Interiors

Interiors és com un got d’aigua: senzill, inofensiu, innocu; a primera vista, alguna cosa que no sembla que ens hagi de sorprendre o trasbalsar. Com l'aigua, però, és també essencial: conté tot allò que necessitem. És contenidor i contingut de tot el que és la vida.

Interiors explica l’encontre entre dues persones que van tenir una intensa relació en el passat. El retrobament és a un poble d’estiueig, agradablement suggerit per un disseny equilibrat i subtil, que convida l’espectador, des del primer moment, a participar de l’espai escènic.

Un sopar serveix d’excusa perquè aquestes dues persones presentin les seves noves respectives parelles. El menú, una desfilada de platets, tastets, de tots i cadascun dels ingredients que conformen les relacions sentimentals. Per començar, uns aperitius de gelosia amansida que donen pas a uns entrants de retrets i rancúnia. El plat principal és un filet de sinceritat, poc fet, al punt de sal, amanit amb uns cabdells d’orgull i falta d’autoestima a l’oli picant. Per postres, fondant de passió i luxúria en tres textures: cruixent, mousse i cor de xocolata desfeta.

El menú ve regat amb bon vi i cerveses d’autor. I malgrat que, en realitat, sabem que tot és aigua, la borratxera de passió, retrets, petons i carícies obre el camí a la relliscada… que involuntària o no, ens permetrà reflexionar i entendre que l’estómac i el cap sempre seran enemics, i que allò que més ens sedueix és sovint allò que també fa més mal. I que allò que ens manté al tan anhelat estat d’equilibri, acaba per arrossegar-nos fins l’avorriment o el tedi.

Destacar l’excel·lent treball de les dues actrius, i en especial, de la Concha Milla, que també n’és autora i directora. Lloable la feina que fa per transitar dels breus monòlegs que ens permeten conèixer el personatge, l’autora, en profunditat, cap a les escenes amb la resta dels personatges, que ens permeten entendre, de forma clara i visual, les capes que construïm a la vida: els personatges darrera els quals amaguem o dissimulem els ingredients que couen, a foc lent —la por, el dolor, la inseguretat— al nostre interior.

Una proposta escrita i dirigida per Concha Milla. "Interiors" és una obra amb una escenografia petita i un plantejament intimista, amb Muguet Franc, Patrícia Mendoza, Alejandro Bordanove i José Pedro Garcia Balada com a intèrprets.

És el segon espectacle en solitari de l'autora i, com el primer, REFRACCIONS, se centra en les relacions de la parella.

INTERIORS és la història de dues parelles que es troben per casualitat, dues parelles que es troben en un poblet i van a sopar.

La Sara i l'Hugo formen una parella estable i madura des de fa més de dos anys. Tots dos vénen de relacions anteriors complicades i han decidit caminar junts per cuidar-se i respectar-se. L'Àgata i el Simó són una parella que fa poc que van junts. El Simó és vint anys més jove que l'Àgata i la seva relació és alegre, vital i apassionada. El que pot semblar un sopar afable s'acabarà convertint en una nit on la relació de tots quatre canviarà per sempre. Però en realitat veiem tres parelles perquè dues persones són exparella, l'Àgata havia estat parella de l'Hugo, i les relacions entre ells són diferents.

Una trobada que farà trontollar el present de les quatre persones i els obligarà a prendre decisions. Tots quatre comencen d'una manera i acaben d'una altra. Com a la vida.

Una reflexió sobre els diferents tipus de parella, què amaguen o què s'amaguen, si la parella que tenim és la que volem i si la vida que vivim és la que volem viure... Una reflexió sobre la parella com una manera d’enfrontar-se a un mateix. Una reflexió que ens obliga a preguntar-nos si som realment sincers amb nosaltres mateixos i si tenim o no el valor per canviar les coses que voldríem canviar.

Una obra que posa l'èmfasi en els actors i les seves interpretacions, ja que la seva posada en escena posseeix una escenografia força senzilla, però mes que suficient, recolzada per un esplèndid tractament de llums, que a vegades serveix inclús com a canvi d'escena i de tempos.

Una dramatúrgia i direcció amb un gran treball de definició dels personatges i dels seus mons interiors. És en els actors on resideix tota l'acció dramàtica, en les seves mirades, els seus silencis, la seva compenetració i la delicadesa de les seves interpretacions.

Els quatre actors han estat esplèndids amb unes interpretacions molt i molt creïbles; ho puc assegurar perquè per sort estava situat a primera fila i podia veure els seus rostres a pocs pams dels meus ulls i en alguns moments m'he arribat a emocionar; malgrat tot, haig de reconèixer que em van atrapar especialment les interpretacions de les dues actrius, Muguet Franc i Patrícia Mendoza, potser perquè tenen un paper amb més riquesa de matisos i les han sabut aprofitar plenament.

