Els ulls de l'etern germà, un dilema d'Stefan Zweig

“Érase una vez hace muchos, muchos años en un país lejano, un guerrero fuerte y valiente que ganaba todas las batallas…”. De esta manera podría empezar esa fábula. Es como un cuento narrado junto al fuego donde toda la intención está puesta en la voz y la palabra, donde el movimiento de las llamas sólo hacen compañía a la historia. La narración y la acción están absolutamente integradas. Escrito como una leyenda oriental situada mucho antes de los tiempos de Buda, esta obra es un homenaje al cuento narrado en el que quien escucha imagina más de lo que ve. El montaje es sobrio, para acentuar el sentido del cuento.

Es una fábula sobre la libertad, la culpa y la necesidad de redimirla. Los ojos del hermano perseguirán a Virata eternamente y por la mirada reconocerá en los demás el odio, la ira y el desprecio. ¿Cómo redimir la culpa? ¿Es justa siempre la justicia? Stefan Zweig, que vivió los horrores del nazismo y de la segunda guerra mundial y que en EEUU ayudó a los judíos que huían de Europa, profundiza en el mal y el castigo.

El narrador y músico Marc Serra, hace una introducción sobre el autor de la obra que sitúa al espectador plenamente en la intencionalidad del mismo. La voluntad de ser justo lleva a nuestro protagonista a la inactividad, a perder las ataduras y comprobar las dificultades de vivir en un mundo compartido.

Con una dirección broggiana impecable tal y como nos tiene acostumbrados, el juego entre personaje-narrador está muy bien atado. Òscar Muñoz y Xavier Ripoll son narradores y personajes a la vez. La historia, acompañada de la música en directo de Marc Serra, y de la iluminación y los juegos de luces y tinieblas de Pep Bracons, se va deslizando suavemente a través de una escenografía pensada, detallista en grado sumo. Nada está de más y tampoco nada falta para situarnos en los más profundos rincones del alma de Virata.

Esta obra fue estrenada en la sala Beckett en 2002. Òscar Muñoz actuaba y Broggi era el director. Estos veinte años le han dado la solera del buen vino. Agradecemos a La Perla que le haya descorchado con nosotros.

«y colorín, colorado, este cuento se ha acabado«

Quan un fa 20 anys s’ha de celebrar amb festa grossa. I això és justament el que han fet a La Perla 29, recordar el seu naixement duent a escena altra vegada la seva obra inaugural: Els ulls del germà etern del Stefan Zweig. El text per si sol ja és una garantia. Una bonica història amb clares reminiscències orientals sobre les conseqüències que té les postres accions però alhora, també la nostra inactivitat. Una petita fàbula amb tota la màgia del conte infantil però dirigida al públic adult.

Però no és aquí només on rau l’excel·lència. Cal destacar que la direcció d’Oriol Broggi és magistral. Potser amb una arrencada una mica densa, però que posteriorment poc a poc l’espectador s’anirà fent seva aquesta història. I és que l’alternança de veu narrativa i veu de personatge dóna un ritme que ajuda a que la tensió de l’obra no decaigui mai. I això, davant de tanta densitat filosòfica del text – que no pesadesa –  era tot un repte. La llum alhora, també juga un gran paper narratiu alhora de crear un clima d’intimitat per convidar a la reflexió profunda.

Els ulls del germà etern és tan aviat una aposta segura com a la vegada una autèntica revelació. I esperem poder-la tornar a veure d’aquí 20 anys més. Al final la història, encara que sigui la mateixa, sempre creixerà en la mesura que ho fem nosaltres.

Ahora hace unos 20 años que La Perla 29 apareció por primera vez en el panorama teatral catalán. Fue de la mano de la Sala Beckett, y la primera obra que se representó fue Els ulls de l’etern germà. Después de tantos años, con toda la experiencia acumulada y un prestigio incontestable encima los hombros, el espectáculo ha vuelto a mostrarse al público. Con un único cambio en el reparto –Xavier Ripoll por Bruno Oro- la compañía ha llevado a la Biblioteca de Cataluña una pieza fundacional y –vista ahora, en perspectiva- un compendio muy claro de intenciones y maneras de hacer.

