Sinopsis

Alguien ha inventado una pequeña maravilla que está revolucionando el planeta: un artefacto que proporciona una inmersión total en el mundo virtual. Solo hace falta que elijáis una identidad y os entreguéis a vuestros deseos, sean los que sean… La dramaturga norteamericana Jennifer Haley no ha dejado de ganar premios desde que en 2012 escribiera este thriller de ciencia ficción, que es también un drama criminal. ¿Qué consecuencias tiene vivir nuestros sueños privados con la máxima libertad? Muchos verán en este montaje, que ahora lleva a escena en versión catalana el director Juan Carlos Martel Bayod, una advertencia sobre la realidad virtual y la supuesta impunidad que proporciona el mundo de internet. Una joven detective que investiga las formas más inquietantes de entretenimiento que proporciona el ingenio en cuestión interrogará a su creador y nos llevará así del mundo real al virtual mientras nos plantea una cuestión inquietante: ¿el hecho de que algo no exista quiere decir que no es real? Os lo preguntaréis mientras disfrutáis de una pieza extremamente inteligente y muy bien construida que proyecta una mirada fría e implacable sobre el comportamiento humano y las nuevas tecnologías. Ganadora en 2012 del premio Susan Smith Blackburn de Nueva York y galardonada con siete premios L.A. Ovation tras representarse en Los Ángeles en 2013, la obra se ha visto también en el Off-Broadway de Nueva York y, en Londres, en el Royal Court y el West End.

Una producción del Grec 2016 Festival de Barcelona y el Teatre Lliure.

Duración:
80 minutos

Idioma:
Catalán

Sinopsis

Una producción del Grec 2016 Festival de Barcelona y el Teatre Lliure.

Ficha artística

Ver ficha entera

Opiniones del espectáculo 8

Recomendaciones Teatre Barcelona

Espectadores/as

Iván F. Mula
Teatre Barcelona

Distopía truculenta

Desde los inicios de la literatura de ciencia ficción, los avances tecnológicos han sido el centro temático ideal para la especulación y desarrollo del género, algunas veces desde una mirada fantasiosa, otras (la mayoría) desde la desconfianza. L’inframón es una distopía truculenta que describe una sociedad donde casi todo el mundo pasa más tiempo en el mundo virtual que en la vida real, muchos de ellos deleitándose en perversiones repugnantes como la pederastia. Con los dilemas éticos y legales que Internet ha creado como trasfondo, la propuesta construye un escenario llevado al límite muy cautivador, a medio camino entre el thriller policial, el drama futurista y el ensayo filosófico. Fría, compleja y, sobre todo, sórdida, la obra resulta muy intrigante y sorprendente, usando unos efectos de iluminación muy sugerentes y un espléndido despliegue audiovisual. La historia es tan magnética como también lo son las interpretaciones. Impresiona, en este sentido, ver a una actriz infantil actuando en un contexto ficticio tan turbio y siniestro, a pesar de que, esta decisión, denota gran valentía por parte del director. El problema del espectáculo, en realidad, es el exceso de reflexiones y debate intelectual encajado en la boca de los personajes. Si bien resulta muy interesante el contenido de aquello que dicen, no acaba de funcionar como diálogos verosímiles y fluidos, y termina, por momentos, haciéndose pesado. Por otro lado, la trama se la juega demasiado con el giro de uno de los personajes que resulta un poco forzado y esto diluye ligeramente la contundencia de su conclusión. En cualquier caso, dejando aparte estas consideraciones, se trata de un montaje lleno de ideas muy potentes que impactan, hacen reflexionar y dan valor y vigencia al debate que se plantea.

09/10/2016
Josep Maria Ribaudí i Martí
Teatre Barcelona

Sòrdida

Però més per la posada en escena que pel que ens explica, que al final és una especulació en format sci-fi, i el que s'ho creu, s'ho creu i als que se'ns en fot, se'ns en fot. El que he trobat sòrdid és l'actuació d'una nena de deu o onze anys en un paper galdós, res explícit, però galdós. L'obra no és com per tirar coets, la direcció i actuacions bones, l'escenografia correcte i les projeccions, videommaping, o el que fos, excel·lents. Llàstima que la gàbia del muntatge ha perjudicat l'audició (em sembla que ha sigut per culpa d'això).

Crítica completa » http://bit.ly/2dYyW0A

08/10/2016
Elsa Álvarez Forges
Teatre Barcelona

El eterno dilema entre ética y tecnología

L’inframón es una obra que bascula entre la filosofía y la ciencia-ficción. En un futuro no muy lejano, un hombre crea un reino virtual poblado por hologramas. Cualquier persona del mundo real puede entrar en él, con una identidad ficticia, y actuar sin normas ni límites. La libertad se convierte en libertinaje, puesto que los actos carecen de consecuencias. Es decir, algo como un Second Life, pero mucho más evolucionado.

