Sinopsis

El filósofo delcara, obra escrita por Juan Villoro, retrata la intimidad de los intelectuales, que, detrás de sus obras y pensamientos públicos, son seres humanos con las mismas miserias, mezquindades, pequeñeces y pasiones que cualquier persona.

Texto del autor

Siempre me ha intrigado saber cuándo veré por última vez a una persona. Filosofía de vida parte de esa encrucijada dramática: dos filósofos se encuentran para una confrontación final. Su amistad ha sido una peculiar forma de rivalidad. Profesionales de la razón, procuran mantener las emociones a distancia. Este encuentro será diferente: los acompañará una mujer que definió la vida de ambos. ¿Hay límites reconocibles para la inteligencia? ¿En qué momento las ideas se transforman en neurosis? George Steiner dice que un lugar común es una idea cansada. Por contraste, el disparate puede ser visto como una idea anticipada. En esa zona se mueve Filosofía de vida: el demorado encuentro de dos precipitados.

Juan Villoro

Duración:
100 minutos

Idioma:
Castellano

Sinopsis

Texto del autor

Juan Villoro

Ficha artística

Ver ficha entera

Fotos y vídeos

Opiniones del espectáculo 7

Recomendaciones Teatre Barcelona

Espectadores/as

David Elfa Novoa
Teatre Barcelona

Un filòsof envoltat de comèdia

El títol d'aquesta obra pot portar a més d'una persona a no anar-la a veure, espantats per la possible espesor del seu text i per la por a que aquesta es faci feixuga. Realment, això no és així, ja que l'autor dota de comicitat a la història i aconsegueix fer digerible el contingut del text, sense cansar a l'espectador. Tot i això, el to de l'obra resulta massa forçat en alguns moments i la sobreactuació esdevé un inconvenient, la qual cosa és una llàstima perquè durant la major part de l'espectacle les actuacions resulten molt correctes, destacant un sublim Mario Gas. D'aquesta manera, la part de comèdia d'embolics resulta massa forçada en comparació amb la resta de l'espectacle, esdevenint irregular en el seu conjunt i presentant alguns alts i baixos que fan que es vagi entrant i sortint de la representació. En aquest sentit, l'obra no acaba de trobar el seu to, navegant per diferents gèneres i provocant que no s'acabin d'integrar del tot entre ells i amb la seva temàtica. No obstant, s'aconsegueix que aquesta vagi funcionant perfectament per segments, captant l'atenció de l'espectador fins al final, encara que sigui de manera independent i a batzegades.

06/11/2016
Iván F. Mula
Teatre Barcelona

Temperamento, palabrotas y metafísica

Hay una leyenda urbana según la cual, cuando se habla de filosofía en una emisora de televisión, los espectadores huyen a mirar otros canales. Probablemente falsa e interesada, esta teoría aprovecha un triste concepto colectivo de nuestro imaginario que asocia filosofía y aburrimiento. El filósofo declara parece intentar luchar contra estos prejuicios apostando por el humor de un texto que, en realidad, es más ingenioso que desternillante. Sin embargo, el espectáculo está dirigido como un vodevil pasado de rosca y excesivo que, en realidad, no es, provocando una extraña sensación en el espectador. Afortunadamente, obviando estas estridencias tonales, el texto está repleto de frases ocurrentes, respuestas graciosas y salidas sorprendentes del protagonista (un temperamental Mario Gas) que hacen que, en conjunto, sea bastante disfrutable. Por otro lado, las palabrotas y el sexo empujan el montaje hacia una vertiente más grosera, mientras que las referencias metafísicas buscan terrenos más profundos, a pesar de que, básicamente, no pasan de la parodia. Entretenida, original y simpática, es una lástima que las partes más dramáticas no consigan verosimilitud ni emocionar porque, entonces, nos encontraríamos ante una obra muy completa. Como mínimo, han conseguido que tenga cierta gracia, que no es poca cosa teniendo en cuenta el material de partida.

01/11/2016
Miquel Gascon Baz
Teatre Barcelona

Diàleg filosòfic a tres bandes

Un matrimoni espera un convidat i preparen la conversa que han de mantenir. Ell és un vell professor, un filòsof, al que han demanat entrar a l'Acadèmia i no vol fer-ho. Ella és la seva dona aparentment dedicada al seu marit. Ell és Mario Gas, ella es Rosa Renom.

Aquest vell professor, que va en cadira de rodes, s'omple de raonaments i justificacions per tal de mostrar-se superior, intel·lectualment, al seu convidat quan arribi. Les comparteix amb la seva dona amb qui s'intueix manté una relació molt particular, d'amor i submissió per part d'ella. Una relació que en un primer moment no acabem d'identificar amb claredat, en una primera part que potser es fa una mica llarga. L'aparició inesperada de la neboda del professor dóna un nou sentit a tot plegat i les converses agafen un altre caire menys filosòfic i més comprensible.

Hem vist una obra que no és un tractat de filosofia, sinó una reflexió sobre la intel·lectualitat allunyada de la realitat, en una barreja entre comèdia i teatre de l'absurd.

