Els nens desagraïts

A cada nuevo montaje, cada vez resulta más una evidencia que Llàtzer Garcia se está convirtiendo en una de las voces más relevantes de la dramaturgia catalana actual. Con Els nens desagraïts, el autor y director cierra su trilogía sobre la familia con una propuesta de una rotundidad dramática especialmente sobrecogedora. La obra, en este caso, está más orientada a radiografiar la idea del fanatismo y la manipulación vinculada a la religión; pero también vuelven a estar presentes el dolor y las secuelas psicológicas que provoca la disfuncionalidad de los lazos familiares. El espectáculo da un paso adelante en la trayectoria artística de su creador, consiguiendo una atmósfera que, con recursos y gusto cinematográfico, genera una perturbadora mezcla entre terror y fascinación. La pieza juega con ideas muy sugerentes, abre interrogantes incómodos y camina sobre el realismo de unos diálogos entre los que la poesía se filtra como por arte de magia. También el grupo de intérpretes logran una línea interpretativa tan verosímil como intensa. Especialmente, el trabajo de la actriz Teresa Vallicrosa, como madre fundadora, transmite una energía que impregna todo el conjunto de una visceralidad controlada difícil de olvidar. Desde la iluminación o la elección de la música hasta el diseño de escenografía, se transmite un buen gusto y atención por los detalles encomiable. Pero, más allá de un magnífico envoltorio, lo más valioso de todo es su capacidad de remover conciencias, meter el dedo en la llaga e interpelar al espectador sobre necesidades humanas como la fe o la aceptación social. Un ejercicio, en definitiva, tremendamente profundo y reflexivo acompañado de una puesta en escena hipnótica.

Els nens desagraïts es la tercera pieza de la trilogía sobre la familia de la Companyia Arcàdia (las otras dos son La terra oblidada y La pols). En esta ocasión, Llàtzer Garcia ambienta la historia a una secta cristiana radical para mostrarnos el peso que tiene la familia en nuestras creencias y para explorar qué consecuencias tienen estas creencias sobre nuestras vidas.

Con un reparto en estado de gracia y una puesta en escena de una gran belleza, Els nens desagraïts es una obra inteligente, emotiva, dura y muy interesante que nos mantiene enganchados a la silla y provoca interesantes conversaciones postfunción. Totalmente imprescindible.

Más información en Somnis de teatre

Con esta obra Llàtzer Garcia cierra la trilogía sobre la familia, pero yo diría que abre un nuevo camino dentro de su ya importante trayectoria como autor y director. Lo empezamos a notar con Sota la ciutat, pero creo que aquí ya queda claro que los temas cogen más vuelo y los personajes se sobredimensionan. Sólo hay que ver esta Madre que interpreta de forma magistral la gran Teresa Vallicrosa. Su personaje, una fascinante mezcla de ternura y terror, requeriría incluso más minutos en escena, puesto que cuando no está se pierde un poco el interés por la historia y por el resto de personajes, que a pesar de todo tienen un trasfondo complejo y muy interesante.

Els nens desagraïts es el retrato de una secta supuestamente real, pero es sobre todo un tratado sobre los extraños caminos de la fe, sobre la desesperada necesidad de creer y sobre todo sobre la manipulación y el autoritarismo, así como todas las secuelas que esto puede llegar a traer. Una de las premisas de la obra es mostrarnos las víctimas de diferentes generaciones de esta secta, y aunque lo hace con una brillante elipsis y la utilización de los mismos actores, creo que dramatúrgicamente es la decisión más delicada de todas. Una decisión que se salva con otro final para recordar, al igual que ya pasaba en Sota la ciutat. Sin ningún tipo de duda, una obra madura y compleja de un autor que ha encontrado definitivamente su voz y que en cada estreno lo explora con más generosidad.

La companyia Arcàdia és una de les companyies residents de la Sala Beckett aquesta temporada 2017/2018. Amb ELS NENS DESAGRAÏTS la companyia tanca la seva trilogia sobre la família iniciada amb La terra oblidada i La pols dues propostes que vam poder veure a la Sala Flyhard. En elles parlen de les nostres arrels o de la impossibilitat de tallar amb elles per molt que ens hi esforcem.

El text de Llàtzer Garcia parla bàsicament d’uns personatges atrapats per les creences dels seus progenitors, uns nens que sense criteri propi van viure dins d’aquesta comunitat tancada. Uns nens, que ja d’adults ens expliquen el que van sentir i viure i el que senten i viuen ara, un cop han passat els anys i es retroben amb motiu de la mort de la mare fundadora de la comunitat.

Teresa Vallicrosa interpreta a la mare fundadora d'aquesta comunitat, amb una fe ferma que aconsegueix dels seus seguidors una renúncia a la seva família, a tot allò que els lliga a la societat que ella rebutja. Aïlla als nens de la comunitat i els educa en la seva fe, tallant de soca-rel tot allò que ella considera que els aparta "d'ELL".

