Dones com jo

Los seres humanos somos animales de costumbres. La mayoría tenemos una vida pautada, con un horario y unas ocupaciones predeterminadas que cumplimos con precisión mínimo durante cinco días por semana. Nos levantamos y preparamos para ir al trabajo, a la escuela o a atender nuestras obligaciones. Realizamos alguna actividad o encargo y volvemos a casa para acabar la jornada con la familia, la pareja o en soledad. A la mañana siguiente, volvemos a empezar de nuevo. De vez en cuando, huimos de esta normalidad para darnos un capricho, disfrutar de nuestra vida social o tomarnos unos días libres.

Pero…¿y si con esto no tuviéramos suficiente? ¿Y si nuestra alma nos pidiera algo más?  Dones com jo parte de esta reflexión y nos presenta a una arquitecta de 50 años en paro, cansada de llevar una vida monótona y aburrida, que sorprende sus amigas con una revelación inesperada que les hará replantearse sus existencias.

Tenía grandes expectativas para verr las T de teatre encima del escenario y estas se han cumplido: las actrices bordan sus personajes. Además, la puesta en escena transporta el espectador a un buscado ambiente taciturno, propio de la temática de la obra. Pero es justamente esta la que ha convertido la pieza teatral que llevaba meses esperando en una más de la oferta cultural actual.

La companyia "T de teatre" és un dels noms de l'escena catalana que, des de fa molts anys, val molt la pena seguir d'aprop. No obstant, com li passa a tothom, han tingut grans encerts, com van ser "Criatures" o "Aventura", i d'altres que no ho han estat tant, com és el cas d'aquest "Dones com jo". Realment, seria injust dir que aquesta obra és dolenta, ja que en cap moment m'ho va semblar, però en canvi, sí que em va semblar bastant irregular. L'obra té uns personatges suggerents amb uns conflictes interns ben definits, però malauradament la seva evolució no és tan satisfactòria com és el seu plantejament. A més, personalment, crec que l'obra no acaba de trobar el punt d'equilibri òptim entre la comèdia i el drama, fet que provoca una arrancada força lenta i ensopida (no a causa de la direcció, sinó del text), i un final àlgid, però amb poca substància. Malgrat això, el fet que el ritme vagi de menys a més (de forma inversa a la història), provoca que el públic majoritari pugui sortir satisfet de la sala, tot i les seves mancances. D'altra banda, aquesta transició conjunta lligada al ritme, a la història i al gènere, es troba novament reflectida en l'escenografia, la qual també pateix aquesta evolució, que malgrat resultar força interessant, subratlla encara més la irregularitat entre els diferents elements mencionats. Així doncs, en aquesta "Dones com jo" hi trobem uns recursos i uns plantejaments força interessants, però que no acaben de trobar la manera adient de barrejar-se. Al meu parer, potser hauria estat millor apostar per un únic gènere o, sinó, no plantejar-los de forma tan oposades.

Durant els seus inicis, als anys 90, T de Teatre va tenir un gran èxit crític i comercial innovant, en certa manera, amb espectacles còmics que apostaven per la senzillesa escènica i un marcat sentit de l’humor basat en la paraula. Dirigides per Sergi Belbel o David Plana, van crear un cert segell propi que més devia el seu encert a la qualitat dels textos (signats per diversos autors com Paco Mir, Albert Espinosa, Benet i Jornet, Yolanda García Serrano i els propis Belbel i Plana, entre molts d’altres) que no pas en el talent interpretatiu de les cinc actrius. Un cop celebrats els 15 anys amb un espectacle recopilatori, va arribar el moment de reinventar-se. A partir de llavors, van començar a escollir per cada ocasió un sol dramaturg/director per que els hi fabriqués una història completa a mida, deixant enrere la fragmentació de les seves obres anteriors. Primer va ser Javier Daulte (Com pot ser que t'estimi tant?), després Alfredo Sanzol (Delicades i Aventura!) i ara ha estat Pau Miró qui els ha escrit i dirigit Dones com jo. En aquesta ocasió, les (actualment) quatre components del grup defensen, com sempre, la proposta amb molta gràcia i dinamisme, tot i el melancòlic rerefons de la trama. L’autor dibuixa les insatisfaccions existencials de quatre dones camí de la cinquantena i s’ha de dir que en els petits detalls ha aconseguit troballes realment valuoses i divertides. Malauradament, el ritme narratiu és massa apàtic (contagiat per l’estat emocional dels personatges) i l’argument un pèl feble com per mantenir l’interès fins al final, tot i alguns bons diàlegs i l’originalitat de diverses situacions. Es troba a faltar més que mai el minimalisme formal (i de contingut) dels seus inicis, quan la intenció no anava més enllà de voler entretenir i, en canvi, l’esperit crític donava molt més peu a una reflexió posterior.