Orgull

"Orgull" demostra el poder de suggestió de les paraules, que tenen la capacitat de traslladar-te a un altre món. És clar que, per aconseguir-ho, cal talent, vocalització, sentiment, és a dir, interpretació. I si a tot plegat, hi sumes un text clàssic, de l'escriptor rus Fiòdor Dostoievski, ens trobem com a resultat una obra de teatre ambiciosa. De fet, hi afegiria una expressió: teatre de veritat.

Qui ha aconseguit que coneguem l'univers de Dostoievski (o si més no, un text seu) és la companyia La Perla 29, amb l'Andreu Benito com a actor, i intèrpret únic. A la direcció, Oriol Broggi, que una vegada més demostra que tot el que signa l'ha fet passar pel sedàs de la passió. Qui, si no, s'atreviria a portar a l'escenari de la Biblioteca de Catalunya (que dit sigui de passada, és tan bonic per dins, com alarmant per fora, i ho dic per la necessitat de neteja) una obra en què asseu un únic personatge en una butaca i el fa descabdellar la seva història personal, dolorosa i tràgica, i que està enllaçada amb una relació amorosa desigual, que avui podríem pensar que era d'altres temps, però malauradament no és així. És el que passa amb els textos clàssics, que et poden fer pensar que estan desfasats, perquè representen una societat heteropatriarcal antiga, però que tenen la capacitat de fer sacsejar consciències per demostrar que la societat encara ha de canviar. I tot això amb un únic personatge. Una interpretació excel·lent. Ah! i una il·luminació brillant.

 

 

Un home que parla amb si mateix, a nosaltres, a ningú

A partir de Manyaga (relat fantàstic), un relat breu de Fiodor Dostoivski, publicat originalment dins el Diari d'un escriptor l'any 1876 sota el títol Krótkaia, un relat fantàstic, neix Orgull, un text fascinant amb un rere fons intimista i inquietant.
En el procés de creació i adaptació teatral d'aquest muntatge, i partint de la traducció d'en Miquel Cabal, hi han treballat l'Oriol Broggi (direcció), l'Andreu Benito (idea original i interpretació) i en Ramon Vila (dramatúrgia)

L'orgull és el tema principal i un dels principals conflictes (psicològics i existencials) que pateix el narrador (protagonista) d'aquesta història. L'orgull és la causa de moltes de les seves desgràcies, i també la causant de la seva incapacitat d'estimar obertament. Orgull que no li deixa mostrar la gran persona que hi ha al darrere de l'home ferit.

Es tracta d'un conte breu en forma de monòleg magníficament interpretat per l'actor Andreu Benito. Una interpretació magistral digna de ser recordada. L' Andreu Benito ens regala moments interpretatius memorables. El to, la mirada, els silencis, la seva manera d'expressar-se, les pauses, el que diu i el que calla... No tinc suficients paraules per descriure tot el que arriba a transmetre aquest grandíssim actor.

Davant nostre veiem i escoltem el relat d'un home solitari, trist, orgullós; un home ple de contradiccions, recelós, desafiant; un home ofès, frustrat, que pateix. Un home que es pregunta, recorda i reconeix la crua veritat de la seva història.

Un actor sol, una butaca, un punt de llum càlida i les paraules de Dostoievski són tot el necessari per gaudir d'una obra magna.

Orgull és un gran text, un relat hipnòtic, interessant, amb una força dramàtica brutal que t'atrapa des del primer minut. Una trobada íntima i sòbria. Una petita joia teatral que ningú s'hauria de perdre.

Un espectacle del tot imprescindible!

Miquel Cabal Guarro es el traductor al catalán de un relato de Fiódor Dostoyevski que fue titulado inicialmente como “Manyaga”. Este relato corto ha sido publicado con otros títulos: “Una noia dòcil”, “La sumisa”, “La mansa”, “La dulce” y ha sido adaptada al cine bajo otros títulos parecidos. Y es que el monólogo habla de la otra a través de él, del orgullo que impide el amor, y sobre todo, expresarlo.

