Angélica Liddell: Una costilla sobre la mesa. Madre

El teatre no-convencional acostuma a projectar la mirada endavant, a la busca de quelcom inèdit, d’una transformació que trenca amb allò que fa la seva generació per a construir una cosa “original”. La mirada d’Angélica Liddel, en canvi, és enrere, cap a un moment primordial en què el teatre era un rite, una recerca de l’invisible capaç de crear l’espai necessari per a que es doni la revelació.

El monòleg inicial de la protagonista (un transsumpte de la Liddel, o la pròpia Liddel) és una seguiriya apoteòsica, abismal que, amb tota la gesticulació i l’actitud d’una cantaora, esdevé un lament arrencat del moll de l’os, on ha estat incrustat tant i tant de temps. El flamenc serà present durant l’hora i mitja de l’espectacle, fins a conformar una estructura semblant a la d’una mena de missa sacrificial pseudoflamenca amb força protagonisme per al Niño de Elche, que grata amb violència amb un llarguíssim quejío i aprofitant una feina excepcional de veu que sembla buscar, també, el més fondo d’alguna cosa, per arrencar-la finalment.

Angélica Liddel torna a fer servir simbologia religiosa i tradicional (extremenya com la seva mare, probablement) per a cridar el seu lament, un lament no tant per la mort de la seva mare com per la impossibilitat de continuar odiant-la i per retornar a temes omnipresents a la seva obra, com ho és el de la maternitat. La protagonista és conscient que la penitència, en el seu cas, no podrà consistir, com en el cas d’Abraham, a sacrificar els fills que no té, i que, per tant, haurà de representar-lo. En última instància, la reunió entre mare i filla només serà possible amb els papers intercanviats. Només la mare pot aspirar al perdó, precisament perquè és mare.

El teatre d’Angélica Liddel remet a un passat remot, desconegut però definitiu per a la conformació de l’allò humà, i és aquesta cerca el què a ella l’interessa, i és aquesta recerca infructuosa el que aviva la tragèdia.