Els Miserables

Començo tard la temporada teatral, torno del Camino de Santiago i aquest cop més tard que mai. Però em sembla que m’espera una bona temporada i començo amb bon peu.

Tot comença abans d’entrar al teatre, ens trobem amb una mica d’aldarulls sobre l’obra de teatre, la gestió del teatre, mala praxi de la companyia i la precarietat del teatre. Resulta que són els primers actors que havien de fer l’obra de teatre.

Un cop superat això i ja a la sala del teatre, en trobem amb un magnífic Gerard Franch que amb un bon registre vocal i còmic ens fa tot el repertori de l’obra musical “Els Miserables”. Segurament és la precarietat que hem vist al principi, un mateix ha de fer tots els personatges per poder tirar endavant aquest gran musical.

Quan arriba el moment àlgid de l’obra de Victor Hugo, la Revolució envaeix la sala els altres intèrprets i munten un ‘sarau’. Volen fer la gran Revolució del teatre. Però per fer una revolució es veuen i desitgen per dur a terme. Primer la burocràcia per tenir-ho tot en regla, posteriorment saber el motiu de la revolució i al final quan sembla que està tot lligat, sembla que ens perdem i queda en un no res.

Mas Fiol fa una aposta arriscada en aquesta producció, creant un espectacle que, a través de l’humor, convida el públic a reflexionar sobre el paper del teatre en la denúncia de les injustícies socials i en la representació dels grans drames humans.

Les actuacions de Gerard Franch, Mel Salvatierra i Lluís Oliver enlluernen i són el capçal de l’obra. Però com he comentat a l’inici, Gerard Franch fa una gran actuació en els primers 20 minuts de l’obra, en la part musical tot ensenyant el seu registre i la part cómica.

Una bona proposta per començar la temporada teatral. Podeu veure la resta de la meva opinió en el següent enllaç

Els Miserables del director i dramaturg Miquel Mas Fiol és una sàtira metateatral inspirada en la novel·la homònima de Victor Hugo per parlar de la revolta i la ira.

Aquesta peça és el tancament de la Trilogia de la Condició Milennial encetada pel director Miquel Mas Fiol amb les peces Càndid o l'optimisme i Les penes del Jove Werther gràcies a la Residència de Direcció del Teatre Tantarantana.

Els Miserables de Fiol és una peça divertida, fresca, enèrgica i amb ritme.
Tot comença amb una versió reduïda i comercial d'Els Miserables de Victor Hugo. Un sol actor, Gerard Franch, interpreta tots els personatges del musical. L'actriu Mel Salvatierra i l'actor Lluís Oliver, fats de les condicions en què es troben molts artistes dins del sector teatral, sobretot pel que fa al tracte rebut per part d'alguns directors teatrals, irrompen dins el teatre provocant la seva pròpia revolució. Ells representen als miserables actuals. Uns miserables que han dit prou!, fins aquí. Han irromput dins el teatre amb la intenció de canviar-ho tot, creant la seva própia revolta.  Protesta, reivindicació, provocació. La seva energia ens atrapa, ens arrossega. El públic ens entreguem a la causa; també volem que les coses canviïn. De poc que la noia del meu costat ensenya un pit.

Són moltes les revoltes que s'han lliurat al llarg de la història. Però, què ens ha passat? Per què només ens queixem i no fem res?
Sempre ens excusem dient que la culpa és del sistema. Però qui ha creat el sistema?

Us recomano aquest muntatge per la seva originalitat, pel seu contingut i pel seu format, però sobretot per les magnífiques actuacions dels actors. Gerard Franch, Mel Salvatierra i Lluís Oliver, són pura energia, força i passió.

 

Época de polarización, de estar totalmente a favor o en contra, pero donde ser equidistante, en el tema que sea, no parece factible. Quizás, incluso, estar en contra de todo es la tendencia. ¿Son valores o simple postureo?

Miquel Mas Fiol coge en esta producción el clásico musical de Los Miserables, basado en la obra de Victor Hugo, para hacer una versión reducida y mostrar a otros “miserables” encima del escenario. Lo que empieza siendo una narración a un ritmo sin parar, acaba siendo una exposición de protesta y pérdida de sentido. Pero vale más no explicar mucho el argumento.

Ágil, divertida y frenética, esta obra interpela -como dicen sus personajes- al público en cuanto a mantenerse atento y en tensión todo el rato. No sé sabe hacia donde irá el texto y lo más peligroso, hasta donde llegarán los intérpretes en su performance. Un delirio hilarante que provoca risas a cada segundo, incluso aquellos pasajes en qué no sería tan factible.

El texto tiene ritmo y construye un camino interesante, pero sin la interpretación de Gerard Franch, Mel Salvatierra y Lluís Oliver no sería, ni de largo, lo mismo. Su energía y entrega resulta extenuante y maravillosa al mismo tiempo. De Salvatierra no había duda que es una fuerza inacabable, ya se pudo ver en el monólogo de Les penes del jove Werther y aquí vuelve a ser una todo terreno imparable. Oliver vuelve a mostrar su capacidad para adaptarse a cualquier giro de guion encima del escenario. Franch es el auténtico foco de atención en esta obra. En Cr#sh, tothom pot caure ya apuntaba una habilidad innata para desaparecer tras el personaje y en esta obra demuestra una polivalencia increíble como cantante de musicales -su registro es impresionante- y actor, que puede modificar y cambiar de tercio con rapidez y sin perder ningún matiz.

Es la fuerza y la pasión del reparto el elemento esencial de esta producción que se apoya en una puesta en escena sencilla, pero completa y eficaz, con un reguero de recursos audiovisuales que dan un marco completo a la obra. El único ajuste que haría falta sería lo largo de cada segmento de la narración. En algunos de estos, recortar el tiempo ayudaría a tener aún más atrapada a la espectadora, que en ocasiones piensa que la historia tendría que avanzar y no pararse demasiado en algunas escenas que, aunque acertadas, pierden interés cuando se redunda.

Magnífico rato divertido que da un soplo de aire fresco a la manera de hacer y entender el teatro.