La Zanja - Teatro Barcelona

Descripción
Ficha artística
Fotos y vídeos
Opiniones
Artículos

La Zanja es una producción de Titzina Teatre, que narra el encuentro entre dos mundos, a partir de la construcción de una mina en un pueblo de América del Sur.

Sinopsis

Miguel, técnico de una multinacional minera, llega a una explotación de la compañía en Sudamérica. Alfred (el alcalde) y su comunidad esperan este nuevo “descubridor”. Se produce un encuentro de dos mundos y formas diferentes de entender la vida. Las ambiciones, oportunidades y consecuencias de la implantación de la mina marcan el futuro del pueblo y las relaciones entre vecinos.

La historia del encuentro de Pizarro y Atahualpa, el último rey del Imperio inca, durante la época de la llegada de los españoles a América determinará el destino de los protagonistas.

Duración:
80 minutos

Sinopsis

La historia del encuentro de Pizarro y Atahualpa, el último rey del Imperio inca, durante la época de la llegada de los españoles a América determinará el destino de los protagonistas.

Ficha artística

Fotos y vídeos

Opiniones del espectáculo 12

Recomendaciones Teatre Barcelona

Espectadores/as

Miquel Gascon Baz
Teatre Barcelona

Un treball exhaustiu de creació

Ja fa uns quants dies que aquesta proposta s'hi ha instal·lat a la Villarroel on s'estarà fins dilluns dia 22, una proposta de la companyia Titzina que fa uns mesos que gira. Es tracta de LA ZANJA escrita, dirigida i interpretada pels dos membres de la companyia, Diego Lorca i Pako Merino. LA ZANJA es va estrenar l’any 2017 i en 2018 va participar en el Festival Iberoamericà de Cadis.

Una obra que ens mostra el paral·lelisme existent entre la colonització de Pizarro sobre la civilització inca l'any 1532, i que va acabar amb l'execució d'Atahualpa, i l'actual colonització que realitzen les multinacionals sobre territoris potencialment explotables. Colonitzacions que només porten la desolació, la malaltia i la destrucció de tot allò que és propi de les cultures que viuen en el territori “objecte de desig”.

Fruit d’un treball exhaustiu de creació, la peça esta basada en cròniques de l’època dels “conqueridors” i en els fets més recents ocorreguts el 2 de juny del 2000, en la població de Choropampa quan un camió que transporta mercuri liquid d’una empresa minera aboca accidentalment part de la seva càrrega sobre la ruta principal que travessa el municipi. L’empresa ofereix diners per recuperar el mineral. Nens, dones i homes el recullen sense saber els efectes que això provocarà en la seva salut.

Aquesta és la cinquena producció de la companyia i la tercera que ha representat a la sala Villarroel, després d’”EXITUS” (2011) i “DISTANCIA SIETE MINUTOS” (2015) i com en els dos treballs anteriors ens ha semblat una proposta fantàstica, amb una posada en escena brillant.

El treball interpretatiu és magnífic amb uns canvis de personatges i registres absolutament convincents, que acompanyanen amb petits retocs en el vestuari com el coll d'en Pako Merino quan es transmuta en Pizarro, els barrets de palla quan fan de "primos" que vigilen la vaca, el mocador al cap quan fan de dones, de recepcionista de l'hotel que guarda la clau de la wifi al seu cap ....

En la història actual Pako Merino es Miquel, l'enginyer de la multinacional minera que ha de convèncer al poble dels beneficis que els hi reportarà l'explotació minera del territori. Diego Lorca és l'Alfredo, l'alcalde de la localitat que està en contra del projecte i acabarà assassinat a mans dels seus conciutadans que el veuen com un fre al progrés i a l'enriquiment de tots.

Un treball de denúncia d'una senzillesa abassegadora, un text que amb una gran naturalitat ens va relatant la transformació de les persones que acaben perdent la seva manera de fer i s'acaben convertint en uns éssers despietats corromputs buscant l'enriquiment personal. Una història que ens parla de valors i de tradicions, de la necessitat de preservar la identitat cultural i de fer prevaldre la dignitat per sobre dels interessos econòmics.

A la magnífica posada en escena, i els personatges definits i perfectament identificables s'ha d'afegir una acurada il·luminació d'Albert Anglada i Diego Lorca, la música de Jonatan Bernabeu i el disseny de l'escenografia, amb un espai escènic quasi nu on els petits moviments de les plaques del terra o de les dues cadires són suficients per suggerir espais o èpoques totalment diferents.

LA ZANJA és metafòricament el lloc on amaguem tot allò que ens molesta, tot allò que ens fa nosa, els ideals que deixem pel camí, la dignitat i fins i tot la nostra identitat. I és també el recordatori de què la història es repeteix una vegada i un altre i que per evitar cometre els mateixos errors cal buscar les respostes en el temps passat, en el record comú que roman ocult.

