Paraules encadenades

 

Perquè és un psico-thriller de molta envergadura i perquè els psicòpates a mi em fan por; tothom que em coneix sap que sóc delicat com una princesa. Han passat quasi vint anys i l'obra es manté fresca... no, no és la paraula. Digue'm que no ha envellit; de tarats n'hi ha a tot arreu i en tots els temps. La trama és una filigrana que va de pirueta en pirueta, però mantenint-ho tot ben lligat. Magnífica direcció se Sergi Belbel i actuacions notables del duo David Bagés i Mima Riera que a més està espectacularment guapa, cosa que el paper demana. Escenografia, il·luminació i vestuari al mateix (alt) nivell. Aplaudiments sonors i llargs, merescuts.

 

 

 

 

 

Crítica completa »   http://bit.ly/2sr3UoR

“Paraules encadenades” és un thriller amb tocs d’humor negre, magníficament dirigit per Sergi Belbel, que ens parla sobre els límits i conflictes en les relacions de parella, mitjançant un joc pervers entre un assassí en sèrie interpretat per David Bagés i la seva propera víctima, una jove infermera i psicòloga interpretada per Mima Riera.

“Paraules encadenades” es va estrenar al Teatre Romea el 1998, amb l’Emma Vilarasau i el Jordi Boixaderas com a protagonistes, en aquella ocasió l’acció transcorria dins un garatge , en aquesta reposició l’acció es produeix en un teatre abandonat.

Obra guanyadora del XX Premi Born de Teatre, i del Premi de la crítica Serra d'Or a la millor obra en llengua catalana.

Es tracta d’un dels primers textos de Jordi Galceran escrit al 1995, que tot i el pas del temps, segueix omplint teatres. I es que tot el que escriu aquest autor s’acaba convertint en un gran èxit teatral, només cal mirar com “El mètode Grönholm” i “El crèdit” segueixen omplint teatres  a tot arreu on es representa.

A “Paraules encadenades” Galceran juga amb el públic, ens manipula, li agrada confondre’ns, sorprendre’ns  i mantenir-nos en tensió durant tota la representació. Ens enganya amb informacions falses, fent-nos creure que ho sabem tot. El públic quedem atrapats des d’un bon principi, i comencem a imaginar possibles desenllaços. Imaginem, ho veiem clar, ens muntem la nostre pròpia pel·lícula, però de cop i volta tot dona un gir inesperat, i el que semblava que era ja no és, i de nou sorgeixen noves preguntes. Us asseguro que no t’avorreixes, el nostre imaginari es dispara. El millor de tot, és que el final és del tot sorprenent.

El mèrit de que tot rutlli i sigui realment creïble és gràcies a la magnífica interpretació dels dos actors que es fiquen dins els personatges de la Laura i en Ramon. Per una banda en David Bages interpretant un home en constant transformació emocional , i per un altre la Mima Riera que transmet la sensació d’angoixa en la que es troba el seu personatge,  fins hi tot, experimenta en pròpia pell, algunes de les crueltats que pateix el seu personatge.

Fa gairebé vint anys vaig poder veure el muntatge original d'aquesta obra al Romea, el qual va ser un èxit arribant a fer dues temporades de la mà de Jordi Boixaderas i d'Emma Vilarasau (Marta Calvó la va substituir al segon any). Sens dubte, era una època en la que el thriller psicològic estava de moda i l'obra va saber com encaixar perfectament entre el públic, tot presentant una posada en escena sòbria, clàssica i efectista amb un text ple de punts de girs que captaven l'atenció de l'espectador. En aquest sentit, el muntatge que se'ns presenta en l'actualitat demostra que el text continua funcionant, tot i que l'espectador ja està força més acostumat a aquest tipus de gènere i els cops d'efecte potser ja no resulten tan efectius com abans.

La nova posada en escena de Sergi Belbel resulta tot un encert, incorporant a l'espectador dins de l'espai escènic i fent-lo viure l'angoixa de la protagonista, al mateix temps que crea una excel·lent atmosfera de tensió constant. Així, el director ha sabut atrapar l'essència del text i ha modernitzat la posada en escena, tot situant la història en el seu any original, però distanciant-se de l'estil del muntatge previ. D'altra banda, els dos actors saben estar a l'alçada de la proposta, transmetent perfectament les diverses emocions que es barregen en el text i dotant de realisme a la proposta (dins del gènere), juntament amb una adient il·luminació i escenografia que acaben d'ajudar a transmetre el clima desitjat.

