Projecte Ingenu: Yerma

Una vegada més em rendisc als peus de la feina d’aquesta companyia amb aquest director i aquesta escenògrafa. Quan representem clàssics podriem caure en fer una posada en escena fidel 100% al que l’obra ens sugereix com espais i personatges, o podem optar per anar més enllà i innovar. Quan innovem en els clàssics es corre un gran risc però per projectes així, val la pena arriscar! Es respecta el text de l’època, cosa que no impedeix que apareguen elements contemporanis sense ser estridents ni molestar, més bé al contrari, aportant riquesa i originalitat. El més destacat per a mi una vegada més és la posada en escena, el joc amb els elements que hi ha per transmetre’ns i dir-nos coses més enllà de les paraules. La poètica i l’estètica dels elements escenogràfics, i el seu protagonisme en la història estimulant la nostra vista i oïda, és una gran part de l’espectacle. La presència de les veus i els ritmes en directe una vegada més, molt encertats. Quin serà el següent projecte?

Sí, els feixistes, els que es caguen de por davant un bon poeta que connecta amb el poble, els amics dels que encara estan al Gogierno de España. Ho deixo que m'estic emprenyant al parlar de García Lorca.

Aquesta Yerma que es fa al Teatre Akadèmia està molt afinada, començant per l'espai dissenyat per Laura Clos "Closca", passant per la il·luminació de David Bofarull i acabant per la direcció de marc Chornet i l'adaptació del mateix Chornet i Anna M. Ricart.

De prota en fa l'Alba José que està impressionant, recita amb desimboltura el text i amb el cos expressa tot el trànsit pel seu viacrucis. La resta d'intèrprets estan a la mateixa altura, però el paper de Yerma és molta Yerma. Avui n'hem sortit enamorats.

 

 

 

Crítica completa »  http://bit.ly/1Arhwho

Mucho se ha hablado en los últimos meses del papel que tiene que tener la maternidad en la mujer. ¿Todas las mujeres deben tener hijos? ¿Es más respetable una trabajadora que una madre? Posiblemente la respuesta más sensata sea que hagas lo que quieras y, sobretodo, que vivas y dejes vivir. Y aun parecer tan evidente el debate está servido. Y las críticas, elijas lo que elijas, también.

Lee la crítica completa aquí: www.masteatro.com/critica-yerma/

Resulta admirable que un grupo como Projecte Ingenu, formado por actores y actrices tan jóvenes, haya decidido afrontar textos clásicos como línea identificativa, cuando el riesgo es mucho más elevado y la dificultad más grande que trabajar con un teatro contemporáneo más cercano a su realidad. Después de ofrecernos un Hamlet y un Romeo y Julieta con resultados notables, el director Marc Chornet ha adentrado la compañía en el universo de Lorca con, probablemente, sus mejores resultados hasta el momento. De este modo, Yerma, la pieza escogida, coge en sus manos un talante lleno de simbolismo, delicadeza e intensidad. En este caso, la propuesta no tiene ningún tic de taller de escuela de interpretación, al contrario, en su forma, apariencia e intencionalidad es madura y absolutamente profesional, a pesar de la juventud de sus intérpretes. La actriz Alba José encarna a una protagonista frágil, angustiada y destruida con gran emotividad y solvencia como, en general, hacen el resto de sus compañeros, a pesar de que, en algún caso, hallamos alguna desigualdad interpretativa. También encontramos algún exceso de acciones simultáneas que pueden distraer del texto que, en realidad, tiene fuerza suficiente para funcionar sin ningún artificio. A pesar de esto, el conjunto contiene una gran belleza combinada con una sobriedad ocasional que combina muy bien con los magníficos y poéticos diálogos del autor que uno nunca se cansa de redescubrir.

Qui no coneix l’obra “Yerma” de Federico García Lorca , un dels poetes i dramaturgs de major influència i popularitat de la literatura espanyola del segle XX.

“Yerma” (1934) juntament amb “Bodas de Sangre” i “La casa de Bernarda Alba”, formen part de l'anomenada “trilogia lorquiana”.

Va ser estrenada a Madrid l’any 1934 i protagonitzada per Margarida Xirgu, una de les actrius més admirades de Lorca.

Al 1960 “Yerma” va ser la primera obra de Lorca que es va estrenar després de la guerra civil espanyola.

Moltes són les actrius que han interpretat aquest paper, Aurora Bautista (1960), María Casares (1963), Nuria Espert (1971), Aitana Sánchez-Gijón(1998), Mercè Arànega(2005),  Silvia Marsó (2012),...

Jo n’he vist tan sols dues versions, una en dansa dirigida per Critina Hoyos en el 2005, i la que es va fer al Teatre Tívoli al 2014 amb Sílvia Marsó com a protagonista.