Un text punyent que rellegirem, perquè en sortir no ens hem pogut estar de comprar el llibre. Una proposta absolutament recomanable.

Per veure la ressenya original, només cal que cliqueu en aquest ENLLAÇ

18/04/2019
Roser Garcia Guasch
Teatre Barcelona

Con un gran contenido histórico-didáctico

Muchas veces he pensado que la historia que ha transcurrido a través de generaciones pesa sobre nuestras vidas, costumbres y tradiciones. También pesan los rencores y los odios. Los siglos y la desaparición de personas parece que no permiten olvidar y que la historia se transmite como si fuese un gen o como las canciones, rondallas y cuentos se transmiten por vía oral. Este es uno de los contenidos de esta obra de Diego Lorca y Pako Merino que son los protagonistas de La Zanja ya que son los dos únicos actores, los directores y los dramaturgos.

El otro pensamiento de la obra de la Titzina es que la historia se repite, que las personas no evolucionan al ritmo de la técnica y que el poder, el abuso del fuerte sobre el más débil, la explotación de unos sobre los otros o el interés por encima del respeto son un continuum a lo largo de la evolución de la humanidad.

De una manera muy clara y mediante cuatro personajes representados por los dos actores van describiendo los hechos actuales y los de hace más de cinco siglos, todos ellos entrelazados, saltando uno por encima del otro pero sin equívocos ni malos entendidos. Todo es fácil. Sabemos la historia pero es bueno recordar. Y por ello tiene este tono didáctico. El teatro es esto. El teatro debe explicar historias reales o imaginadas pero tiene la obligación de transmitir algo, de denunciar hechos pasados o actuales, de obligar a reflexionar. El teatro puede ser también divertimento, pero a mí, personalmente, me llega más, si además me dice algo.

El diseño de la escenografía lo debemos a Titzina, a Núria Espinach y a escenografía Castells. Es sencilla como toda la obra pero tanto el color como los materiales son muy adecuados para reforzar el contenido crítico. Lo mismo ocurre con la iluminación de Albert Anglada y Diego Lorca que además nos lleva de la mano a comprender los cambios de personajes y de siglo. Yo recomendaría que hicieran funciones matinales para institutos. Nuestros jóvenes deben conocer la historia sin la épica y la tergiversación con la que nos ha llegado a nosotros para entender también la facilidad con que se puede repetir.

06/04/2019
Iván F. Mula
Teatre Barcelona

Pasado y presente histórico

Quizás lo más curioso de las propuestas de Titzina Teatro es que su forma y personalidad no se asemejan mucho a la de otras compañías y fenómenos teatrales que han tenido, recientemente, un cierto éxito internacional. La austeridad escénica, un contenido comprometido y textos de nueva creación donde el sentido del humor se mezcla con la cotidianidad, la poética y diálogos de calado filosófica son algunos de los rasgos característicos que definen aquello que algunos ya denominan el “sello Titzina”. En su nuevo montaje, La zanja, abordan un tema tan interesante como ambicioso: la repetición de la historia, concretamente, la explotación de Sudamérica por parte de los españoles. El espectáculo pone ante un espejo con una sencillez y efectividad notables el conflicto entre el técnico de una multinacional minera y el alcalde de un pueblo en paralelo al encuentro del conquistador Pizarro y Atahualpa, el último rey del imperio inca. La pieza configura con habilidad una perspectiva profunda de reflexión sin caer en la densidad o la pedantería. De este modo, Diego Lorca y Pako Merino ofrecen una obra donde la crítica socio-política cala hondo y que deja sobre la mesa algunos interrogantes de gran valor.

05/04/2019
Neus Mònico Fernández
Teatre Barcelona

L’ambició dels homes

“La Zanja” és una obra de teatre meravellosament complicada. M’explico, és una d’aquelles obres de les que surts fascinada, entens el missatge que ens volen transmetre, però no acabes d’entendre tot el que has vist dalt de l’escenari. I és que l’obra transcorre entre dos històries en el temps, l’actual i una semblant que va ocorre fa cinc segles. Tots els protagonistes de l’obra són interpretats per els dos actors que formen la companyia Titzina, Diego Lorca i Pako Merino. Dos històries en el temps, l’època actual amb la civilització Inca. Dos trobades, la del tècnic d’una multinacional minera amb l’alcalde de la comunitat peruana, i la de Francisco Pizarro amb l’emperador Atahualpa. Un sol objectiu, l’or. L’encontre entre dos mons.