Els ulls de l’etern germà es una fábula pasada por el filtro de Stefan Zweig, un popular y prolífico autor austríaco de la primera mitad del siglo XX que nos dejó un montón de novelas, biografías, ensayos… y unas poquitas obras de teatro. Aun así, la escena de este país siempre le ha tenido cierta devoción y se ha inspirado a menudo en su obra, pero también en su vida, a la hora de crear montajes teatrales: La partida d’escacs, 24 hores en la vida d’una dona, Una hora en la vida de Stefan Zweig (Antonio Tabares), Zweig, la fuga impossible (Toni Cabré), etc. La pieza que nos ocupa se basa en una novela breve del 1922 en la que se explica el camino hacia la purificación de un guerrero denominado Virata en la India del siglo VI a.c. La historia nos explica un proceso de aprendizaje, un bonito cuento con mensaje final que habla de la justicia, de la búsqueda de la libertad y de la tranquilidad de espíritu.

Oriol Broggi se pone al servicio de la fábula, y también de los actores (impecables Òscar Muñoz i Xavier Ripoll), que con su palabra y su gesto hacen aparecer palacios, batallas y jardines exóticos. La música de Marc Serra también ayuda al objetivo final, que es el de explicar una historia con lo mínimo… como aquellos cuentos orales que pasaban de padres a hijos con el solo recurso de la voz y la imaginación. El resultado es bello, conciso y certero. No se puede pedir mucho más…

La novel·la que adapta l’obra que es pot veure aquests dies al Teatre La Biblioteca s’inicia amb una cita que apareix al Bhagavad-Gita (que vindria a ser una mena de Bíblia hinduista): No pel fet d’evitar tota acció esdevens lliure dels teus actes. Mai pots ser lliure dels teus actes. Ni tan sols per un moment.

El protagonista del conte es diu Virata. Fruit d’un trauma de joventut que té lloc quan assassina, involuntàriament, el seu germà, Virata dedica la vida a la cerca d’un camí de gran profunditat moral i bondat, consciència i respecte per tot allò viu, en totes les seves accions. Un camí que, com ja podem imaginar, no li resultarà fàcil de trobar.

Per entendre aquesta obra és recomanable saber una mica de la vida de l’autor, Stefan Zweig. Nascut a Viena, de pares jueus, esdevé un escriptor reconegut durant la dècada del 1920. Forçat a emigrar en diverses ocasions, a mida que les tropes nazis avancen de nord a sud, acaba vivint a Anglaterra i, finalment, Brasil, on, juntament amb la seva dona, es suïcida, colpit pels terrors de l’Europa del moment (al 1942, en plena Segona Guerra Mundial).

Zweig fou un pacifista de profundes conviccions humanistes i interminables turments existencials, que va tenir la dissort de viure alguns dels moments més cruels de la història recent. Aquest conflicte el trasllada als seus protagonistes per acabar postulant que la pau no s’assoleix únicament des de la contemplació espiritual sinó que cal desenvolupar una acció forta i ferma en vida, que persegueixi aquest objectiu sense descans. I que tant allò que fem com allò que deixem de fer té inevitables —i doloroses— conseqüències.

El significat moral de la història de Virata queda ben representat a la posada en escena d’Oriol Broggi, simple i elegant. La grandesa espiritual del conflicte demana una veritat escènica, humil i humana, ben entesa pel director i ben trobada pels grans Òscar Muñoz i Xavier Ripoll.

L’obra esdevé tot un passeig —de gran volada poètica i no mancat d’aventura— per la vida de dos personatges —Virata i Zweig— turmentats per la misèria de l’home, compromesos amb allò transcendental, vertader, humà i bell que aporti algun significat a tot el patiment indefugible que comporta ser viu i, especialment, viure en societat.