Con esta premisa, la dramaturga norteamericana Jennifer Haley crea un thriller inquietante que mantiene el espectador en tensión todo el rato. Conforme la obra avanza vamos descubriendo las interioridades de unos personajes que se mueven entre el mundo real y el inframundo, o lo que antes se llamaba Internet. En el mundo real, la detective Morris quiere detener al autor del reino virtual, el cual da rienda suelta a los pederastas para que satisfagan sus fantasías más abyectas. Pero a decir verdad, ¿de qué delito se le puede acusar si los habitantes del inframundo no son personas sino hologramas? ¿Qué es lo que se está castigando? ¿El deseo, la imaginación? El conflicto entre la ética y la tecnología está servido.

L’inframón se estrenó en California en 2013 y en Barcelona se estrenó durante el Festival Grec 2016. Ahora ha inaugurado la temporada 2016/17 en el Teatre Lliure de Gràcia y cuenta con un reparto impecablemente escogido. Andreu Benito es el personaje oscuro que Mar Ulldemolins, la joven detective, quiere cazar. Joan Carreras es el visitante soñador y Víctor Pi, el hombre desesperado. Los cuatro, dirigidos por Juan Carlos Martel Bayod, están espléndidos en un montaje que presenta un escenario dividido en dos partes: en la que está enfrente, el mundo real, frío y minimalista; en la que está detrás, el mundo virtual, lleno de fantasía, de colores y de música. Es un imaginario que invita al sueño, aunque no todos los sueños son lícitos igual.

Si os apetece ver un thriller imprevisible, original, impactante y que os dé que pensar, tenéis que ir a ver L’inframón. Saldréis del teatro con un montón de preguntas en la cabeza.

29/09/2016
Neus Mònico Fernández
Teatre Barcelona

Hi ha límits que no es poden traspassar

Jennifer Haley, autora de la novel.la “L’inframón”, és una dramaturga que en les seves obres reflecteix el seu interés per l’ètica en l’àmbit de la realitat virtual, l’impacte de la tecnologia en les nostres relacions humanes, i addicció a les xarxes i als mitjans interactius. Amb L’inframón ens ha plantejat un debat a resoldre.

“L’inframón” és una obra que es mou entre dos mons: el real i el virtual. A les xarxes no hi ha fronteres, les activitats criminals que utilitza internet com a eina són cada vegada més nombroses. Què passaria si en aquest món virtual es poguessin cometre els delictes i les fantasies més perverses, sense patir-ne conseqüències?

Estem davant d’un text brillant, una excel·lent direcció de Martel Bayod i unes magnifiques interpretacions d’Andreu Benito, Mar Ulldemolins, Joan Carreras i Víctor Pi , però sobretot m’agradaria destacar la gran interpretació que fa Gala Marqués en el paper de nena, que no em quedo curta en dir que ha fet una demostració interpretativa extraordinària.

L’escenografia de Alejandro Andújar i Mercè Lucchetti, i la il.luminació de David Bofarull aconsegueixen recrear dos espais dividits per una paret de vidre, on els efectes visuals van deixant entreveure el món real (la comissaria) i el món virtual ( l’interior d’una habitació d’una casa victoriana).

Jennifer Haley ha creat un debat sobre els límits de la llibertat d’expressió. Límits entre l’ús o l’abús. Una visió inquietant de la vida virtual. Una alerta sobre el futur imminent d’internet.

L’ús de les xarxes socials ha crescut enormement durant aquests últims anys, convertint-se en un punt de referencia de comunicació per internet. Un món que crea addicció i en el que hi pot entrar tot tipus de perfils i seguidors, alguns d’ells realment preocupants. És cert que tots utilitzem internet, però el més alarmant és que els nostres fills hi viuen dins .

Després de veure aquesta obra em pregunto sobre la gran complexitat d’un món paral.lel (el virtual), on cada cop pren més força que la realitat d’un món real, i em plantejo on són els límits?, i què és el correcte?

Dues posicions, dues mirades o lectures diferents. Per un costat em pregunto si no és millor tenir un lloc on controlar les nostres parts més fosques, o si al contrari això donarà peu a futurs casos delictius en un món real. Així dons, és necessari o és perillós un món virtual?

Arribo a la conclusió que s’ha de buscar l’equilibri entre la llibertat d’expressió i l’ètica i moral que ens ha de regir.

Crec que hi ha d’haver una ètica que mesuri aquests dos mons. Els límits no es poden traspassar, hi ha coses que no poden estar permeses ni en el món real, ni en el virtual. Hem d'aprendre a fer un bon ús de l’espai de llibertat que ens ofereix internet.

26/09/2016
Miquel Gascon Baz
Teatre Barcelona

Ciència-ficció ? …. més real del que sembla

L'acció està situada en un futur força proper, en el que les noves tecnologies han evolucionat molt i permeten "viure" també una altra vida virtual, a banda de la vida real, de manera que permet a partir de la creació d'una "avatars" personals, tenir a més a més una cibervida, que amb tota llibertat de la nostra fantasia, assolir el compliment dels desitjos i passions més "fosques" que podem a arribar a desitjar qualsevol ésser humà.