“ Oro. ¿Qué tendrá este metal tan inútil en si mismo para ser más querido que los Hombres que lo extraen y poseen su valor?”

Pako Merino i Diego Lorca, dramaturgs, directors e intèrprets d’aquest text, van crear aquest espectacle a partir de documentació de l’època i de viatges al Perú actual. El resultat de tota aquesta feina d’investigació es nota tant en el text com en les interpretacions dels dos actors , que ho fan d’una manera natural, amb humor i del tot creïble. Una interpretació meticulosa, on es transformen de manera natural en cadascun dels personatges de l’obra. Es transformen ells i l’espai escènic. L’escenografia tot hi que és senzilla i minimalista, sempre està en constant moviment i transformació. La il·luminació també és una part molt important dins de tot aquest moviment escènic. El text és meravellós, cada frase és ple de significat.

“La Zanja” és l’ambició d’una civilització que es creu superior als seus similars, aquella que creu que els seus beneficis són la oportunitat dels altres. És la prepotència i l’arrogància del home “civilitzat”. És la corrupció i l’ambició. És en definitiva una metàfora de la realitat, la que ens defineix com éssers humans.

Les tres companyies extractores més grans del món en mineria d'or són Barrick Gold, Goldcorp i Newmont Mining Corporation.

Per les tècniques d’extracció artesanals empleades s’utilitzen grans quantitats de mercuri i cianur. Conseqüències: contaminació de l’aigua i la terra. Els efectes de toxicitat d’aquestes tècniques són perjudicials tant per l’home, com pel medi ambient.

26/11/2018
David Elfa Novoa
Teatre Barcelona

Diferències i similituds entre dos móns

Quatre anys després de l'excel·lent Distancia siete minutos, els sempre interessants Titzina tornen amb un nou espectacle. En aquesta ocasió ho fan al voltant de dues cultures diferents en contacte parlant de les diverses formes d'entendre el món i sobre d'on provenen les diferències i similituds. Així, l'espectacle té una arrencada esplèndida en la que resulta fàcil entrar gràcies als personatges i a les situacions trobades, aconseguint escenes realment divertides i interessants a nivell de contingut. No obstant, a mesura que l'obra avança, aquesta esdevé més monòtona i la connexió encetada comença a trontollar. En aquest sentit, tot resulta més feixuc i les escenes perden la força inicial, tornant-se tot més repetitiu i dens. Tot i això, l'espectacle resulta interessant, partint d'una bona idea i creant elements substanciosos que li confereixen un cos ben argumentat. D'altra banda, Diego Lorca i Pako Merino ens ofereixen unes bones interpretacions que porten l'espectador per la transició entre la comèdia i el drama, despertant en ell la reflexió. Així doncs, ens trobem davant d'una obra que té els seus alts i baixos, però que resulta interessant pel tractament de la seva temàtica i per uns actors totalment entregats.

08/04/2019
Markos Goikolea
Teatre Barcelona

Somos lo que fuimos

A partir de una puesta en escena austera, Diego Lorca y Pako Merino nos hablan de la repetición de la historia. Un minero español llega a un pueblo de Perú con el objetivo de extraer oro de sus tierras, el encuentro entre este neocolono y el alcalde de la localidad dará lugar a una triste historia en paralelo a la del conquistador Pizarro y el emperador Inca Atahualpa.

La obra arranca como un conjunto de fragmentos inconexos que irán conectándose para formar el relato completo. Los intérpretes cambian de personaje a través de la manipulación de objetos y juegos de iluminación. Construyen así un relato sobre la codicia, la desconfianza y el sentimiento de culpa que a pesar del toque humorístico no deja de tener un trasfondo trágico y pesimista. La historia se repite como lo hizo hace cinco siglos y parece que la condición humana se ha mantenido inalterada. ¿Cuándo vamos a dejar de matarnos entre nosotros? Esta carga trágica que pesa sobre la historia de la humanidad le pesa a Titzina sobre sus espaldas y no hay humor que lo cure.

07/04/2019
Xavi Pijoan
Teatre Barcelona

Rases antigues

Això de Titzina no és fer de la necessitat virtut, sinó apostar de manera ferma per l'austeritat, si més no, amb allò que fa referència al més ornamental. Aquest terennà sobri contrasta amb un dispendi generosíssim de recursos dramàtics i de feina prèvia, de documentació i de reflexió. Merino i Lorca emprenen, aquest cop, l'aventura d'investigar què passa quan dos móns es troben, i topen. És possible el diàleg entre una societat desenvolupada, del primer món, amb una mancada de recursos fonamentals? Els bons propòsits, en una relació desigual, poden ser honestos? No hi ha conclusions, és clar, el teatre de Tiztina dóna espai a l'espectador perquè ompli els espais buits.

