Ah! (Judit)

Ah! (Judit) es un montaje que aborda las violencias que nos rodean desde el grito y la reivindicación. Con una estructura fragmentada, el espectáculo presenta diferentes situaciones que ilustran su tesis: violencia institucional, violencia machista, tortura, represión, explotación… El resultado es un retrato angustiante y nada autocomplaciente sobre la sociedad en que vivimos, y una invitación a gritar y sublevarse en su contra.

Más información (en catalán) en Somnis de teatre

Un espectacle que és un conjunt d'escenes concatenades que intenten analitzar l'explotació laboral, la repressió política, el masclisme de la societat i en general temes relacionats amb la injustícia i la violència en qualsevol forma de manifestació.

Un tipus de teatre que combina el text amb el gest, perquè als dos se li dóna la mateixa importància, en un intent de fugir del “realisme”, utilitzant també el mim i la dansa.

Una obra que no posseeix una línia argumental seqüencial i on els actors no interpreten personatges sinó que més aviat parlen d'ells i les relacions entre ells. Ens mostren un munt de situacions injustes, d'una duresa brutal, sense pausa, sense oportunitat de deixant-se respirar i que molt sovint ens fa bellugar incomodes a la cadira.

AH ! (Judit) vol ser la veu dels crits silenciats, de les persones sotmeses, vexades, torturades, assassinades, aïllades .... una obra de denúncia de fets que formen part del nostre dia a dia i que no volem veure perquè no ens afecten directament. Vol ser el crit que ofega el dolor. Vol ser la fusió en el temps i en l'espai de totes les injustícies del món ocorregudes al llarg del temps. Vol ser la veu dels que no han pogut parlar. I aconsegueix això en poc més d'una hora. Trasbalsadora.

Una magnífica feina dels tres actors Josep Sobrevals, Martí Salvat i Cristina Arenas que defensen el muntatge amb una entrega absoluta.

L’escenografia molt conceptual, basada en bona part en una superfície coberta per un plàstic industrial, que vol imprimir una estètica molt freda i violenta. Una tarima dóna joc al moviment dels actors en dos plans escènics amb una posada en escena magnífica.

Si voleu llegir la crònica original, només heu de clicar AQUÍ

Con la fuerza que el propio nombre de la compañía promete, El Martell presenta en su segundo espectáculo un variado compendio de escenas relacionadas con temas como la violencia o la injusticia. El espíritu de denuncia política y social de la propuesta es efectivo y sirve como recopilación de tristezas que se han sufrido y se sufren en todo el mundo desde hace siglos. La dramaturgia de Laia Alsina i Ferrer está construida como una especie de caleidoscopio en el que se mezclan todas estas situaciones terribles que, finalmente, desembocan en un grito de malestar colectivo bastante catártico. El problema es que el abanico resulta tan amplio que su pretendida contundencia acaba por diluirse en su propia diversidad. No es fácil hablar, en un solo espectáculo, de violaciones, pelotas de goma, la guerra, el paro, la precariedad laboral, la lucha urbana, la inmigración, la pobreza o los trastornos alimentarios sin transmitir una cierta dispersión. En cualquier caso, el trío protagonista hace un trabajo espléndido a la hora de defender este montaje de vocación no realista, con pinceladas de humor absurdo, contenido poético y un peso importante de la expresión corporal. En este sentido, es bueno mencionar el magnetismo del actor Martí Salvat cuya formación en teatro físico junto con una buena técnica vocal y su experiencia en espectáculos de calle lo hacen destacar especialmente. Así, a pesar de que se puede echar de menos más emotividad en algún momento, Ah! (Judit) funciona en su vertiente ética, estética y política, llevando a escena la voz de los oprimidos, cosa que nunca dejará de ser valiosa y necesaria por sí misma.

Ah! (Judit) s'emparenta ella mateixa amb Brossa i la seva tradició, i és clar, aquest fet genera unes expectatives determinades en l'espectador: d'una poètica determinada, de referències al teatre de fira brossià, a un teatre al marge, que fuig de les convencions del teatre literari... Certament, El Martell renuncia al naturalisme i proposa un text rapsòdic (Laia Alsina n'és l'autora), gairebé amb forma de salmòdia, sense personatges, els actors no tenen profunditat psicològica i no existeix un conflicte dramàtic que hagi de resoldre's. Alsina se serveix del mim, la dansa, el gest... per crear situacions sorprenents que posin en evidència l'engany del oc teatral.

La radicalitat formal de la proposta, però, no és coherent amb un missatge expressat de manera poc subtil. La violència que exerceix la societat capitalista, masclista... ha de ser matèria primera per al teatre, és clar, però Laia Alsina llença la denúncia des del convencionalisme que defuig des del punt de vista estructural, i perd força. Les referències al McDonalds i a Zara són massa evidents, i no fan el mal que caldria.

Bona feina de Josep Sobrevals, Marti Salvat i Cristina Arenas, que expressen amb tot allò que poden i amb tot allò que tenen, o donen tot durant l'hora que dura l'espectacle.

Cal reivindicar la tradició i la poètica brossiana amb valentia, i celebrem que El Martell i l'Atrium s'hi hagin atrevit.