Lo nuestro

Ahir dilluns 20 de gener, a la Sala Flyhard vam poder gaudir d’una joia, l’òpera prima d’Eu Manzanares, "LO NUESTRO", un text seleccionat per la mateixa sala entre un centenar de propostes presentades en la convocatòria 2019-2020.

Eugenia Manzanares havia escrit, fins ara, guions per a la televisió i el cinema i l'hem vist participar en muntatges com a actriu a "Estat decepció" en aquesta mateixa sala en 2018 o "Digue'm la veritat" al Museu Arqueològic dins del Grec 2015.

LO NUESTRO no és el seu primer text dramatúrgic, però si el primer que s'estrena en el circuit professional.

La petita Sala Flyhard, amb escenografia de José Novoa, s'ha convertit en el menjador de la família Guerrero Fernández, i els seus membres es preparen per celebrar la nit de cap d'any. Són una família del barri obrer, ja tenen la taula parada, el raïm a punt i es preparen per sentir les campanades. Tot llest per donar la benvinguda a un nou any, on esperen que canviï la seva sort. Cal valorar molt positivament que el sopar sigui "de veritat", tan de veritat que ens hem quedat amb les ganes de menjar una croqueta o prendre una copa de cava .....

Els Guerrero Fernández són una família de baix estrat socioeconòmic que han de lluitar amb esforç, constància i entusiasme per tirar endavant.

La proposta està dirigida per Mercè Vila Godoy i els intèrprets són Paul Berrondo (el pare), Eli Iranzo (la mare), Pau Poch (el fill) i la mateixa Eu Manzanares que interpreta el paper de la filla.

Segons comenta la mateixa autora, una cosa tenia clar a l’hora d’escriure Lo nuestro i és que no volia victimismes. Volia fer una comèdia digna, on la denúncia social hi bategués subtilment. I penso que la millor manera de connectar amb la gent és a través de l’humor.

Una proposta que ens ha fet riure, amb unes magnífiques interpretacions dels quatre actors que donen frescor i credibilitat als papers que interpreten. Molt encertat l’espai sonor de Xavi Gardés i Mercè Vila Godoy.

Esplèndida la direcció i la posada en escena plena de veritat. Impagable el moment de la cançó d’Ana Belen “Abre la muralla”  o el karaoke amb la cançó “Lágrimas de amor”.

Però LO NUESTRO és també i sobretot, una obra que ens fa reflexionar.

Un sopar de família, on surten a la llum problemes i retrets que sembla que han esperat aquest moment per fer-se visibles, problemes laborals que afecten la convivència familiar, problemes del jovent que ha de treballar per poder estudiar o que no pot estudiar el que voldria per un tema econòmic. Potser l'acumulació de diferents temes de caràcter familiar, en tan petit espai de temps, podria semblar  exagerat, però creiem que els temes tractats en clau de comèdia, són molt més reals del que podria semblar.

Dues generacions amb visions diferents de la vida i dues llengües, català i castellà, que conviuen sense problemes en l'entorn familiar. Ens hem vist reflectits en molts moments.

La proposta estarà en cartell fins al 10 de febrer, però totes les entrades estan exhaurides.  Estem segurs que ben aviat es programarà de nou, ja que està destinada a ser un dels grans èxits d'aquesta temporada teatral.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

La família és una de les estructures més delicades i íntimes d’aquesta societat, amb coses bones i dolentes, de mil maneres diferents. Però, siguin com siguin, quan arriba el Nadal les famílies es reuneixen: han de ser dies feliços. L’espectacle Lo nuestro ens porta a la vesprada de la nit de Cap d’Any, d’una família obrera.

Dia de deixar vicis, de marcar nous objectius… de fer balanç. Lo nuestro qüestiona com les classes socials afecten els desitjos que demanem, diferència els somnis entre grans i petits. Però aquesta separació en base què neix? Què significa somnis grans? Com es mesuren els somnis? Quins són més importants?

No negarem que el diner facilita accedir alguns llocs, o al contrari dels protagonistes, el diner permet estudiar sense haver de compaginar-ho amb una feina. Una gran preocupació per gran part de la població… El diner és el motor d’aquesta societat. Quina seria la reacció d’aquesta família si de cop i volta pogués gastar grans quantitats? La loteria amb quina finalitat creix?

Un espectacle que ens obra moltes preguntes, que ens fa reflexionar, però sempre en clau d’humor. Una obra que més enllà d’emmarcar la història en una família obrera, és capaç d’arribar a totes les classes, un sopar amb problemes que tots ens haurem trobat, possiblement en aquella mateixa nit. Temes universals, com els judicis, les aparences, els drets,..., moltes vegades difícils de trobar la seva ètica correcte, ja que travessar les línies del que prediques al que després realment executes són molt difuses. Des de la classe més baixa a les més alta, estem fets de contradiccions.

Eu Manzanares estrena a la Sala Flyhard un teatre de text, amb un molt bon repartiment. Un text que parla de la vida de la directora, potser en moments amb punts estereotipats, però que en cap moment s'allunyen de la més pura realitat.

