho estem permetent.

 

Esta obra nos habla de las miserias de la sociedad, y sobre todo de lo que puede llevar a una persona a querer dejar este mundo. Lo más acertado del texto es que no nos plantea un caso obvio, ni nos presenta tampoco a una persona desequilibrada, sino a alguien que puede ser cómo cualquiera de los espectadores o espectadoras que se sientan en el patio de butacas. Un personaje que un día lo tiene casi todo, que malvive de la profesión de actor pero que es relativamente feliz en su pisito, junto a la persona que quiere. Perder alguna de estas cosas comporta, en ocasiones, perder alguna más… hasta que al final te puedes encontrar sin nada de la noche a la mañana. Con este planteamiento, Queralt Riera amplía la temática para poner el dedo en la llaga, o las llagas, de la sociedad en la que vivimos. Una sociedad imperfecta, enferma, que no se plantea el sufrimiento de sus conciudadanos ni se arrepiente de las miserias que provoca.

Se nota que Sergi Pompermayer ha tratado el texto con cuidado, intentando respetar el mensaje original y sirviendo a Felipe Cabezas un vehículo de gran cilindrada. Las imágenes proyectadas, el espacio escénico, los cambios de tono del espectáculo, la rotura de la cuarta pared, la hábil utilización del micro, el espacio sonoro… Todo ayuda a un espectáculo que Cabezas acaba de redondear con una interpretación sensible, respetuosa y, cuando hace falta, enérgica y visceral. Uno de los grandes espectáculos que han pasado por la Sala Fénix, un espacio donde el teatro de proximidad nos ha aportado muchas y muy gratas sorpresas.