Explicat d'aquesta manera, sembla que estem parlant d'una mena de "ciència ficció" molt llunyana, però solament hem de pensar en el món que ara mateix ens envolta, on els mons virtuals ja ens comencen a envair.... jocs d'ordinador o mòbil on "gaudim" matant virtualment monstres o persones amb armes de foc, sense que traspassi en cap cas el nostre món real, o .... les cada vegada més habituals aplicacions que ofereixen la possibilitat de realitzar cibersexe, que malauradament algunes persones ja comencen a preferir sobre el sexe real, a la seva vida.

No puc explicar gaire més sense fer espòiler i malmetre les sorpreses que ens ofereix aquest extraordinari text; personatges situats a una banda o l'altre dels dos espais diferenciats, en una escenografia molt reeixida (potser alçada en excés), que ens mostra clarament els espais "real" i el "virtual"... i en el que veurem com alguns d'ells traspassen aquesta barrera i potser no poden prescindir mai mes de la seva vida virtual.

Magnifiques interpretacions de Mar Ulldemolins (la investigadora), Andreu Benito i Joan Carreras.... i sobretot el descobriment d'una futura gran actriu, una nena que ens ha deixat bocabadats per la seva enorme naturalitat a l'hora d'interpretar un personatge gens fàcil i que requereix transmetre un text força llarg; un paper en el qual s'alternen dues nenes i que nosaltres vàrem poder veure en la interpretació de Carla Schilt..... ens va enamorar de totes ... totes.

Una proposta que us recomano sense cap mena de dubte.

Si desitgeu veure la crònica original, només heu de clicar AQUÍ

22/09/2016
Hebert Parodi

Una de les definicions de la ciència ficció (que em pirra) és que tracta l’adaptació i reacció de l’home davant els avenços de la ciència i tecnologia. Si li sumem que la distopia és el meu gènere literari preferit, doncs anava a L’Inframón amb moltes ganes, cosa perillosa. Doncs vaig sortir encantat.
En un futur més proper del que sembla, Internet ha evolucionat i el món virtual és “pràcticament” real, amb olors, sensacions, emocions… fins i tot pots “traspassar” i viure únicament com a avatar, abandonant el món físic per sempre. Allà amagat rere personatges virtuals pots fer tot el que vulguis. L’obra gira en torn un lloc on les tendències pedòfiles són acceptades, amb l’important detall que els ”nens” són en realitat adults que fan de personatges infantils. La policia creu que no només és immoral sinó un delicte. I s’obre un debat captivador i que dóna per hores de xerrades post funció. Voler experimentar una cosa prohibida sense fer-ho del tot, aquest succedani, s’ha de prohibir? El que fan adults en un món virtual, tot s’hi val? Des del moment que un experimenta físicament i emocional (l’abús de la carn, la sang, el dolor de l’altre…) com si fos real, des d’aquest moment que l’experiència t’afecta, no és ja real i per tant, valen les mateixes regles i normes que fora del món virtual? Si serveix per què comportaments violents no passin a persones sinó que s’apliquin a avatars, és útil a nivell social? No afecta a nivell emocional a qui fa de víctima?
Una magnífica escenografia que separa el món virtual d’una comissaria, una il·luminació i efectes sonors molt efectius i un ritme àgil per un text dens. L’única petita pega és el personatge de la detectiu que al voler-lo dotar de seriositat/trascendència/superioritat moral és poc natural o massa pagat d’ell mateix, i realment no debat amb l’amo del cau sinó que pontifica, i la forma d’expressar-se, gairebé amb xiuxiueigs, fa que a estones costés seguir-la.
En resum, podria ser un molt bon capítol de la sèrie “Black mirror”, que tracta aquesta alienació a que ens mena la hiperconnectivitat. Una proposta d’allò més intel·ligent, que fa reflexionar i teatralment, funciona molt i molt bé.

05/10/2016
ignasi tomás lopez-doriga

La nostra valoració al blog «Cultura y algo más»
https://culturayalgomas.wordpress.com/2016/10/05/linframon-los-limites-de-lo-virtual/

05/10/2016
JOSE GABRIEL DEL VIEJO

Una obra que debate sobre que es legal o no en internet. En los mundos virtuales!
Es respetable que una persona virtualmente abuse de una niña?? Y que se monte un negocio de ello??
La propuesta para estrenar temporada en el Lliure de Gracia es brutal y pega fuerte!!
Me ha encantado y me ha tenido la hora y media expectante por saber cómo acababa todo!
La niña protagonista y Mar Ulldemolins resaltan entre todos los actores que lo hacen estupendamente.
Y la escenografía merece una mención aparte!! El uso de luces y proyecciones me ha dejado flipado e impresionado!
Eso sí… no os sentéis en 1ª fila o acabareis con dolor de cuello! Es necesario elevar tanto el escenario? PREGUNTO!

30/09/2016

Deja tu opinión