També cal destacar l'especial importància la música que és el personatge que parla sense paraules, que marca el ritme i omple alguns silencis acompanyant els personatges.

No us la perdeu. Paga molt la pena.

Per veure la ressenya original, només cal clicar en el següent ENLLAC

La influencia de Woody Allen en la ficción contemporánea, tanto en cine como en teatro, puede llegar a ser, prácticamente, omnipresente en la obra de creadores y creadoras de una generación y personalidad determinadas. En Interiors, la dramaturga y directora Concha Milla plantea un bonito homenaje a los dramas de los años setenta y ochenta del genial cineasta, sin renunciar, por supuesto, a su fina ironía pero dejando poco espacio para un buen desarrollo del conflicto o un verdadero discurso propio. El resultado es una historia sencilla, inofensiva, naturalista y con un planteamiento interesante sobre las relaciones de pareja que, a pesar de todo, no acaba de atreverse demasiado a profundizar y cae en algunos tópicos. Por suerte, el montaje es elegante, agradable y muy honesto respecto a sus pretensiones. Además, el grupo de actores proponen una construcción de personajes efectiva, a través de la química interna y la verosimilitud. Un joven seductor Alejandro Bordanove, una emocional Muguet Franc, la carismática Patricia Mendoza y un más racional José Pedro García son, básicamente, los alicientes de este plato que nos deja con ciertas ganas de más. Al fin y al cabo, las buenas intenciones y la modestia del tributo son muy loables pero, más allá del buen gusto, la autora no consigue dotar al producto de la complejidad, la oscuridad, la trascendencia o la perspicacia neurótica del dramatismo de Allen. A pesar de esto, su espíritu es siempre presente y, sólo por este motivo, ya tiene un valor y mérito considerables.

Drama con toques de humor sobre el amor y el desamor, donde las personas -ciertamente, como en la vida real- están muy definidas por sus relaciones de pareja. Una de ellas, asentada y calmada coincide? con la ex de él y su nuevo compañero. Somos adultos y civilizados y todo terminó así que se invitan a cenar. Se guardan las formas pero en todo momento hay tensión acumulada, el volcán a punto de explotar, pequeños o no tan pequeños ataques, reproches, hay quien se siente amenazado, se arrastran miedos y reproches, heridas que no cicatrizar ni dejamos que lo hagan, sentirse segundo plato … Alguien duda entre el amor versus la pasión, el acompañamiento tranquilo y cálido o las mariposas en el estómago pero también el dolor … Todo un mundo inalcanzable, el de la pareja. Y es que elegir, y encontrar, con quien compartir la vida lo es todo.

Un texto como este, reflexivo, natural, con silencios elocuentes que a menudo dicen más que las palabras y sin efectismos, por fuerza ha de descansar en las interpretaciones. Y bien que hace: Patricia Mendoza seguramente es quien lo tiene más difícil, dado que su papel exige jugar a postadolescente cuando ya no lo es y dependiendo del interlocutor, volver al registro de mujer adulta, Muguet Franc está sensacional, como de costumbre, José Pedro García Balada, herido que no inocente, lejos del registro que tanto nos engancha a Parking Shakespeare y Alejandro Bordanove, el más joven y quizás quien tiene las cosas más claras.

Todo acompañado de escenografía mínima y efectiva, selección musical impecable e iluminación a tono con los ambientes y estados de ánimo.

De aquellas obras que, a riesgo de desatar tormenta, da para reflexionar y charlar al salir.

 

Interiors dice beber de Woody Allen y Eric Rhomer. E indiscutiblemente, la obra rebosa de los sellos tan característicos de estos dos autores: los enredos de los amores de antaño, la hierba ajena siempre más verde y las ensoñaciones de futuribles mejores. Aunque eso sí, sin la misma lucidez de Rhomer -poco se ahonda, por ejemplo, en los juicios sobre parejas de distinta edad- y sin los giros sorpresivo que tanto han marcado películas como Match Point o La mujer del aviador. En Interiors sucede más bien el contrario: la previsibilidad del final se asoma ante el espectador cuando la obra no ha traspasado ni la introducción. Aunque no por eso, la temática de los amores frustrados y de los flechazos repentinos deja de tener interés o pierde actualidad. También sigue en pie la neurosis que los tambaleos emocionales acarrean. Y aquí, de nuevo, otro guiño al autor americano: el psicoanalismo. Dolor, vacío, dudas e inseguridades a resolver. Sin embargo, lo que dolería por siempre ya se desvanece con una copa de vino y un prometedor revolcón con otra nueva piel que, durante algún tiempo, paliarán el desasosiego hasta que, por el mecanismo de nuestra propia vorágine mental, la marea vuelva a bajar y nos deje al descubierto. Y así ad eternum.