Encara guardem a la memòria el tàndem Vilarasau/Boixaderas que ens van deixar absolutament impactats quan es va estrenar aquesta obra l'any 1998.

Escrit per en Jordi Galceràn el 1995 és una d'aquelles obres que no oblides malgrat el temps transcorregut. Per això no hem dubtat en anar a veure aquesta nova posada en escena, dirigida aquest cop per en Sergi Belbel.

I hem de dir que ara ens ha tornat a impactar; el clímax aconseguit a La Villarroel és realment important si bé no recordàvem els petits apunts d'un particular sentit de l'humor que ha provocat més d'una rialla a la platea.

PARAULES ENCADENADES és un clàssic del nostre teatre, un thriller psicològic sobre els límits i conflictes en les relacions de parella. Un joc ple de sorpreses que ens mostra les contradiccions i les desigualtats de la parella.

Belbel ha traslladat l’acció a un teatre abandonat i la primera escena ja ens mostra com l’assassí tanca les portes amb nosaltres a dins. Un lloc sòrdid i claustrofòbic que aconsegueix l’escenografia de Max Glaenzel.

La posada en escena aconsegueix, amb la tensió i el ritme adequat,  crear una atmosfera inquietant on els dos protagonistes de la història Mima Riera i David Bagés van mostrant les peces del trencaclosques que ens ha d’ajudar a arribar a un final que intuïm (o sabem) malgrat els girs argumentals que acostuma a fer Jordi Galceràn en els seus textos. Un text que circula entre la veritat i la mentida i on quasi res del que ens van descobrint és una realitat. Un joc de l'autor amb els espectadors que provoca el canvi d'opinions constant, del que en realitat ha passat.

Mima Riera ha fet una interpretació que ha anat agafant força a mesura que avançava la representació, i David Bagés, una mica a l'inrevés, amb molta força inicial ha esdevingut menys creïble al final de la representació.

Al nostre entendre és un text, que malgrat ser un clàssic, requeriria una petita actualització per acabar de ser rodó amb els ulls d'avui.

Si voleu llegir la nostra valoració original sencera, només heu de clicar AQUÍ

Ahora hace más de 20 años, Paraules encadenades convenció a casi todo el mundo y consiguió un éxito sonado, de aquellos que todavía se recuerdan. Nos sorprendió por su guion enrevesado y juguetón -muy de moda en el cine de los noventa-, por su puesta en escena brutal y por la descarnada composición de los dos actores, que en aquella época estaban en un momento profesional muy dulce. No habíamos visto una cosa así en un escenario y aquello convirtió la obra de Galceran en una especie de clásico inmediato. Ahora, con el paso del tiempo, todo ha perdido efectividad. El público se ha acostumbrado a artefactos de todo tipo y a guiones más elaborados. Todavía conserva gran parte de su suspense y contiene algunos diálogos brillantes, pero hay giros que sobran y trampas que -vistas con el tiempo- resultan chocantes.

Belbel ha sabido extraer dinamismo y efectividad formal a la propuesta (el espacio escénico y la iluminación son brillantes), pero quizás la dirección de actores se ha resentido un poco. David Bagés se muestra seguro y contenido en toda la primera parte, pero hacia el final hay algún histrionismo que no encaja. Mima Riera, por su parte, quizás sufre el proceso inverso… a pesar de que a veces no resulta del todo creíble en un personaje tan poliédrico y contradictorio cómo es el suyo. Sea como sea, el montaje merecía una revisión y esta oportunidad bien ha valido la pena. No estaría de más que dentro de unos años volviera a los escenarios, pero con una revisión del mismo autor… Creo que le hace falta.

.

Belbel ha sabido extraer dinamismo y efectividad formal a la propuesta (el espacio escénico y la iluminación son brillantes), pero quizás la dirección de actores se ha resentido un poco. David Bagés se muestra seguro y contenido en toda la primera parte, pero hacia el final hay algún histrionisme que no encaja. Mima Riera, por su parte, quizás sufre el proceso inverso… a pesar de que a veces no resulta del todo creíble en un personaje tan poliédrico y contradictorio cómo es el suyo. Sea como fuere, el montaje merecía una revisión y esta oportunidad bien ha valido la pena. No estaría de más que dentro de unos años volviera a los escenarios, pero con una revisión del mismo autor… Creo que le hace falta.

