Els veïns de dalt

El debut como dramaturgo y director de Cesc Gay, un cineasta, por otro lado, con una filmografía de un talante bastante teatral, abre una tendencia poco habitual pero que puede dar lugar a propuestas muy interesantes y valiosas. Dicho esto, hay que remarcar que el director de En la ciudad no ha trasladado estrictamente su estilo cinematográfico a escena sino que ha optado por una línea más cómica y comercial. Els veïns de dalt es una obra muy divertida con un estilo que mezcla influencias de textos de Woody Allen o Yasmina *Reza con las obsesiones del mismo Gay. La historia explica las peripecias cotidianas de dos parejas durante una cena de hospitalidad donde todavía no han tenido la posibilidad de conocerse en profundidad. El espectáculo tiene un ritmo excelente, líneas de diálogo de verdad brillantes y un diseño de personajes muy elaborado. Quizás no nos encontramos ante una pieza tan compleja cómo, por ejemplo, ¿Quién teme a Virginia Woolf?, que también trataba de los límites de una pareja en crisis, pero sí de un ejercicio humorístico perfectamente válido, efectivo, sustancial e inteligente. Quizás, por instantes, los actores fuerzan demasiado los chistes (especialmente, Pere Arquillué) de unos diálogos ágiles que no necesitan este esfuerzo; pero, en cualquier caso, se trata de un montaje sensato, consciente de si mismo y que funciona a la perfección sin más pretensión que la de divertir, sugerir alguna reflexión que abra debate y regalarnos algunas frases especialmente inspiradas.

Cesc Gay ens presenta els seus veïns de dalt. Una comèdia que recorda obres de gran èxit com “Un déu salvatge” o “El nom” tant per estructura com per desenvolupament. Ara bé, comparada amb aquestes dues esdevé la germana petita. Però atenció, és una germana petita desacomplexada, molt eixerida i que fa el possible per fer-nos riure (i us puc assegurar que ho aconsegueix)

El text és un joc de rèpliques i contrarèpliques enverinades. Un bon combat d'esgrima oral que enganxa (a vegades més que la trama). Els actors demostren allò que saben fer i ho fan molt bé. No hi ha risc en l'actuació (ni l'obra, ni el públic no els ho exigeix) però hi ha molt d'ofici. L'escenografia és gairebé cinematogràfica. Tots els detalls i detallets del saló-cuina (i algunes parts del pis) que saben deixar pas a l'acció i ens permeten, al mateix temps, imaginar-nos l'estil de vida, els gustos, les aficions... Un món que, d'una manera o una altra, ens resulta ben proper.

No obstant això, l'encert i l'error de la peça recau en el mateix punt. El tema de conflicte escollit per explorar les relacions humanes (i en especial de parella) troba fàcilment la comicitat però a mesura que s'acosta al desenllaç li costa connectar amb la seva part més profunda i es precipita en un final una mica anecdòtic. (fet que no estronca la bona estona que ens ha fet passar)

¿Quién no se ha pasado una noche en vela a causa de la «vida» de terceros?, ¿Quién no sido partícipe imprevisto de una discusión, de un momento de éxtasis de sus vecinos cuando habría preferido disfrutar del silencio en su propio hogar?, ¿Quién no ha sido espectador de un programa de televisión sin tener el aparato encendido en su casa?

En su primera incursión en el ámbito teatral y partiendo de una experiencia personal, el director de cine Cesc Gay indaga entorno al mundo de la pareja, las relaciones interpersonales, la sexualidad y la convivencia en una obra divertida y cercana que cuenta con un guión fresco y un ritmo in crescendo. La guinda del pastel la forman los actores y actrices del reparto: una pareja en horas bajas -formada por una espléndida Àgata Roca y un exquisito Pere Arquillué- y una que se encuentra en su mejor momento -compuesta por una exultante Nora Navas y un incendiario Jordi Rico-. El resultado, una pieza teatral que consigue conectar con el público y hacerlo sentir protagonista de la historia que se desarrolla en escena la de Cesc Gay pero que sin duda podría ser la de cualquiera de nosotros.

Cesc Gay aterra en el món del teatre i ho fa aportant tot el bagatge adquirit en la seva prolífera trajectòria cinematogràfica. De fet, les seves pel·lícules sempre han transmès un cert aroma teatral, ja sigui per fer ús d'un exhaustiu anàlisi de personatges o per presentar-nos escenes sense artificis i prioritzant la direcció d'actors. En aquest sentit, hi havia expectació per veure el seu debut i, cal dir que, no ens ha defraudat en absolut.

La nova aposta del Romea és una d'aquelles comèdies que et fan riure de debò, al mateix temps que et trobes amb un material consistent i intel·ligent al darrera. En part, això s'aconsegueix gràcies a l'ús d'una història quotidiana en la que, de ben segur, l'espectador s'hi veurà reflectit en més d'una ocasió, com acostuma a passar en les propostes d'aquest director i autor. Així, Gay dibuixa dues parelles amb formes antagòniques de funcionar, utilitzant el recurs de les rèpliques de forma molt eficaç i movent-se per una estructura convencional que li funciona. Tot i això, trobo una mica forçada alguna situació de la part final de l'obra, que malgrat servir per anar tancant la trama, no acaba de ser del tot encertada en el meu parer. En aquest punt, el balanç entre la comèdia i el drama em sembla una mica inversemblant, però en cap cas espatlla el seu conjunt.

