Els cors purs

Em va agradar la sinopsis i em va sorprendre l’obra. Realment tracta d’un drama que no ens queda llunyà i que de tant en tant es veu reflexat en les nostres societats actuals. En aquest sentit l’obra és molt didàctica i ens remou per dintre perquè és impossible no empatitzar.
La manera de fer de l’obra costa de descriure perquè és diferent en molts sentits a les obres que he vist. Crec que és una oda als sentiments, on hi ha coreografia confusa que s’acompanya de cançons maques i molt bé escollides de l’Irlanda de sempre.

Costa descriure «Els cors purs». És poesia, amb tot el bo i dolent que això comporta. Si no t’entra, no hi ha manera de connectar. Si acceptes el llenguatge, més important potser en la forma (preciosa, això sí) que el fons, el gaudeixes molt. A mi no m’ha atrapat del tot. L’obra és narrada (gairebé com si la llegíssim nosaltres mateixos) d’una manera per tant molt plana que pot fer desconnectar en qualsevol moment i costa tornar a enganxar-se. El dia que jo hi vaig anar a la Miranda Gas costava d’entendre-la, pel fet de parlar xiuxiuejant, com en confidències, que és el que l’obra realment reclama, cert.
L’obra és molt delicada, amb més èmfasi en insinuar que en mostrar, tot d’una gran elegància i senzillesa aparent.
Els actors correctes, gairebé com si no volguessin destacar, amb un excés d’immoblisme, efecte buscat, sense dubte, per a no restar protagonisme a l’atmosfera, a aquell món que s’està creant i què els espectadors li hem de donar forma. El ritme narratiu pot semblar monóton si bé crec que és l’encertat, en línea amb com s’ha triat traslladar aquesta història, més narrada que interpretada en el sentit clàssic de diàlegs, rèpliques… amb els actors intercalant el rol de narrador i intèrpret i aquí és on crec que hagués quedat més rodó si fos tot narrat, al menys a mi, aquest trencar el ritme era com si despertés del somni i tornés a la realitat d’una obra de teatre.
Tres parts ben diferents: un discurs nadalenc, massa llarg, on més vaig veure que la gent desconnectava -mirades als rellotges, 4 o 5 que van abandonar la sala-, tot seguit la part més onírica i bella, el record d’una antiga història d’amor ben present, on veiem com flotem quan estem enamorats, ombres, fràgil música en viu en segon terme, la neu… un somni perfecte, d’aquells que fan mal quan despertes. Després, la història d’una parella enamorada però separada per conflictes ideològics irreconciliables, la part més tradicional, música inclosa,d’història amb principi i desenllaç.
La proposta és visualment encisadora, sobretot quan no es mostra gairebé res però veiem un món sencer d’emocions, el que parla meravellosament de la posada en escena, de l’ambient aconseguit, on veure objectes volant no ens crida l’atenció ja que sembla el més normal en aquest somni en mig de la boira que estem presenciant.
Suposo que en un espai més petit, tot arribaria més, la màgia dels sentits i la imaginació que aquesta proposta persegueix.
Només una reflexió: si hi pensem , veiem que els personatges no tenen precisament «els cors purs». Cap d’ells estima com ho farien els cors purs, tots (la vida!) arrosseguen i s’inflingeixen ferides al cor.

Avui al Romea he pogut veure aquesta obra de l’escriptor francès Joseph Kessel. Ens situa a Irlanda en plena guerra civil i ens narra una crua història d’amor d’una parella Beckett i Mary enfrontats ideològicament ja que ell és republicà i ella de l’IRA. Per presentar-nos això, Broggi ho ha fet amb una nova experiència fent que la major part del text sigui narrat intervenint els personatges en molt poques ocasions. A mi no m’ha acabat de fer el pes ja que quan estava gaudint d’un bell llenguatge poètic amb fons de piano, diria que oníric, feia que desconnectés i se’m feia molt difícil tornar a agafar el fil, en resum que hagués preferit tota l’obra narrada. Fantàstics els tres act@rs Borja Espinosa, Jacob Torres i Miranda Gas i genial aquesta última interpretant les cançons entre elles I wish you were here, de Pink Floyd que no li veig relació amb el tema que es tractava, però m’ha agradat. Molt bé així mateix els tres músics que estan durant tota l’obra tocant. La posada en escena m’ha semblat magnífica amb efectes de neu, projeccions, i els actors que volen per l’escenari, no així la il·luminació mancada d’intensitat en alguns moments i que crea un ambient diria gairebé tenebrós. A mi m’ha agradat i molt, encara que és una obra molt difícil per recomanar i ho he pogut constatar perquè cinc o sis espectadors, molestant a tota la fila, han abandonat la sala.a meitat d’obra.