Hace casi un siglo y medio que Dostoyevski escribió este relato que podría ser contemporáneo como muchas de sus obras que demuestran el profundo conocimiento que tenía del comportamiento humano y de sus relaciones más íntimas. A través de un solo personaje podemos adivinar todo lo que piensa siente y vive la otra. El habla al público, relata su historia y se la va explicando al él mismo con todas sus contradicciones, miedos, dudas y poco a poco, él mismo, a través de su pensamiento y su discurso, como si desde la butaca de un psicoanalista se tratara, va descubriendo el porqué de su relación fracasada.

Oriol Broggi utiliza el espacio de la biblioteca de la manera más adecuada como ya nos tiene acostumbrados. Una butaca, una habitación oscura, un suelo sin baldosas, una luz tenue y cuatro muebles repartidos a lo lejos son los únicos elementos escénicos necesarios para este monólogo intimista magníficamente interpretado por Andreu Benito y adaptado por Ramon Vila. Un gran trabajo.

És clar que és Dostoievski, i que la qualitat del text, Manyaga, és descomunal. I sí, és clar que l’Oriol Broggi l’ha llegit bé i li ha trobat el to, el ritme, el que cal fer i, sobretot, el que no cal fer. Però, aquest Orgull de La Perla és Andreu Benito i el seu dir genuí, particularíssim, únic. Ningú altre posa els accents on els posa Benito i en surt, no només il·lès, sinó triomfador. És un misteri la capacitat que té per dotar cada paraula d’una envergadura semàntica tan gran, el talent per farcir de tanta emoció cada síl·laba, tot allò que diu i tot allò que no diu.

Que difícil que és asseure’s a un sofà i mirar de mantenir expectants els espectadors. I és que a un home que recorda i diu els records amb veu alta, no li cal bellugar-se, no necessàriament vull dir, tan sols necessita dir: dir per contradir-se, per mirar-se ben endins i per abocar-se a l’abisme a què el duu la confessió, la veritat. I és en allò que té de veritat el text i la que transmet l’actor on hi recau l’emoció d’Orgull, o més ben dit, en la cerca, voluntària o no, d’aquesta veritat.

Tan importants com les paraules que diu Benito són els silencis, les pauses que el muntatge de Broggi col·loca sense témer el buit, llarguíssimes, com si de Lupa es tractés, com en una pel·lícula d’Angelopoulous, potser perquè el protagonista ha de decidir què dir i què no dir, perquè l’abisme fa por, fa por al protagonista, a l’actor i als espectadors.

Orgull és una experiència commovedora i íntima que parla del que també nosaltres som o podríem ser amb un actor superdotat en una de les seves millors interpretacions. No us ho penseu més i feu-hi cap.

Es curioso que tengamos en la cartelera un espectáculo que habla de la importancia del silencio en escena (el de la Portillo en el TNC) y que por otro lado la Biblioteca de Cataluña nos ofrezca un ejemplo tan interesante con este texto de Dostoyevski. Orgullo habla de muchas cosas, pero hace del silencio un elemento técnico muy interesante que Andreu Benito utiliza con una perfección absoluta. De hecho, se trata de un texto inquietante e intimista, también conocido como Krótkaia, Una chica dócil o La sumisa. En él, un hombre mayor (prestamista de profesión) explica la relación que tuvo con una chica joven que empezó pidiendo sus servicios y que acabó convirtiéndose en su mujer. La incomprensión, los reproches… y sobre todo el orgullo acaban por malograr un matrimonio que ya nació condenado.

Orgullo nos habla principalmente de las dificultades de comunicación entre las personas, que en la Rusia del siglo XIX eran todavía mucho mayores. La diferencia de edad y de clase, aparte de las barreras insondables entre hombres y mujeres, eran el principal escollo para una relación de igual a igual en la que pudiera crecer la confianza y el amor. Lo que más impacta es el reconocimiento de todo esto por parte un hombre que se muestra inteligente y culto, pero también incapaz de solucionar unos errores que, por otro lado, ya no tienen solución. Es el retrato de la impotencia, de la culpa y del arrepentimiento.

