Eduard Farelo: Una Ilíada

D'ençà que vam saber que a l'Off Villarroel programaven de nou UNA ILÍADA ens vam reservar un espai a l'agenda per no perdre-la aquesta vegada. Aquesta proposta fou estrenada a Temporada Alta l'octubre del 2018 i a la Biblioteca de Catalunya el 18 d'octubre de 2018, coincidint amb el nostre viatge al Japó.

Eduard Farelo (nominat a un Premi Butaca per aquesta interpretació) monologa en aquesta versió contemporània del clàssic d’Homer.

UNA ILÍADA es va gestar com un projecte de "workshop Usual Suspects del New York Theatre" i es va estrenar Off-Broadway. Lisa Peterson i Denis O’Hare van reduir la Ilíada d’Homer a un potent monòleg sobre la insalvable atracció humana per la violència, la destrucció i el caos. En la versió catalana, traduïda per Neus Bonilla, ha comptat amb la revisió textual de Marc Artigau.

Eduard Farelo, dirigit per Juan Carlos Martel, assumeix totes les veus d’aquesta colossal epopeia. Les veus dels déus, dels herois, dels guerrers i dels reis, el fragor de les batalles èpiques i el llunyà rumor de les passions transformades en mites gairebé universals. Tot condensat en la força de la paraula d’un sol actor. Un soliloqui que narra la ira d'Aquil·les i els últims anys de la Guerra de Troia. Acompanyat pel contrabaix de Juan Pablo Balcázar que dóna el contrapunt just a la paraula.

Una interpretació que ens ha deixat literalment estabornits, per la complexitat del discurs, plagat d'autorepliques i pel seu contingut de noms. Meravellats amb la seva capacitat memorística en recitar totes les guerres de la història sense dubtar ni un segon.

Eduard Farelo entra a escena com si arribes d'una batalla amb el petate penjat a l'esquena, tot dient que ens vol explicar el que ha passat i que farà el que calgui perquè ho entenguem. Ens vol explicar la caiguda de Troia, el dolor que ha representat per a molts i fa una crònica de les guerres, de totes les guerres.

UNA ILÍADA és una descripció de qualsevol guerra, de la violència, del salvatgisme, de la inhumanitat inherent a qualsevol enfrontament armat. I ens fa recordar que és la còlera individual dels éssers humans la que provoca les guerres amb milers de morts. I ens recorda d'una forma esfereïdora que els morts a les guerres són joves i tenien somnis.

Una magnífica posada en escena on només es juga amb les llums i les ombres de Marc Lleixà, amb un extraordinari protagonista que es belluga incansablement per l'escenari acompanyat en tot moment per la música en directe. Juan Carlos Martel dirigeix a un Poeta, que no només recita sinó que comenta i ens obliga a connectar amb la història i que comença dient: "Cada vegada que explico aquesta història, tinc l'esperança que sigui l'última".

Molt i molt recomanable.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

“La Ilíada” és una epopeia grega, i el poema més antic conegut de la literatura occidental, que narra els esdeveniments de la Guerra de Troia.

 “Una Ilíada” és una versió dels nord-americans Lisa Peterson i Denis O’Hare; una relectura actualitzada de “La Ilíada” d’Homer en forma de monòleg que ens parla de la guerra. Un monòleg interpretat per l’actor Eduard Farelo sota la direcció de Carlos Martel.

“Una Ilíada” es va estrenar al Teatre de Salt i posteriorment va fer temporada a la Biblioteca de Catalunya, però no ha estat fins ara que m’ha estat possible d’anar-la a veure al teatre La Sala d’Argentona.

Un sol actor, Eduard Farelo, interpreta el personatge El Poeta, un viatger en el temps que posa veu a tots els protagonistes que surten en aquesta epopeia. Ell és la veu dels herois, dels Deus, dels reis i dels guerrers. El Poeta comença recitant la història en grec antic, el viatger ens parla i ens acosta a la realitat actual. Interpretació espectacular!!!

L’escenografia és fosca, austera i sense elements, pensada perquè el públic construeixi en el seu imaginari tota l’acció.

Un músic, el contrabaixista Juan Pablo Balcazar, present durant tota la funció dalt de l’escenari, s’encarrega de posar música i so al relat.

“Cada vegada que explico aquesta història, tinc l’esperança que sigui l’última”  Han passat 3000 anys des que El Poeta explica aquesta història i el món no canvia. En el món segueixen havent guerres.

Canvien els protagonistes, els noms i la procedència, però els personatges segueixen sent els mateixos. Aquil·les, Hèctor,  Agamenón, Paris, José, Pedro, Arnau, Tomàs, Jaume,... Troia,... Síria, Gaza, Afganistan, Sudan.

La guerra no hi entén de cultures ni països.

“Una Ilíada” és la història d’una guerra. Una història viva i actual. És el retrat del dolor, de la violència, de la pèrdua, de l’orgull, del poder, de l’ambició, de la mort, del còlera,...