Puntades de sentit de l'humor que ens fan riure i que ens permeten connectar amb els personatges.

La posada en escena molt reeixida amb un canvi d'escenografia davant de tots nosaltres passant de la sala sòbria a la cuina lluminosa només "obrint la paret". Les interpretacions també han estat bé destacant molt especialment en Mario Gas que ens ha agradat molt. En aquesta ocasió hem trobat a la Rosa Renom, actriu que habitualment ens agrada molt, una mica sobreactuada en un paper que potser no li anava del tot a la seva mida.

L'autor, Juan Villoro, nascut a Ciutat de Mèxic i fill d'un filòsof barceloní, és considerat com un dels autors més importants de la literatura contemporània mexicana.

Una proposta que ens ha fet passar una bona estona i que contradient el títol no l'hem trobat tan filosòfica com a priori pensàvem.

Si desitgeu llegir l'apunt sencer, només heu de clicar AQUÍ

31/10/2016
Laura Fer Gom

Le doy un 4 porque la obra es buena, ahora eso sí aunque es para todas las edades, no es para todos los públicos, es decir si no te gustan los musicales no vayas a un musical, pues con esta obra pasa un poco eso
La obra es buena como argumento, nada es lo que parece y más no digo, y eso en teatro es muy difícil hacerlo, el texto también es dificilisimo, con lo cual los actores han tenido que estudiarlo mucho, eso yo al menos lo valoro mucho. La escenografía también es buena.
Quizás al ver el título uno se espera una filosofía más de libro y eso no es. A partir de ahí la obra está bastante bien.

01/12/2016
Òscar

Hola família! Dilluns vaig poder anar a veure «El filósofo declara» una funció on la complexitat dels pensaments abstractes col·lisionen amb el món dels sentiments terrenals.
Estic d’acord, només en part, amb les valoracions que aquí s’han fet. És cert que el ritme de l’obra i un començament excessivament «filosòfic» pot arribar a espantar-nos i a qüestionar-nos la nostra presència al teatre. Però, per a mi, això ocorre només durant els primers minuts. La parella formada per Mario Gas i Rosa Renom omple de matissos i d’interrogants una relació i un conflicte que no acabem d’identificar.
Però en el moment que la resta de personatges entren en acció, el ritme varia, les finestres de la comprensió s’obren i un nou aire il·lumina l’argument. Comencem a entendre conflictes, a copsar un sentit de l’humor que ens connecta amb l’escenari i a identificar-nos, més que amb els personatges, amb els sentiments que allí hi apareixen.
«El filósofo declara» esdevé un camí que va de la intel·lectualitat suprema als sentiments i passions mundanes. I sí, des del tedi que representa l’excessiva abstracció intel·lectual fins a la diversió que despulla l’aparent superioritat de les ments privilegiades. En definitiva, el text de Juan Viloro posa sobre la taula l’essència de l’ésser humà i ens col·loca a tots en un mateix pla. I ho fa sobre un escenari que ens regala les interpretacions d’un elenc que brilla sota una mateixa llum.

26/10/2016
Josep OS

Avui al Romea he estat veient que no gaudint aquesta obra de l’escriptor mexicà Juan Villoro. Dirigida per Antonio Castro ens parla de dos filòsofs, que han estat companys d’estudis i fatigues i es reuneixen per última vegada. La seva intensa amistat és una forma de l’enemistat. S’han necessitat, s’han volgut, s’han odiat. La dona del protagonista coneix massa bé als dos i pot influir en l’acarament final. El text ben plantejat podria ser interessant però se m’ha fet pesat, avorrit i llarguíssim pel llenguatge rebuscat i poc accessible, el ritme lent i que acaba sent tediós, els tocs d’humor no m’han aportat ni un somriure, vaja que no m´ agradat absolutament gens.. L’escenografia en canvi m’ha semblat molt original ja que els canvis es fan sobre la marxa al mateix escenari. De la interpretació res a objectar molt bé tots, però clar de res serveix una bona feina si el text no acompanya. En definitiva, una obra per oblidar.

25/10/2016
JOSE GABRIEL DEL VIEJO

La filosofía no es lo mío. Lo tengo claro!!
Esta obra de teatro sobre gente inteligente y de cómo intentan comunicar sus emociones no me ha gustado demasiado. Supongo que mi nivel de inteligencia no alcanza a tanto… JAJAJA
La historia me ha parecido bastante aburrida, con algún toque de humor acertado, unos actores más que correctos pero con un ritmo muy lento y a veces incluso hasta tedioso!
La escenografía muy bien resuelta! Me ha gustado mucho el cambio de escenario en directo!!
Y feliz de ver a Meritxell Calvo que no la veía en escena desde que interpretó en el Goya a Venus ☺️

24/10/2016

Deja tu opinión

'El filósofo declara', el western que cambia las balas por los argumentos

Mario Gas y Rosa Renom protagonizan un texto del mexicano Juan Villoro que retrata la intimidad de unos intelectuales que, tras sus obras y pensamientos públicos, sufren las mismas miserias […]

20 octubre 2016