D'altra banda, l'equip actoral reflecteix la seva química dalt de l'escenari i ens ofereix unes interpretacions que de ben segur agradaran a l'espectador, gràcies als matisos que Gay ha plasmat en els seus personatges i que els actors han sabut recollir eficaçment. D'aquesta manera, actors, director i text es fusionen perfectament en un muntatge que, sens dubte, ens farà passar una molt bona estona.

Ahir vam anar a veure “Els veïns de dalt” una obra escrita i dirigida per el cineasta Cesc Gay,que s’estrena com a autor i director teatral.

La parella formada per en Juli (Pere Arquillué) i l’ Anna ( Àgata Roca) i els veïns de dalt  la Laura (Nora Navas) i el Salva (Jordi Rico) són els quatre protagonistes d’aquesta comèdia.

Quan s’aixeca el teló ens trobem dins del pis de l’Anna i en Juli ; ella ha preparat un pica pica per què ha convidat als seus veïns amb la intenció de coneixes, ell no vol gent a casa seva i menys als veïns de dalt que no paren de fer molt soroll  quan tenen relacions sexuals. Després de discutir i a punt d’en Juli de telefonar-los per anular el sopar sona el timbre, tot està servit per que sigui qualsevol cosa, menys un sopar tranquil entre veïns.

No us explicarem el transcurs de la història perquè preferim que la gaudiu vosaltres mateixos. Nosaltres vam riure molt amb els gags i les interpretacions dels nostres protagonistes, especialment amb en Pere Arquillué on fa un des plec d’aquell humor irònic que li va com anell al dit i l’ Àgata Roca sensacional en el seu paper de dona insatisfeta. No vull deixar de valorar molt positivament les actuacions de la Nora Navas i en Jordi Rico. Tots quatre ens han regalat moments molt divertits.

“Els veïns de dalt” és una comèdia on se’ns plantegen dues visions del món de la parella. Una es basa en l’amor i la convivència diària, amb els seus alt i baixos i plena de renúncies on cadascun intenta tenir el seu espai i renunciar a algunes coses per poder estar junts i l’altre parella es basa la seva relació en el plaer i l’egoisme, on tan sols busquen la satisfacció  personal.

Nosaltres vam ser en Juli i l’Anna farà uns vint anys enrere. Jo no els vaig convidar, ja, ja, els vaig escriure una nota i finalment vam haver de marxar del pis. Entenc el paper de l’Anna i de la seva atracció..., jo al principi quan sentia aquells crits, gemecs, cops i esbufecs pensava... caram!!! quina canya, et fa gràcia i rius, però quan la cosa es desmadra... deixa de fer gràcia i es converteix en un problema. Finalment vam haver de marxar del pis.

Perquè Cesc Gay fins ara només havia escrit i dirigit pel cine i la tele, però avui s'ha estrenat en teatre, amb una comèdia (gènere gens fàcil) i ho ha fet bé, amb bona nota. Dos matrimonis veïns es troben per un sopar informal. Els uns passen per un mal moment i els altres passen... per tot arreu i el que havia de ser un sopar de pica-pica acaba picant per esferes impensables. Un càsting encertat i una bona direcció ha permès als quatre intèrprets un bon resultat. Nit d'estrena en un Romea amb públic fins al pis de dalt (en sintonia amb el títol de l'obra).

Si alguien va al Romea esperando encontrar algo similar al guión o a los personajes de «Ficción», «En la ciudad» o incluso «Una pistola en cada mano», mejor que vaya sacándoselo de la cabeza. En este caso, estaríamos más cerca de las historietas de Jet Lag, una serie creada también por Cesc Gay, a pesar de que pienso que las analogías con Els veïns de dalt hay que hacerlas con otras comedias de situación, especialmente francesas, como por ejemplo «La cena de los idiotas», «El nombre», etc. Podríamos decir que los retratos psicológicos a los que nos tiene acostumbrados el cineasta se supeditan en este texto a una situación -cómica, por supuesto- que lo domina todo de principio a fin. La trama enfrenta a dos parejas de vecinos de hábitos sexuales muy diferentes, y a partir de aquí encontramos una ristra importante de tópicos y chistes que siempre aparecen alrededor del sexo… Bien es verdad que esperaba algo más de la propuesta, aunque he reído con algunos gags y he disfrutado de la comicidad siempre efectiva -a pesar de que a veces un poco inaudible- de Ágata Roca. La actriz Nora Navas y el actor Jordi Rico la acompañan con acierto, pero en el caso de Pere Arquillué, que algunos aplaudirán como el mejor de la función, le noté un sobreesfuerzo para conseguir la carcajada del público y rematar el gag fácil. Sale bien parado porque es un gran actor, pero choca indudablemente con la naturalidad de los otros. Recomendable, especialmente, para los que no sepan quién es Cesc Gay y sólo quieran pasar un buen rato.