“La guerra es el major conflicte d’Estat, la base de la vida i la mort, el Tao de la supervivència i l’extinció”  Sun Tzu

Me habría gustado que me hubiesen explicado Homero como hace Eduard Farelo en “Una Ilíada”. Relata esta vieja historia de la cual yo solo recordaba que es un gran poema épico del s. VIII aC compuesto para ser recitado oralmente por los rapsodas. Algunos de los cantos en forma de hexámetros los aprendimos de memoria. Me acordaba de Aquiles, de Helena de Troya, del caballo que rompe el sitio troyano en “La Odisea”. Sabía también algo del gran guerrero Héctor, hijo de Príamo, rey de Troya. El monólogo como forma de relato es la manera más similar y eficaz de relatar esta epopeya.
De vez en cuando el rapsoda se acerca al público mirándole a los ojos diciendo: – ¿Lo veis? Es un recurso teatral de acercamiento a un presente no demasiado distinto.
La cólera de Aquiles (mitad hombre, mitad dios), el mejor guerrero de los aqueos, después de la muerte de su amigo Patrocles, ha pasado a la historia como un símbolo de la violencia y la venganza humanas.
Lo que realmente nos presenta Juan Carlos Martel en esta excelente pieza traducida de la versión de Lisa Peterson y Denis O’Hare es el horror de la guerra. Es la obra más antibelicista que jamás he visto. Aquiles abandona el campo de batalla enfadado con Agamenon. Los griegos son derrotados, motivo que es aprovechado para hacer una descripción detallada, minuciosa y cruel de los muertos y heridos. Es una descripción violenta, despiadada, feroz, inhumana, salvaje, descarnada y sanguinaria difícil de digerir. Es la descripción de una guerra cualquiera. La enumeración de todas las guerras que ha librado la humanidad a lo largo de la historia es el momento álgido de la obra. El rapsoda va recitando la larga lista de guerras que han sucedido a lo largo y ancho de toda la geografía de la tierra y es espeluznante.
A mí no me hacía falta que al dirigirse a los muertos desmembrados, desfigurados y destrozados lo hiciera con nombres muy comunes entre nosotros pero entiendo que es una forma de acercamiento parar recordarnos que en todas las guerras hay muertos, que son muy jóvenes y que pueden ser los nuestros.
El público, emocionado, aplaudimos en silencio.

En épocas convulsas de crisis social los textos clásicos resurgen para demostrar que las tragedias humanas son atemporales y universales.

Este es el caso de Una Ilíada, una revisión del texto clásico de Homero, adaptado a cuatro manos entre Lisa Peterson y Denis O’Hare, que Eduard Farelo trae a escena para hablarnos de los conflictos sociales y la cólera humana.

El formato del monólogo responde a dos necesidades. Por un lado, la voluntad del propio Farelo de ponerse en riesgo, afrontando un gran reto actoral que sin duda supera con sobresaliente. Por otro lado, el deseo de narrar la historia tal y como se hacía en la época clásica, dando todo el poder a la palabra del narrador y dejando que el espectador construya las escenas en su cabeza.

Para alimentar esta imaginación necesaria en el público, Farelo apela directamente al espectador en más de una ocasión, resultando un poco forzado en algún momento. Además, acerca la historia a nuestro entorno temporal y espacial, facilitando nuestra implicación e identificación.

El texto tiene una potencia capaz de emocionar al espectador contemporáneo a través de temas universales como el amor, la guerra, la venganza y el perdón. Una historia que el narrador lleva 2.800 años relatando con la esperanza de poder dejar de hacerlo algún día, cosa que por desgracia parece estar lejos de suceder.

La dirección de Juan Carlos Martel nos brinda una pieza milimétricamente construida, donde cada gesto y cada palabra se ubican en su exacto lugar y medida. En definitiva, una obra impecable que merece la pena ser vista.

Eduard Farelo és un joglar que canta una història des de fa 2800 anys amb l'esperança que un dia pugui deixar de cantar-la. El joglar rememora uns fets que reverberen en la Humanitat des del principi. El joglar interpel·la directament els espectadors (potser de manera poc subtil) per assegurar-se que prenem consciència que la història que explica no és tan antiga com sembla.

Però la Ilíada també és el principi de la ficció escrita, i l'actor és conscient de aquesta altra reverberació al llarg de la història de la literatura. Les tauletes d'argila d'Homer deixen uns estela que defineix els contorns de la cultura occidental que el joglar s'esforça per cantar, per dir, com una mena de salmòdia que és la nostra essència.

Que interessant el joc amb les diverses entitats que Farelo assumeix amb magisteri: és l'home, l'actor, el joglar, el narrador, Hèctor, Aquil·les, Helena, Agamemnon... sense abandonar la pell del joglar, del viatger que espera la seva mort, que la seva veu sigui ja inútil.

Un joglar, un contrabaixista que marca l'ostinatto, i la il·luminació lateral tan de La Biblioteca i un mirall que abunda en la idea de repetició. Farelo ens atrapa perquè allò que ens ha de dir és molt important, malgrat el cansament i l’abandó de les muses, ens mira, ens parla, prega amb la mirada que l’escoltem bé, que mirem d’entendre, tot i que el que ens ha de dir és incomprensible.

La de Martel Bayod és una Ilíada, cada generació ha tingut la seva. Síria és la nostra i cal que la cantem per no oblidar-nos-en.