L'autora

La directora Anna Serrano Gatell dirigeix una obra que és una de les millors recomanacions de la cartellera. Obra plàstica, que trenca totes les normes narratives (per què n'hi ha d'haver?), que vol posar mostrar les costures de les obres de teatre i que està interpretada per actors i actrius consagrats (Nausicaa Bonnín, David Selvas, Javier Beltran) i per d'altres que demostren que tenen per davant una gran carrera (Ravina Raventós Vinyals).

El tema és tots els mecanismes que té el patriarcat per controlar en tots els àmbits, inclòs també els textos escrits per L'autora, una dona jove, representada per Nausicaa Bonnin), que lluitarà per aconseguir-ho, però que no ho tindrà fàcil perquè aquells murs que es troba a la feina també se'ls trobarà a casa.

L'autora és una d'aquelles obres que fa pensar, que recordareu al cap de dies, i que us vindrà al cap perquè pensareu que en teatre encara no està tot fet (gràcies, Anna Serrano Gatell) i que la lluita contra el control del patriarcat tot just acaba de començar.

L’autora es una obra de D’Ella Hickson, estrenada en Londres en 2018 cuyo tema sigue siendo de rabiosa actualidad. Ha sido traducida por Carlota Subirós y dirigida por Anna Serrano.

Una autora joven pone sobre la mesa el poder del patriarcado dentro del mundo de la creatividad artística. Con su obra quiere realizar la revolución mediante la denuncia: “Intentar cambiar el mundo antes de morirme, derribar el capitalismo y desmantelar el patriarcado”. Básicamente la obra nos muestra el choque entre las necesidades de la protagonista y los intereses del director o productor y una crítica del control que ejerce la producción y la industria en el proceso creativo. Es una obra nada convencional, atrevida, valiente que pone de manifiesto las estructuras sociales, artísticas y familiares que se tambalean. La autora del texto utiliza el play-within-the-play para reflexionar sobre la ficción y la realidad escénica. La directora de la versión estrenada en Londres dijo que cada gesto, cada palabra y cada movimiento de la obra tiene un contenido político.

Anna Serrano, la directora, ha respetado el texto de la autora sin recortar nada. Aunque es algo largo atrapa al público por el tema, por permitirle participar en algún momento, por la agilidad en las transiciones, lo cual es tan sorprendente que debemos alabar el trabajo de la regiduría (todas las regidoras son mujeres y forman parte de las escenas). Y atrapa también por la metateatralidad que utiliza en cada una de las cinco escenas. Una escena rabiosamente potente puede quedar interrumpida por la aparición del director o un coloquio ficcionado sobre la obra. Parecen escenas aisladas pero el hilo conductor son las dificultades de una escritora para desarrollar un guion o las presiones del director o de su pareja, ambos representantes del patriarcado que ella quiere combatir. Todo esto nos la hace más cercana. Los intérpretes van intercambiando papeles sin crear confusión. Todo está muy bien trenzado por un texto impecable que en algún momento desconcierta pero se vuelve a encauzar enseguida. Ni que decir tiene que el trabajo interpretativo de Javier Beltrán, Nausicaa Bonnin, Ravina Raventós y David Selvas es magnífico.

Es nota la mà d’Anna Serrano al darrere, aportant una dimensió visual i artística al text que eleva la proposta. Ens trobem davant d’una obra amb una forta càrrega estètica, que oscil·la entre la literalitat del text i metàfores visuals.  Tot i això, no és una peça pensada per a tots els públics: en alguns moments es fa excessivament llarga i, entre certes escenes i recursos simbòlics, es perd una mica el fil de la història. Algunes seqüències, com la del matrimoni al pis, acaben resultant feixugues pels diàlegs.

Destaca l’originalitat amb què arrenca la proposta i l’ús de l’equip tècnic integrat dins l’acció escènica, fet que aporta, si més no, certa curiositat i diferència.

Cal remarcar especialment Ravina Raventós, amb una capacitat de transformació escènica extraordinària, i Nausicaa Bonnín, que torna a demostrar que és una autèntica bèstia sobre l’escenari.

En general, he trobat a faltar un fil conductor més clar, que fes el conjunt més uniforme.