Diguem-ho sense embuts, malgrat que dir-ho costa perquè l'obra és de l'escriptor d'Àustria Stefan Zweig i perquè la companyia teatral és La Perla, és a dir dos tòtems, però diguem-ho: la història del guerrer Virata, que era fort i valent, emociona a estones, sobretot quan la interpretació dels actors Òscar Muñoz i Xavier Ripoll transmet aquest sentiment. En una altra part de l'obra, la tensió narrativa decau. Ara bé, l'obra és d'una gran valentia artística, que es combina amb poca llum i molta foscor, amb la música en directe tocada per Marc Serra, que és el primer que es dirigeix a l'espectador i explica qui va ser l'escriptor, i sobretot amb un joc d'alta volada dels actors, que ara l'un fa de protagonista, ara l'altre, de narrador. I just aquest últim punt és dels millors de l'obra, perquè en cap moment l'espectador perd el fil de qui és qui, i perquè les veus es fan escoltar com si tot plegat fos una faula. De fet, aquest mateix paràgraf escrit, que acabeu de llegir, podria començar al revés, i podríem dir que l'obra és d'una gran interpretació artística, narrada com una faula, però la mateixa acció que s'explica, fa que a estones l'emoció (i l'atenció de l'espectador) decaigui.

Cal dir que la intenció emocional podria estar ben estudiada, perquè el protagonista, el guerrer Virata (que deixarà de ser guerrer) passa per diverses fases de la vida, algunes de les quals són justament la inactivitat. I hi arribarà per la recerca de la llibertat, per deixar enrere els lligams, per la recerca de la justícia, i sobretot per la intenció de no fer mal a ningú, perquè el guerrer sempre tindrà uns ulls clavats en la memòria que el fan pensar que actuar és privar de llibertat als altres.

Així doncs, l'obra és un viatge iniciàtic, en el qual acompanyem el protagonista des de la seva fase exultant fins al decaïment, i durant la qual podrem reflexionar sobre la vida, que només és útil de veritat quan som útils. Gràcies, Zweig!

Per acabar, l'obra és de les que aguanten bé l'embat del temps. Fa 20 anys, la companyia La Perla la va estrenar, sota la mateixa batuta (la del director Oriol Broggi), i vint anys després hi torna per celebrar que el relat  perviu per sempre, passin els anys que passin.

Esta fábula oriental de Stefan Zweig nos traslada a la India, donde un guerrero fiel a su rey llamado Virata, busca liberarse de la culpa que le persigue desde que asesinó a su hermano sin querer.

¿Es posible ser libre viviendo en comunidad? ¿Existe la verdadera justicia? ¿Cómo librarse de la culpa? Dicen que un buen personaje es aquel que duda, que se cuestiona sus actos, y el héroe de esta historia no para de hacerlo. En la búsqueda de la redención de su culpa irá viajando desde la acción total (la lucha de un guerrero) hasta la inacción absoluta (la contemplación del asceta). Sin embargo, la inacción es ya un tipo de acción, ya que la mera existencia silenciosa y estática también genera unas consecuencias de las que somos responsables. Así, Virata descubrirá que la única forma de vivir sin culpa es librarse de la propia voluntad, por lo que la verdadera libertad está en servir al otro, en serle útil.

La puesta en escena es sobria, sencilla y tremendamente efectiva. Los dos actores en escena, Óscar Muñoz y Xavier Ripoll, al mando de la reconocible dirección de Oriol Broggi, van alternando la narración y la interpretación sirviendo este cuento con una delicadeza que nos atrapa. Además, los arreglos musicales en directo de Marc Serra, el juego de luces y sombras de Pep Bracons, incluso algunas pequeñas proyecciones contribuyen a crear este ambiente tan íntimo como cálido.

En definitiva, la perla 29 nos hace este homenaje reestrenando su obra fundacional 20 años más tarde, siguiendo con su línea humanista, con un texto precioso y una dirección impecable a la que ya nos tienen acostumbrados.