Els porcs també mengen verd

El "triangle amorós" existeix des dels temps més remots de la literatura; Dante Alighieri amb la Divina Comèdia, Joanot Martorell amb Tirant lo Blanc o Mercè Rodoreda amb Mirall trencat ja van posar sobre el paper la importància de l'amor en les relacions personals. Aquest tema sempre ha estat en moltes altres novel·les actuals, però el punt que diferencia una de l'altra es troba amb la manera com se succeeixen els fets. Andreu Rifé puja al carro dels triangles amorosos i ho fa amb petits detalls que marquen els matisos.

Els primers compassos de l'obra conviden a pensar que la funció es desenvoluparà a través de les trames més senzilles de comèdies "esbojarrades". De cop tot canvia, unes lletres a la paret ens indica un canvi d'acte i per tant les vides d'aquells protagonistes aniran per un altre camí. Un acte nou, un sentiment diferent. Quatre actes per quatre actors, refugiats entre quatre parets. Un quadrat perfecte on hi brilla la compenetració entre els actors. Rifé coordina l'elenc per tal de trobar-se presents en el diàleg o físicament a una cantonada de l'escenari, sempre que siguin al·ludits. El text mostra el seu punt més bèstia a mesura que s'arriba al final, i cada vegada més els actors es van impregnant d'aquesta comparativa porcina.

Més enllà de la gamberra comparativa amb els porcs, buscant una comparativa més animal, els actors juguen a un combat entre sexes per veure qui manté el domini del ramat. Una lluita jeràrquica on tots els personatges de l'auca demostren les seves habilitats traient la ràbia interior per justificar la seva actitud. En definitiva, un text carregat d'humor amb una declaració d'intencions clara: que el riure està per sobre de tot.

 

Con una premisa divertida e interesante, que se va desdibujando a medida que avanza la trama, esta propuesta con texto de Andreu Rifé se muestra de una manera desigual.

Se nos presenta la historia de dos hermanos bien diferentes, uno artista y de personalidad sensible (Adam) y otro boxeados y con carácter fuerte (Santi). Todo empieza cuando la pareja de Santi, la Carol, se prepara para abandonarlo mientras duerme para irse con Adama, con quien tiene una aventura desde hace un año. Pero el artista no acaba de verlo claro y se echa para atrás. Mientras la Carol se hace a la idea, Santi tiene un accidente que lo deja en coma. Y aquí entra la madre de los hermanos, que se meterá en la vida de todos.

Con un inicio que no se sabe bien hacia dónde va, el texto y la narración van cogiendo fuerzas y aumenta el interés por saber qué pasará y hacia dónde irán los personajes. Pero, con el lio de la trama, parece que se pierda el hilo sobre cuál es el mensaje que se quiere transmitir, cuál es la auténtica historia que se quiere explicar. Y aquí, el/la espectador/a desconecta a ratos. Los personajes, el guion y algunas escenas son divertidas y arrancan más de una risa, pero otras quedan en una suspensión y no acaban de funcionar.

Dicho esto, la escenografía funciona y el montaje tiene un cuidado especial para todo el bloque audiovisual: desde los sonidos y las músicas, pasando por la iluminación o las descripciones de los actos. De hecho, este último aspecto es uno de los toques más interesantes en cuanto a lenguaje escenográfico, un punto divertido de contextualización, con un guiño a la tradición teatral, que realmente funciona.

Aunque el texto no acabe de estar ligado, sí que es necesario destacar la evolución de los personajes y el trabajo para elaborar unos papeles completos y redondos. De las interpretaciones, tengo que destacar la de Àngels Bassas por la proximidad, realidad y franqueza que muestra en cada momento. Cuando ella o, más bien, Carol habla, el resto queda automáticamente en segundo plano. Atrae y atrapa con sus maneras cotidiana y su hablar llano (y a veces basto).

Se trata de una obra divertida, pero llena de altos y bajos, donde el público no se acaba de involucrar del todo y esto hace que, a veces, se mire el reloj. Mal augurio.

Els porcs també mengen verd és la proposta de la companyia Medusa cultura, una comèdia que es va aplaçar la temporada passada per culpa del covid i que ara el tenim a la cartellera teatral de Barcelona.

En essència l’obra ens vol parlar dels maltractaments físics i psicològics a partir de dos dels protagonistes. Per un costat el personatge que presenta a Carol (Àngels Bassas), una dóna que ha patit el maltractament físic de la seva parella en Santi (Angel Roldán). Ho podem veure en els primers minuts de l’obra, quan abandona a la seva parella actual en plena nit per anar-se’n amb el germà d’aquest.

I per l’altre podem veure el maltractament psicològic que l’Adam pateix de la seva mare (Teresa Urroz) i del seu germà Santí.

Podríem comentar que parlem de la marca que les mares emocionalment abusives acompanya a un dels seus fills deixant-lo per terra, mentre l’altre fill és l’estimat. I a més, aquest terror psicològic l’acompanya fins a edat avançada negant una identitat i una autoestima per terra .

Ostres, i fins aquí la proposta m’agrada. Fins i tot fent aquest paral·lelisme amb els porcs i com els garrins mamen els mugrons de la truja i que aquesta deixa de costat al més dèbil fins a deixar-ho morir que de mica en mica ens explica com a petit lashback. Però per fer aquest paral·lelisme, no cal (a parer personal) començar a indicar que la mare és una truja, el germà un porc, i no deixar d’anomenar el nom del porc en cada frase. Sembla que estic escoltant als pares dient-me que la pròxima vegada que digui “porc/porca” em rentaran la boca amb sabó.