Guillem Motos (brutal la seva interpretació), Muguet Franc i Ramon Pujol donen vida als nens desagraïts, uns nens que un dia van decidir abandonar la comunitat i tornar al món del que havien estat arrabassats.

Una posada en escena on es respira una atmosfera mística, l'escenografia i vestuari d'Elisenda Pérez, amb una excel·lent utilització de la llum de Paco Amate i l'espai sonor de Guillem Rodríguez, aconsegueixen crear un ambient on es respira a parts iguals la por i la fascinació.

Una història que ens ha atrapat, que ens parla del fanatisme i de la manipulació vehiculada a través de la religió.

Per llegir l'apunt original, només cal que cliqueu en aquest ENLLAÇ

 

 

 

Què és el teatre necessari? Existeix? I per què ho és de necessari? El món no se'n surt. Cada vegada més, el títol del clàssic de Tony Judt és més una certesa que una elucubració. El poder, faci la cara que faci, tendeix a foragitar els intents de penetrar a la recerca d'alguna cosa més enllà de la part cosmètica i inofensiva de la realitat. Al poder li cal mantenir-ho tot embolcallat en aquest paper de cel·lofana que és el convencional. El teatre, com a mitjà d'expressió, té la capacitat de desvelar, de donar llum quan entén que el fet teatral es dóna en l'ull de l'espectador més que a l'escenari o al text.

Llàtzer Garcia (La pols) escriu Els nens desagraïts a partir de la història real d'una comunitat que va reunir-se a Girona als anys vuitanta al voltant d'una autonomenada "Mare" (Teresa Vallicrosa), que va decidir abandonar els cercles d’amistats per agermanar-se en una rígida comunitat catòlica. Renunciaven al món i als seus plaers per viure en la més estricta pobresa mentre esperaven la fi del món. En aquesta comunitat van néixer nens (Muguet Franc, Guillem Motos i Ramon Pujol) que, arribat el moment, van sortir per trobar-se amb la resta del món. La sorpresa és que Garcia posa el focus, no tant en les raons que porta un grup de famílies a abandonar-ho tot i formar part d'una secta, sinó en el preu que s'ha de pagar quan decideixes deixar de formar-ne part. El preu de deixar de creure.

El Cristianisme de la comunitat és aquell que ofereix refugi a canvi de servitud (el del Gran Inquisidor de Dostoievski), de manera que el conflicte és el que s'estableix entre l'anhel de llibertat i la por al patiment. Els nens que renuncien a la comunitat es retroben vint anys més tard al funeral de la "Mare Fundadora" i no poden evitar confrontar les dues realitats. L'absència de Déu pot ser insuportable fins al punt de resignar-se a viure en llibertat.

Aquesta lluita interna dels "nens desagraïts" és expressada (no podia ser d'una altra manera) de forma subtil gràcies a la claredat formal i la precisió del text de  Llàtzer Garcia i de la seva posada en escena. Tot, l'escenografia mínima d'Elisenda Pérez, la il·luminació de Paco Amate o el disseny de so de Guillem Rodríguez treballen en la mateixa direcció, la de construir significats que van més enllà de l'anècdota real, que rastregen a la busca de pulsions essencials de l'allò humà quan s'enfronta a valors essencials com la llibertat, la por o la mort.

la interpretació de Teresa Vallicrosa és excepcional, mesurada i capaç de contenir el mal en un gest amb les mans o en una mirada de desaprovació. També és important la feina de Franc, Motos i Pujol, que troben el punt just per a expressar la contradicció de les seves emocions. És important anar a la Beckett perquè és teatre necessari, teatre important que remou les entranyes, que no ensabona. Necessitem aquest teatre. És urgent!

 

Després de La terra oblidada i de La pols, Llàtzer Garcia tanca la seva trilogia de la família tot explorant un tema fascinant com és el de les sectes religioses. En aquest sentit, ho fa inspirant-se en una situació real que es va produïr als anys vuitanta en un poble de Girona, traslladant a escena una història que aprofundeix en uns personatges atrapats per unes creences, ja sigui lluitant contra elles o submergint-se en aquestes sense qüestionar-les, tot fent trontollar el vincles familiars.

Malgrat un inici i un final lents, l'obra té un ritme intern àgil, el qual està sostingut per una història que aconsegueix atrapar-te i per uns diàlegs realistes que doten de credibilitat i profunditat als personatges. A més, de forma encertada, es recrea una atmosfera mística i alhora angoixant en la que sembla que presenciem i vivim aquelles escenes, tot recolzant-se en unes excel·lents actuacions, entre les quals ens trobem a una Teresa Vallicrosa que borda el seu paper de "Mare".