Una posada en escena, senzilla, però carregada de vida. Prescindible, ja que tot ho trobem al text, rectifico gairebé tot. Podríem dir del mateix de tota la part tècnica...Tanmateix hi són perquè aconsegueixen fer-nos sentir com ha casa, dissimulats però amb un molt bon resultat.

Desitjo, i a la vegada no, aquesta nit de Cap d’any per a tots nosaltres… Inoblidable segur.

 

Las obras sobre familias que transcurren alrededor de una mesa en una fecha señalada podrían formar parte de un género teatral: “Obras de sobremesa”. A mí personalmente, me gustan. En algunas de estas obras se rompen relaciones familiares porque surgen rencores ocultos y no olvidados o historias desconocidas que explotan de golpe por la tensión del momento como ocurre en  “Le prénom” o “El casament dels petits burgesos”o “Festen” (“La celebración”). En otros casos aparecen conflictos pero no llega la sangre al río. Son discusiones estridentes y muy aparatosas pero que, a manera de terapia colectiva llega a reforzar los vínculos familiares como es el caso que nos ocupa. Pienso también en  “El llarg dinar de Nadal”, nostálgica y tierna pero con las tensiones que los cambios generacionales comportan.

El texto de Edu Manzanares es una recreación de una Noche de Fin de Año de una familia representante de una amplia clase trabajadora de Catalunya que lucha por sobrevivir y mantener la cohesión familiar. “Me sentía como en casa” oí a la salida del teatro. Es una pieza muy cercana, incluso costumbrista. En clave de humor, Manzanares ha sabido hacer un retrato fiel de un amplio sector de nuestra población. Dos generaciones, muchos cambios, dos lenguas contaminadas por intrusismos lingüísticos y una comunicación fluida a pesar de las contradicciones y las diferentes interpretaciones de las situaciones que se van presentando.

La autora del texto, Eu Manzanares es también la madre en la obra,  eje de la familia como son y han sido muchas de nuestras mujeres. Está espléndida en su papel. Bajo la dirección de Mercè Vila Godoy, los cuatro personajes se mueven con agilidad y dan credibilidad a una obra que tiene mucha dificultad. Han encontrado el mejor padre para representar el papel del obrero desengañado, nostálgico y con problemas laborales que quiere a su familia: Paul Berrondo. Eli Iranzo y Pau Poch son los dos hijos imprescindibles para redondear y entrelazar las dos generaciones.

Especialmente remarcable es el trabajo escenográfico de Jose Novoa y el de regidoría de Laura Manchon y Martí Sebastiani. Todo lo que había encima de la mesa era de verdad. Lo de “hacemos ver que” se debería evitar en lo posible pero en un espacio tan pequeño sería intolerable. En cambio, nos llegaba el olor de las croquetas, del relleno de patatas y teníamos ganas de compartir el brindis con el buen cava que no dejaban de tomar los cuatro.

No me gusta decir que pasé un buen rato o me reí mucho porque sería reducir la obra a un divertimento. Y es mucho más que esto. Id y lo veréis.

“Lo nuestro” d’Edu Manzanares és el text que va sortir seleccionat de la convocatòria de textos de 2019-2020 , que havia de formar part dins la nova temporada de la sala FlyHard.

Tot i que l’actriu Edu Manzanares ja havia escrit algunes peces curtes, guions per a televisió i cinema i dramatúrgies per a tallers de teatre i alguns textos contemporanis, “Lo nuestro” és el primer text que estrena com a producció en el circuit professional.

Ja sigui pel text o les magnífiques interpretacions de tots quatre actors, “Lo nuestro” t’atrapa des de un bon començament. Es tracta d’una obra divertida, àgil i fresca en la que tots ens hi sentim en part una mica identificats, tant pel que fa a algunes situacions que s’hi viuen, com pel paper que interpreten alguns dels personatges.

Un treball minuciós i una feina molt acurada en tots nivells (interpretació (Paul Berrondo, Eli Iranzo, Eu Manzanares i Pau Poch), direcció (Mercè Vila Godoy ), escenografia (Jose Novoa),ambientació, vestuari,...

Tota l’acció transcorre durant la nit de Cap d’Any en el menjador del pis dels Guerrero Fernández, una família d’un barri obrer, que com la gran majoria de persones s’ajunten per celebrar l’arribada d’un nou any. Una nit de “pau i tranquil·litat” en la que tots fem balanç de l’any que s’acaba, i demanem nous desitjos i propòsits per al que vindrà.

Desitjos, propòsits i somnis petits o grans, impossibles o posibles, improbables o probables.

La sort la busquem escrivint un desig, menjant dotze grans de raïm mentre sonen cada una de les campanades de fi d'any, jugant a la loteria, o posant-se una peça de color vermell per tenir més sort. Tots tenim somnis, i la família Guerrero Fernández no és una excepció.

Mala sort? Bona sort? Qui sap...

No us explico més. Feu-me cas. Aneu-hi!!!