Andreu Benito sabe ponerse cómo nadie a la piel de este hombre contradictorio y difícil de defender. La suya es una interpretación matizada y sensible que no se puede esconder detrás de ningún artificio ni ninguna excusa escénica. Solo una butaca, un foco… y un público muy próximo. Quizás se hubiera podido hacer alguna concesión (a veces la inmovilidad puede resultar igual de artificiosa) pero la decisión de Oriol Broggi se debe quizás al hecho de dejar todo el peso a las palabras y a los silencios. Estos insondables silencios que Benito llena de un misterioso contenido.

La Biblioteca de Catalunya acull el text narratiu de Dostoievski de la mà d'Oriol Broggi i Andreu Benito. Un espai on sempre és un misteri saber quina disposició de grades i escenari et trobaràs. En aquest cas, una butaca sota una finestra serà suficient per ser el niu dramàtic on Andreu Benito es refugia durant tota l'obra. Amb pocs moviments marcats i un entreacte express, "Orgull" entra suaument per les orelles dels espectadors i van calant totes i cada una de les paraules que l'actor va defensant.

El monòleg ens parla de l'abús de poder i com això afecta la relació sentimental entre dues persones. De com dues figures que comparteixen certs aspectes sentimentals del passat no encaixen en un present i deixen de tenir futur. El protagonista principal, un prestador, buida sobre la terra de la Biblioteca tots els seus pensaments i les seves emocions que tenyeixen les parets de l'espai de cinisme infundat en autojustificacions del passat. El propi i únic protagonista del monòleg, Andreu Benito, és el metrònom de l'obra. Ell marca el ritme, els silencis, les pauses, les mirades... i va creant un vincle únic amb l'espectador que des del minut 0 de la funció es converteix amb el Mur de les Lamentacions.

A poc a poc es va construint la història de dos eixos que parteixen d'un mateix punt, però que amb el pas del temps divergeixen cada vegada més. Una narrativa esplèndida d'Andreu Benito que marca els dos rols en una relació "amorosa" on un és el prestador i l'altra empenyora la seva vida. La importància d'estimar i la manera de fer-ho es veu sempre condicionada pels actes i fets viscuts al llarg de les nostres vides.

 

Sentado en una butaca un hombre explica al público, sus confidentes, un segmento de su vida en el momento en que ha perdido a su mujer horas antes. Durante esta confesión de poco más de una hora, narra cómo se conocieron, cómo se llegaron a casar y este trágico final. En todo este viaje en los recuerdos del protagonista descubrimos que hizo bandera de la severidad y la frialdad, consecuencias de un orgullo extremo causado por una vida llena de humillaciones. En los silencios veía como crecía su fuerza y como se imponía a su mujer. Creía que fortalecer estos momentos le reportarían todo aquello que siempre había deseado.

Andreu Benito es el polo de atracción de esta obra, con su oratoria y su presencia en el escenario. El peso de la historia es soportado por Benito de una manera estoica y contenida, con momentos de estallidos de rabia, pero al mismo tiempo demostrando que el orgullo del personaje no le permite dejarse llevar por el profundo dolor que siente.

El texto exuda el dolor y la culpabilidad de una relación desigual que acaba trágicamente. Intentando explicar las causas, sin justificaciones, y contextualizando la situación. Como todos los relatos de Dostoievski, la complejidad psicológica de los personajes, los que están en escena y los que no, marcan las acciones y el devenir de la resolución de los conflictos.

Benito soporta muy bien el peso del texto, y va guiando a la espectadora en su relato cronológico con cierta habilidad, pero tiene en contra una parte esencial del montaje. La estática de la puesta en escena, el hecho que el protagonista no se mueva casi de su ubicación durante toda la obra, densifica la obra innecesariamente. Esta quietud querida, seguramente para dar más peso a las palabras, provoca en el público momentos de desconexión con el relato y lo que está pasando. Todo esto, hace que cueste seguir la historia y haya la sensación que la espectadora se ha perdido en algún momento y que no sigue el hilo que se le muestra. Con algún movimiento más o una interacción gestual con el público más próxima y agitada, el texto habría acabo de tener el sentido confesional que se esperaba, con una espectadora activa y expectante.