Amb un inici interessant, personalment vaig perdre l’interès de mica en mica. No m’he cregut els personatges (l’únic que encara podia encaixar és l’Adam. Quan havien d’estar emprenyats, no m’ho he cregut, semblava que no cridaven amb ràbia.

El que he dit, una obra que podria ser acceptable i amb un argument que podia donar molt joc, al final s’ha quedat en res. No he connectat amb els personatges i sembla que ells tampoc han tingut la química suficient. L’humor que inicialment era un d’aquells components de l’obra tampoc ha funcionat, ni voler portar a un humor negre o dirigit a un col·lectiu.

I com sempre que vaig al teatre i dic la meva opinió sobre una obra, aquesta és la meva opinió (ni millor ni pitjor). Així que el millor és anar-hi al teatre i seguem nosaltres mateixos el que en pensem.

Podeu veure la resta de la meva opinió en el següent enllaç

Un prólogo mudo, con aires de canción, donde una mujer, Àngels Bassas, hace la maleta para abandonar a su pareja, un macho alfa, Ángel Roldán, y huir con el hermano de éste, Jacob Torres, un perdedor sensible. Una vacilación y un posterior accidente cambiarán las vidas de los tres y de la madre de ellos, Teresa Urroz, quien nunca ha ocultado su preferencia por el hijo fuerte. Con el cambio de circunstancias, aparecen la venganza, rencores, nuevos horizontes, violencia … y estas personas inician su camino de convertirse en animales. Miserables moralmente o supervivientes, a saber, vemos su, quizás demasiado repentino, ensuciamiento moral.

Si bien es cierto que a ratos no sabes muy bien qué nos quieren explicar, una vez conocemos los personajes y sus historias, remonta, y mucho, hacia el final, cuando se desatan las pasiones más animales (humanas, de hecho), y de la mano de cierta violencia (nada de sangre y vísceras) aparece el humor, nada sutil, negro, irreverente, desenfrenado, que es lo que busca la obra de Andreu Rifé: la risa es terapéutica y catártica en este camino de transformación de seres tirando a viles en cerdos. ¿Se puede hacer humor sobre cualquier cosa? El humor no deja de ser una defensa y un arma. Reímos de lo que nos da miedo, nos sorprende, nos cuestiona, de lo patético… No, reír cuando ves que alguien tropieza no nos transforma en malas personas, por ejemplo.

Puesta en escena conseguida y bien aprovechada escenografía, con muy cuidada iluminación y ambientación sonora. Paletadas de tierra o m …. a, donde esta piara vive y se revuelca, y por mucho que intenten limpiar un poco, siempre hay quien tira más.

Lol menos mejor: la escasa química o conexión de la pareja protagonista, improbables enamorados.

Lo mejor: llega al final, cuando apuesta decididamente por el humor negro y incorrecto. Es curiosa la sensación del público, unos primeros sonrisas, medio avergonzados de que nos haga gracia aquello de lo que no deberíamos reír, se contagiando, alguien ya ríe abiertamente y, caretas fuera, lo hacemos todos, liberados. Curioso como la censura sobre el humor, siempre presente, hace años era instigada por los conservadores que no permitían hacer humor de los valores tradicionales o las instituciones … y ahora, son los progresistas los que nos ahogan con la dictadura de lo políticamente correcto. Un péndulo.

Possiblement coneixem més l'Andreu Rifé cantant i actor, que al creador d'espectacles teatrals, tot i que en el 2008 va debutar amb el musical "Terròs!", al 2010 amb el musical "Roba'm la cartera", al 2012 "Bufa que fa son" i "Cuarto de libra" (una peça de dansa contemporània i teatre). En "Els porcs també mengen verd" a més a més de ser l'autor del text també n'és el responsable de la direcció.

"Els porcs també mengen verd" neix durant el cicle Converses i accions sobre teatre i violència a l'Obrador de filosofia de la Beckett on ell hi va participar.

Segons Rifé amb aquesta peça el que ha volgut és investigar sobre la relació que hi ha entre violència, escena i humor. Des del meu punt de vista certament és una obra on la violència està present en diferents formes: psicològica i física, tot i que la física no es veu en cap moment durant la representació. Ara classificar-la de  comèdia àcida, negra o violenta que busca generar incomoditat en l'espectador i riures dispersos en el públic, como que no. Al menys el dia que hi vaig anar jo, no hi va haver cap rialla entre el públic.

Que és una comèdia sòrdida...estic totalment d'acord, sobre tot en la manera d’interpretar als personatges. No me’n vaig creure a cap. No sé si formava part del guió, però la manera d’expressar-se era exagerada i molt poc creïble. Crec que si tot hagués estat més natural, el resultat hagués estat molt millor (opinió personal)

Haig de reconèixer que la trama és interessant des del punt de vista de la relació entre violència i teatre, però en cap cas el que se'ns va vendre com quins són els límits alhora de fer humor de les mancances.

De el que sí tracta l'obra és sobre les pors i venjances.

El que m'ha semblat genial és la utilització del relat de la mama truja i els seus garrinets per fer la comparativa amb la trama de l'obra.

De la mateixa manera que m'ha semblat genial la posada en escena amb la comparativa de les porqueres. Un pis que mica en mica es va convertint en una cort de porcs i uns personatges que mica en mica van ensenyant la seva cara més porca i miserable.

El final m’ha semblat genial!!!

Tot i així, malauradament no ha estat el que m'esperava.