CR#SH, tothom pot caure

CR#SH, tothom pot caure de la cia. Mea Culpa és un espectacle fresc, humorístic i vitalista. Sense deixar de parlar de la salut mental als adolescents. Al cap i a la fi, tothom pot caure.





Comença la temporada al Teatre de l'Aurora d'Igualada, i s'ha decidit fer-ho amb aquesta obra. Una carta d'intencions per poder obrir a nous públics més joves. I un cop que he vist l'obra, s'ha fet una bona aposta per inaugurar temporada 2023/24.





Tal com van comentar en el col·loqui posterior a l'obra, el públic principal és l'adolescent. Però això no vol dir que sigui una obra per a públic jove. És una obra per a tots el públic, per adolescents per veure els problemes que tenen, i gent gran per veure el que els fills poden patir sense adonar-se'n. Així va quedar clar, amb el públic assistent.

Els mateixos actors s'han posat en la pell de joves de 17 anys, et fan viure les emocions de tres joves. Que molts hem passat en la nostra adolescència. Des de veure's com a persona invisible, com a jove que no en té prou amb els límits superats i el que cedeix a fer el que no desitja.

Els tres actors en estat de gràcia, amb poca escenografia però molt ben acompanyats per projeccions (sigui per veure converses de whatsapp, emojis, memes, ….) per fer el ritme molt més ràpid. Fins i tot, vam gaudir d'un moment en que la improvissació va fer un bon moment en el públic assistent, i en els propis actors.

Podeu veure la resta de la meva opinió a l'enllaç

Fijar la vista atrás y recordar qué era ser adolescente. Las cosas buenas acostumbran a repetirse en voz alta una y otra vez. Las malas, aquellas que hicieron daño se quieren borrar o olvidar, pero siempre están esperando escondidas, en la superficie, para aparecer y hacerse presentes, aunque no se quiera.

Alba, Carla y Gerard se trasladan a su yo de los 17 años y explican al público una pequeña muestra de todo aquello que pasa por la cabeza y la vida de un adolescente. Con la Course-Navette (la carrera Pip) como punto de salida y excusa, en el escenario tres jóvenes que afrontan de manera muy diferente la prueba. La verdad es que todos ven en esta actividad un reflejo de sus inseguridades y miedos. Alba es patosa y cuando cae, que es a menudo, los compañeros y compañeras de clase se ríen. No quieren que se rían de ella, hace ver que no le importa, pero se siente insegura. Carla es deportista y una alumna excelente que hace muchas extraescolares y estudia mucho. También siente el peso de las expectativas y no sabe cómo gestionar el posible fracaso, la angustia la paraliza. Gerard tiene miedo y al mismo tiempo de conocer chicos, de salir con alguien y sentirse querido. No todo sale como se espera.

Miquel Mas Fiol pone sobre el escenario un texto directo sobre la validación propia, la gestión de la presión puesta y autoimpuesta, la identidad y el consentimiento. La narración es excelente, concisa y clara. Juega con elementos visuales y musicales que acompañan a los personajes a explicar su historia y pone a la espectadora en su mundo. Con inteligencia y dominio de la puesta en escena, Mas atrae a público de todas las edades, esta producción busca poner sobre la mesa temas importantes que tienen que conocer los adultos y reconocer los jóvenes.

Y si una cosa tiene esta gran obra es un reparto que es una auténtica maravilla. Alba Flor, Gerard Franch y Carla Vilaró son un trio increíble. Enganchan con su humor, con su capacidad interpretativa, pero sobre todo con la verosimilitud con qué transmiten sus historias. Con Alba el público estalla en risas y también la acompaña en su tristeza. Carla vive con pasión e intensidad cada segundo de su vida y con ella la espectadora también cae y no puede respirar. Gerard es alegre y divertido, enamora, pero la decepción y la incertidumbre que siente se transmite por el escenario y el patio de butacas como una losa que cae de repente.

Los personajes son un pequeño ejemplo de una sociedad que tiene olvidada la salud mental, especialmente la de los más jóvenes, donde se está perdiendo la oportunidad de dar herramientas a las personas del futuro para gestionar y entender su vida. Dice Gerard en un momento de la obra que él sacaba muy buenas notas en la escuela, pero que habría suspendido un examen sobre la vida. Y eso sí que tendría que hacer reaccionar.

