I Capuleti e i Montecchi

Esta versión de Romeo y Julieta se basa más en las leyendas que corrían en su momento por Italia, que en la famosa tragedia de William Shakespeare. Este hecho, junto con las estructuras teatrales de la época y las rígidas convenciones operísticas de principios del siglo XIX, contribuye a que el espectáculo se aleje un poco de todo el que atribuimos a la historia de los dos amantes. Aquí tenemos luchas políticas, amenazas de guerra, unos amantes que ya se conocían de antes, un casamiento que se frustra en el último segundo y una Julieta que acaba muriendo literalmente de amor.

Bellini opta para dividir la ópera en dos actos, que a la vez están subdivididos en tres escenas cada uno. Muchas de las escenas son de carácter intimista, resueltas únicamente con dúos y con algunas arias de lucimiento. Esta simplificación estructural va acompañada del minimalismo formal que ha querido imprimir el director, Vincent Boussard. Un minimalismo que, a pesar de todo, parte de unos planteamientos escenográficos bellísimos: unos fondos pictóricos que se transforman bajo efectos de luz y color, y una escalinata sin fin por la que los personajes aparecen y desaparecen como por arte de magia. Y para hacer estallar toda esta sencillez, la explosión de color que puntualmente aportan los vistosos vestidos de Christian Lacroix y Robert Schwaighofer. En definitiva, un marco de gran belleza en el que brillan dos de las mejores voces femeninas del momento, la de la mezzosoprano norteamericana Joyce DiDonato y la de la soprano italiana Patrizia Ciofi. Sólo por escucharlas en directo ya vale la pena pagar el precio de la entrada.

El drama de Romeu i Julieta, o la seva llegenda, ha estat una font inesgotable d'inspiració al llarg de tota la història, adaptacions i noves versions s'han succeït en totes les èpoques. Felice Romani, el llibretista de Bellini per a aquesta òpera, es va inspirar en les narracions de Luigi da Porto i de Matteo Bandello, però molt menys en el drama shakespearià.

Una de les peculiaritats que té aquesta òpera és que el paper de Romeo, ho interpreta una dona, en el nostre torn d'abonament, va actuar la magnifica Joyce DiDonato, que juntament amb la seva parella a escena, Patrizia Ciofi que interpretava a Giulietta, va ser sense cap mena de dubte el millor de la nit. Les millors protagonistes possibles que ens va fer conèixer per primer cop aquesta òpera d'una música realment extraordinària.

La Direcció d'escena i el vestuari busquen mostrar l'interior i la fragilitat dels personatges. L'escenografia de Vincent Lemaire està concebuda per aprofundir en estats d'ànims, sensacions, intrigues i tensions, tot jugant amb els canvis de llum, les brillantors, les ombres, els reflexos i les penombres que modifiquen radicalment un mateix espai. Dues estructures geomètriques descriuen diferents àmbits del Palau Capuleti a Verona. Sols unes selles de muntar, una pica d'aigua, unes escultures penjades i una sempre inquietant lluna, configuren l'attrezzo d'un escenari intimista.

L'escenografia descrita em va agradar, especialment les escenes situades a les grades per on apareixen/desapareixen com per art de màgia els personatges amb vistosos i colorits vestuaris. La posada en escena però la vaig trobar exageradament immòbil i en alguns moments fins i tot avorrida.

Crònica sencera clicant AQUÍ