Malgrat la descompensació entre les escenes protagonitzades per l'empresari i l'alcalde i les dels ramaders peruans, l'estructura dramàtica és gairebé impecable. Especialment en les escenes entre l'explotador miner i l'alcalde el ritme és vibrant i obre interrogants que se't passegen pel pensament durant dies.

Lorca i Merino s'ho fan tot: escriuen, es dirigeixen, interpreten... i ho fan amb passió, amb el rigor i la fermesa de qui es creu allò que ha escrit i mira de dir-ho amb contundència. La rasa de què parla el títol és profunda, potser insalvable perquè fa 500 anys que és oberta. Perquè els Pizarro i companyia, sí, van anar a colonitzar una terra i a treure'n profit. Titzina es pregunta a qui devem el mal fet.

19/11/2018
sonia saurí

Val la pena veura-la. Busqueu on estan programats i aprofiteu.

05/05/2019
Josep OS

Avui a la Villarroel he estat veient aquesta obra escrita, dirigida i interpretada pels dos actors fundadors de la companyia Titzina, Pako Merino i Diego Lorca. L’obra ens parla d’un encreuament de cultures prenent com a base els fets ocorreguts a 1532 quan Pizarro va arribar al que ara és el Perú clarament a la recerca d’or de les Índies i es va enfrontar a l’emperador inca Atahualpa, i el trasllada a l’actualitat amb un tècnic d’una multinacional Miquel (Pako Merino) que també va allà per explotar unes mines d’or i es troba amb l’alcalde d’aquest poble andí Alfredo (Diego Lorca), bon conèixer de la història de fa 500 anys i contrari a que aquest projecte es dugui a terme ja que totes les promeses de millora que li assegura, són falses i que l’únic que els interesa és el benefici econòmic que aconseguirà la multinacional, encara que això i sense escrúpols porti a la destrucció del poble. Les dues èpoques al llarg de l’obra es van entrecreuant. Una posada en escena amb una escenografia sòbria però molt efectiva i de la qual destacaria la perfecta i tènue il·luminació tot això arrodonit per música de caràcter llatí composta per Jonatan Bernabeu. Pel que fa a la interpretació, Merino i Lorca alternen els dos personatges que abans he esmentat amb la d’uns ramaders i fan un treball impecable i que només per aquest fet ja val la pena anar-hi. Només estaran fins al dia 22 d’aquest mes i us puc assegurar que no us deixarà indiferents.

10/04/2019
Victòria Oliveros Layola

Un bon muntatge no només per la valenta crítica de la històrica colonització i per la denúncia de les pràctiques abusives de les empreses multinacionals d’avui, sinó per una posada en escena fresca, neta i poètica, basada en la magnífica interpretació dels dos actors; entren i surten en el joc, canvien de registre un cop i un altre amb absoluta naturalitat i convicció. El treball escènic, la utilització dels significatius objectes, la il·luminació, tot en conjunt projecta un espectacle d’enorme qualitat artística i intel·lectual. Els dos excel·lents actors, Lorca i Merino, s’encarreguen de tots els papers si bé és bo aclarir que la interpretació de tots aquests personatges és desigual durant la representació. En resum, una obra que té els seus alts i baixos. https://gaudintdelteatre.wordpress.com/2019/04/06/la-zanja/

08/04/2019
JOSE GABRIEL DEL VIEJO

La Zanja nos cuenta una historia que se repite una y otra vez. A lo largo de los siglos. Como el ser humano con su inagotable avaricia arrasa con todo para obtener la ganancia, el oro…
No importa el qué y quiénes se lleva por delante.
Un técnico de una multinacional minera se desplaza hasta SurAmerica para reunirse con el alcalde la comunidad y ofrecerles mejoras en sus infraestructuras a cambio de poner minas y sustraer el oro.
Pero el oro lo puede todo. Y los habitantes de la zona pagarán muy caro el aceptar el acuerdo.
Gran esfuerzo actoral De Diego Lorca y Pako Merino, también a cargo de la dirección y de la dramaturgia, que interpretan a todos los personajes. Pero a mí personalmente no me han transmitido todo lo que podría haber transmitido la obra.
Se me ha quedado un tanto coja…

03/04/2019
maría j gonzález mondaza

El text és bastant interessant, parla de la vida difícil i dels desencants de estar vivint en un món que no es nostre, d’una terra en lluita constant.

11/02/2019

Deja tu opinión

La Villarroel acoge 'La zanja', nueva creación de Tizina

La Villarroel acoge La zanja, el nuevo espectáculo de Titzina, la formació de Diego Lorca y Pako Merino. Es la tercera vez que la sala acoge a esta compañía referente […]

2 abril 2019