Imprescindible ver este montaje, recomendarlo e ir con personas de cualquier edad. Compartirlo y comentarlo, lo mejor que se puede hacer. Se tiene que hablar y compartir todo aquello que preocupa o angustia. Se tiene que cuidar a aquellos que lo necesitan y también a aquellos que parece que no.

Cr#sh, tothom pot caure és tota una declaració d’intencions, ja des del principi. Una proposta que busca oferir un teatre atractiu per als i les joves. Un teatre interessant, amb contingut. Punkie. Sorprenent.

Res de nou, però sí de fresc. Una obra que trenca l’estructura narrativa clàssica per oferir-nos alguna cosa que enganxa de debò (més enllà de tres vivències narrades, micròfon en mà, de manera intimista, propera, petant-se les regles clàssiques de quarta paret, protagonista, antagonista, plantejament, nús o desenllaç).

Les tres microhistòries que serveixen per desenvolupar la trama són només una excusa (que podrien donar molt més de si, estar més desenvolupades, a nivell dramatúrgic, tot sigui dit) per deixar volar la imaginació —i vaja si vola— i enllaçar, al ritme frenètic dels temps que corren una escena darrera l’altra, saturades de música, emojis, memes i altres andròmines digitals, i interpretades —això també— de forma magistral per tres joves en estat de gràcia: Alba Flor, Gerard Franch i Carla Vilaró.

L’únic que se li pot retreure a aquest fantàstic, divertit, compromès i sorprenent espectacle —que farà molt bona feina de generació de públics joves cap al teatre, gràcies!— és que molt al final rellisca una miiica cap al tòpic que ja portem sentint alguns anys. Un reclam o retret que se’ns fa als adults, des dels joves, per no haver-los explicat, avisat, advertit, informat… que el camí de la vida està ple de sots. I que caus i prèns mal. I que potser no hi ha cap altra manera d’aprendre a viure que viure. Que el dolor… i la por… són inevitables. Que és impossible, als 17, disposar d’un manual d’instruccions que, als 50, molts, encara, estem escrivint… o mirant d’entendre. Que viure intensament comporta, sense cap altra opció, deixar-te una mica de pell pel camí.

Tot i que cal reconèixer que l’espectacle ja apunta en aquesta direcció, en un dels moments més brillants, interpretat per una “professora de matemàtiques” que ens ho explica amb tota claredat: és donant-te de morros que aprèns les pedres del camí. Ho diu al títol, també, de l’obra. Tothom pot caure. Tothom cau.

Què important és parlar de la salut mental i què feliç em fa veure com de cada vegada la cultura s'inspira i es preocupa per fer d'altaveu dels pensaments i la situació de tantes persones.

Amb els adolescents al cap com a públic principal, el dramaturg i director Miquel Mas Fiol posa en escena les vides de tres joves, interpretats molt encertadament per Alba Flor, Carla Vilaró i Gerard Franch. M'atreveixo a dir encertadament perquè des del principi de l'obra els pròpis actors reconeixen que ells no són adolescents, que no volen parlar en nom de ningú, ni fer-se passar per un jove de 15 anys posant-se "una gorra i un skate”, com diuen.

Cr#ash és una muntanya russa d’emocions, les vides dels personatges t’agafen de la mà i et fan viure en primera persona el món dels tres joves, perquè com bé diuen, ells no són ja adolescents, però hi han passat per aquesta etapa. L'obra té part d'humor i part de crítica social, i acaba amb un final que fa pensar i et deixa marcat fins una bona estona després de sortir de la sala.

L’espectacle està acompanyat per uns audiovisuals que complementen molt bé la posada en escena i fa que sigui encara més atractiu. I l'argument fa que es vegi com qualsevol persona pot caure en un problema de salut mental, els tenim més a prop del que ens pensem, tots som més fràgils del que ens agradaria.

Segur que l'autor des del primer moment que va començar a pensar el text era conscient del repte que deu ser escriure per adolescents i no caure en estereotips, i el resultat final d’aquest muntatge és extraordinari, o almenys va fer aixecar de la cadira a tots els adolescents que estaven a la sala.

L'hi desitjo una llarga vida a Cr#ash, tothom pot caure, que giri per tots els nostres instituts i sales de teatre.