Je suis narcissiste

Després de veure l’obra de Lluïsa Cunillé “Après moi, le déluge” convertida en opereta sota la direcció de Jordi Prat i Coll, tenia claríssim que “Je suis narcissiste” d’Helena Tornero no me la podia perdre.

“Je suis marcissiste” és una història sobre el narcisisme expressada en forma d’òpera bufa.

Helena Tornero ho treballa dins del món de les arts, tot i que de narcisistes n'hi ha a tot arreu: a la feina, a la família o en una relació de parella. Jo fins hi tot m’atreviria a dir que tots nosaltres en un moment donat hem estat narcisistes.

L’argument gira en torn a Clotilde, una gestora cultural, la mort del seu gat, els personatges excèntric que la rodejant i la visita a un psiquiatra. Amb tots ells ens endinsarem dins el món del narcisisme per adonar-nos que el narcisisme existeix a tot arreu.

En aquesta ocasió ha estat Marta Pazos qui s’ha encarregat de la direcció escènica. La posada en escena m’ha agradat moltíssim; visualment semblava extreta d’un llibre de còmic ambientat en les comèdies romàntiques dels anys 40- 50. Pel que fa aquest aspecte, juntament amb el vestuari i la caracterització, la meva valoració ha estat de les més altes: cinc sobre cinc.

Pel que fa a la música és molt variada. Està plena de recursos i estils musicals diferents. La compositora Raquel García Tomás ha creat per aquesta òpera bufa, una partitura plena de picades d’ull a diferents estils musicals: fragments que ens recorden a les grans bandes sonores del cinema, alguns arranjaments de comèdies musicals, i alguna que altra ària d’òpera molt conegudes per la gran majoria de públic assistent.

Vinicius Kattah a part d’encarregar-se de la direcció musical, ha contribuït en alguns aspectes dins la representació com un actor més del repartiment. Sota la seva peculiar batuta els músics de l’Orquestra Simfònica Camera Musicae.

Aquesta opereta està protagonitzada per dues sopranos Elena Copons (Clotilde, una gestora cultural) i Maria Hinojosa, el baríton Toni Marsol (Giovanni, un psiquiatra) i el Tenor Joan Ribalta. Tret de l’Elena Copons i en Toni Marsol que interpreten cadascun d’ells un sol personatge, la resta d’actors interpreten a tots els altres personatges que hi surten durant tot l’espectacle: una blogger xenòfoga, un artista conceptual, un grup espiritual zen, un ascensorista, les amants de la parella de la protagonista, un cura, un gat, el venedor d’una funerària,...  No sóc molt entesa en qualitat vocal, però personalment m’han agradat molt tan a nivell vocal, com d’interpretació. Per tant la meva valoració en aquest cas és de quatre sobre cinc.

El text o llibret és el que més m’ha grinyolat. Possiblement la utilització d’una gran quantitat de paraules i sinònims, que són bàsicament la base de la dramatúrgia, no m’ha acabat de convèncer. Fins hi tot algunes de les frases m’han semblat posades amb calçador. Suposo que no és feina fàcil posar lletra a una partitura.

Per tant tot i que he rigut en alguns fragments i escenes, que la caracterització i posada en escena m’han agradat moltíssim, que les interpretacions vocals i interpretatives han estat molt ben executades i la música és de gran qualitat... no he acabat de connectar amb aquesta proposta.

Connectar per mi és sentir alguna cosa. I és precisament això el que demano en un espectacle: sentir.

 

Je suis narcissiste, una sátira futurista de rabiosa actualidad sobre la sociedad del yo-mi-me-conmigo. Je suis narcissiste, un título realmente prometedor. La misma obra ya lo cita: todo parece mejor en francés. Pero parecer siempre es muy pobre cuando se compara con ser, y aún más en el caso de esta obra, con lo que podría llegar a ser. Je suis narcissiste lo tenía todo para convertirse en un espectáculo con mayúsculas: cantantes de ópera excelsos, música en directo de primera, una puesta en escena de goce y ¡hasta la propaganda de Tv3! Y sin embargo, la materia prima de cualquier obra de dramaturgia, es decir, el texto y el entramado narrativo, simplemente naufraga: hilo argumental flojo y un final diluido y poco creíble. Permítanme la analogía: un plato de carne de tercera guarnida con caviar y aderezada con trufa. Un cortocircuito intelectual, un asombro inexplicable viniendo de una autora del calibre de Helena Tornero; o bien o la obra escenifica en sí misma el sin sentido del narcisismo y la opulencia vacía -un mero juego de exhibición de recursos y de habilidades escéncicas caídas en saco rato-, o simplemente se trata de un souffé. Sea en francés, o en el idioma que sea, pero un soufflé.