Coneixia el text. Per edat no vaig arribar a veure l’estrena de fa 20 anys amb l’Emma Vilarasau i el Jordi Boixaderas, però sí que havia vist el muntatge que es va fer fa uns anys al Jove Teatre Regina amb actors acabats de sortir de l’Institut del Teatre . I ja en el seu moment no em va acabar de fer el pes.

A l’espectacle de La Villarroel li vaig donar una oportunitat per veure si el Sergi Belbel, la Mima Riera i el David Bagés li podien donar una nova dimensió. Encara que veure un thriller quan saps els girs i els misteris perdi bastant la gràcia. El que m’he trobat és un muntatge ben trobat encara que no arribi a suplir les mancances del text. I és que aquesta és una obra que es queda a camí entre el suspens i la comèdia de matrimonis, amb un punt absurd.

Un dels principals encerts és la direcció de Belbel, amb una posada en escena en la que les llums de Kiko Planas intercalen la foscor de l’intriga amb la claredat de la comèdia. També és interessant la interpel·lació amb el públic de determinats moments, incloent al públic en el teatre abandonat en el que es produeix l’acció. L’ús dels audiovisuals, requerit pel propi text i mantingut en el format VHS dels 90 està ben trobat fins al final, moment en el que la falta de directe deixa un gust més aviat insípid.

Sigui dit que els actors fan una bona feina que segur que amb una mica més de rodatge acabarà d’encaixar. El personatge del Bagés es qui porta la batuta, un psicòpata estrambòtic que segresta a la seva exdona. El que explica es converteix en un joc que circula constantment entre la veritat i la mentida, i on res del que es va desvelant és una realitat definitiva. I aquest és l’error, que s’arriba a una situació en la que en qualsevol moment es pot desmuntar tot allò dit anteriorment amb una excusa tan simple com “m’ho he inventat”.  S’entra doncs en una història repetitiva que no avança encara que aparenti fer-ho.

Per últim, un detall que ja vaig criticar en l’altra versió: Quan dos puristes del llenguatge com demostren ser els dos personatges de l’obra juguen a paraules encadenades, el que han de fer és dir una paraula que comenci per la síl·laba amb la que acabava la paraula anterior dita pel contrincant. Per la MATEIXA síl·laba. Això vol dir per exemple que, després de la paraula “bres-SOL”, seria correcta la paraula “SOL-te-ria”, però no “SO-le-dat”, on la “l” forma ja part de la segona síl·laba. Aquesta norma clàssica del joc és totalment ignorada pel text, i crec que s’hauria de tenir en compte per més que en redueixi les possibilitats.

Paraules encadenades és un text de l'any 1995, i se li nota. Malgrat la indubtable habilitat de Jordi Galcerán per mantenir el públic en tensió durant una hora i tres quarts, el cert és que els personatges resulten una mica de cartró pedra, i no es difícil veure les costures al text. Malgrat això, la posada en escena a La Villarroel està molt aconseguida i els dos protagonistes, però especialment la Mima Riera, fan una feina excel·lent i aconsegueixen fer-nos còmplices de la seva història.

Més informació a Somnis de teatre

Después de casi 20 años del estreno original de Paraules encadenades, en su momento protagonizada por Emma Vilarasau y Jordi Boixaderas, el interés que puede suscitar una nueva puesta en escena tiene más de comercial que no de artístico. El laberíntico texto de Jordi Galceran fue original e impactante hace dos décadas (y todavía lo es, en cierto modo), pero su planteamiento es tan cerrado y milimétrico que poco espacio le queda al director para aportar algo nuevo más allá de volver a hacer funcionar su engranaje impecable. En este sentido, Sergi Belbel lleva a cabo su función de artesano a la perfección. El espectáculo consigue la tensión y el ritmo adecuados, una atmósfera inquietante y unas buenas interpretaciones de David Bagés y Mima Riera. Sin embargo, no podemos obviar que se trata de un Galceran primigenio y que, a pesar de su enorme talento, actualmente, el texto tiene las de perder comparado con sus obras posteriores. Los giros constantes y la estructura de rompecabezas son dos obsesiones definitorias de su estilo que, con los años, se ha ido puliendo y sofisticando hasta llegar a cotas tan altas de calidad como El mètode Grönholm o Carnaval. Obviamente, en esta pieza, este nivel óptimo todavía estaba por llegar. De todos modos, el montaje continúa siendo un entretenimiento magnífico y un delicioso juego macabro… a pesar de que, desde la mirada actual, ahora le vemos más las costuras y los ases en la manga sorprenden un poco menos.