La historia real, perturbadora y en primera persona de una joven afgana, Nadia. Un espectáculo de la Compañía La Conquesta del Pol Sud.
Sinopsis
Nadia Ghulam, una chica afgana protagoniza este documental escénico para trasmitirnos su experiencia, una historia que enlaza su pasado en Kabul con su presente en Barcelona y que proyecta una mirada de esperanza hacia el futuro.
Tot i que s’ha representat en diverses ocasions, no havia tingut l’oportunitat de veure-ho i avui m’he alegrat de poder-ho fer a l’Auditori de Granollers. Un documental escènic creat i interpretat per Nadia Ghulam, Carles F. Giua i Eugenio Szwarcer. Se’ns presenta com entrevista o diàleg teatralitzat per fer-nos arribar la història de Nadia, una nena afganesa que a causa de la guerra civil posterior a la retirada soviètica, la seva casa a Kabul va ser bombardejada, el seu germà va morir i ella amb només 8 anys va ser greument ferida el que la va tenir 2 anys a l’hospital. En sortir i veure la situació en què es trobava la seva família en un camp de refugiats i davant la impossibilitat que les dones treballin, va decidir treure´s el burca i posar-se turbant per esdevenir un home. Així va estar durant 10 anys, sense ser descoberta i fent durs treballs de sol a sol. Passat aquest temps i mitjançant una associació va aconseguir venir a Barcelona on després de moltes intervencions li van reconstruir el rostre i una família de Badalona la va acollir i ja porta 11 anys vivint amb ells, els seus pares catalans, com diu Nadia. Una història commovedora i colpidora però que de la forma subtil, sense victimitzar-se, fent broma en alguns moments, amb que Nadia ens la relata i amb el suport d’una gran pantalla on van passant audiovisuals amb els quals va interactuant, fa que atenuï l’impacte emocional però tot i així surts molt tocat. Un treball que els tres protagonistes han trigat diversos anys en gestar, documentant-se, viatjant a l’Afganistan i sobretot amb llargues converses i que crec que tothom hauria de veure i principalment xavals en edat escolar i adolescents. En acabar hi va haver una xerrada pot-funció que va ser interessant per conèixer més detalls
0
0
28/04/2019
Rakso senogara
La vaig veure fa temps al Grec i em va semblar enorme. Un testimoni cru, en primera persona i sense artificis del efectes de la guerra sobre les persones i la seva capacitat de supervivència. Molt recomanable per a veure una mena de documental teatralitzat. Una proposta interessant, un nou format de teatre.
Nadia Ghulam vino de Afganistán en 2006 para operar las múltiples heridas del impacto de una bomba que, con sólo 8 años, quemarle todo el cuerpo y la dejó en […]
Nadia Ghulam vino de Afganistán en 2006 para operar las múltiples heridas del impacto de una bomba que, con sólo 8 años, quemarle todo el cuerpo y la dejó en […]
Tot i que s’ha representat en diverses ocasions, no havia tingut l’oportunitat de veure-ho i avui m’he alegrat de poder-ho fer a l’Auditori de Granollers. Un documental escènic creat i interpretat per Nadia Ghulam, Carles F. Giua i Eugenio Szwarcer. Se’ns presenta com entrevista o diàleg teatralitzat per fer-nos arribar la història de Nadia, una nena afganesa que a causa de la guerra civil posterior a la retirada soviètica, la seva casa a Kabul va ser bombardejada, el seu germà va morir i ella amb només 8 anys va ser greument ferida el que la va tenir 2 anys a l’hospital. En sortir i veure la situació en què es trobava la seva família en un camp de refugiats i davant la impossibilitat que les dones treballin, va decidir treure´s el burca i posar-se turbant per esdevenir un home. Així va estar durant 10 anys, sense ser descoberta i fent durs treballs de sol a sol. Passat aquest temps i mitjançant una associació va aconseguir venir a Barcelona on després de moltes intervencions li van reconstruir el rostre i una família de Badalona la va acollir i ja porta 11 anys vivint amb ells, els seus pares catalans, com diu Nadia. Una història commovedora i colpidora però que de la forma subtil, sense victimitzar-se, fent broma en alguns moments, amb que Nadia ens la relata i amb el suport d’una gran pantalla on van passant audiovisuals amb els quals va interactuant, fa que atenuï l’impacte emocional però tot i així surts molt tocat. Un treball que els tres protagonistes han trigat diversos anys en gestar, documentant-se, viatjant a l’Afganistan i sobretot amb llargues converses i que crec que tothom hauria de veure i principalment xavals en edat escolar i adolescents. En acabar hi va haver una xerrada pot-funció que va ser interessant per conèixer més detalls
La vaig veure fa temps al Grec i em va semblar enorme. Un testimoni cru, en primera persona i sense artificis del efectes de la guerra sobre les persones i la seva capacitat de supervivència. Molt recomanable per a veure una mena de documental teatralitzat. Una proposta interessant, un nou format de teatre.