Penso que després de veure la Yerma que s’està representant al Teatre Akadèmia , hi caldrà afegir un altre nom a la llarga llista d’actrius que l’han representat. Alba José , una jova actriu recentment llicenciada en Art Dramàtic a l’Institut del Teatre de Barcelona, que n’estic del tot convençuda que, a partir d’ara, en sentirem molt a parlar d’ella. El que fa aquesta noia és realment increïble. És impressionant com aconsegueix transformar gradualment el seu personatge, traspassant totes les seves emocions més enllà de l’escenari. Malauradament no puc dir el mateix de Martí Salvat en el paper de Juan, que tot i que ha estat correcte en la seva interpretació, no m’ha acabat de convèncer, tot al contrari d’un excepcional Xavi Torra que se’l veu molt còmoda i natural en el seu paper de Víctor.

 

La “Yerma” que podeu  veure al Teatre Akadèmia és una adaptació de Marc Chonet i Anna Maria Ricart , dirigida pel mateix Marc Chonet .

Tot i que ens presenten una posada escènica  contemporània, han respectat el seu text original incloent els poemes i cançons.

Laura Clos "Closca" ha apostat per una escenografia minimalista, visualment poètica i plena de metàfores i símbols lorquians. També ha tingut en compte que el teatre visual de Lorca és igual d’important que el lingüístic. Un llit, la terra i els ceps són els tres elements principals de l’escenografia.

La il·luminació de David Bofarull és també una part molt important dins l’escenografia.

 

L’obra està ambientada en un poble d’Andalusia, i ens narra la història d'una camperola de nom Yerma, que està frustrada per no poder engendrar fills amb el seu home, Juan.

En el personatge de Yerma podem veure el rol que tenien les dones de principis del segle XX, condemnades a les labors domèstiques i a la maternitat, dins de la estructura familiar. El matrimoni era una elecció paterna i era, per a les dones, la manera natural de trobar el seu lloc en la societat. Tenir fills era la seva funció vital.

“ y las mujeres no tenemos más que esta de la cría y el cuido de la cría”

“El deber de las mujeres es tener hijos a los que poder cuidar; como el de los hombres: trabajar y alimentar a sus familias...”

 

Yerma parla de desitjos, de cobdícia, de manipulació, de frustració, de masclisme, d’infidelitat, de poder, de culpa, d’incomunicació.

Yerma parla dels conflictes entre la gent que vol avançar i de la societat conservadora que vol seguir mantenint les arrels.

Yerma parla de la necessitat d’estimar.

Penso que el principal problema de Yerma no és el de no poder engendrar fills, sinó el fet de no poder desenvolupar-se com a ésser humà.

Vista amb ulls del segle XXI, Yerma és un crit contra la injustícia i la intolerància, i la reivindicació dels drets humans i socials.

 

Totalment recomanable.

 

Quan a l’any 1971 Víctor García, Fabià Puigserver i Núria Espert van estrenar la seva Yerma, en Marc Chornet, director d’aquesta versió, encara no havia nascut. Aquella Yerma va ser, i és encara, la gran referència de l’obra d’en Lorca. En Lluís Pascual diu que una de les obres que mai voldrà dirigir serà Yerma perquè el record d’aquell muntatge li ho impedeix.

Després de tants anys, ens arriba una nova Yerma a l’Akadèmia, amb un equip molt jove, sense complexos i amb un muntatge excel·lent. El mateix Marc i l’Anna Maria Ricart s’han encarregat de l’adaptació, en la qual trobem alguns detalls de l’actualitat, com la presència d’un mòbil o l’ús del predictor, que poden semblar anacronismes. Jo crec que no s’han de mirar així. Els clàssics, encara que siguin del segle XX, ho són perquè el que ens expliquen no està lligat a la seva època. Les diferents lectures que es poden fer del drama de Yerma i els seus personantge, es poden reconèixer en el nostre entorn actual.

L’escenografia, que va evolucionant durant tota la representació, és magnífica. L’interior de la casa de Yerma i Juan, sense parets, envoltada del camp on es treballen les vinyes de manera que cada vegada envaeixen més la pròpia llar. Aquesta feina del camp, segueix el ritme d’una coreografia molt ben estudiada i executada. La il·luminació també és molt bona. Hi ha una escena, per exemple, on estan les protagonistes al camp de nit i només s’il·luminen, aparentment,  per llanternes i en què s’aconsegueix un efecte fantàstic.

La jova actriu Alba José fa una Yerma molt creïble. Fa evolucionar el seu personatge des de la jovialitat i l’alegria del principi fins a la desesperació de la tragèdia final. I recita molt bé, cosa molt important en el teatre de Lorca. La resta d’actors i actrius la secunden molt bé i destaquen també a l’hora d’interpretar les cançons que s’han seleccionat.

Una excel·lent direcció d’aquesta renovada Yerma.

 

http://www.lallibretadenpep.cat

 

Marc Chornet dirigeix la tragèdia amorosa de Yerma en una adaptació que ha fet ell mateix a quatre mans amb l'Anna Maria Ricart. Una versió contemporaneizada que vol constatar la vigència d'un text escrit en 1934, un parell d'anys abans de l’esclat de la guerra civil espanyola.

El plantejament inicial d'en Marc era el d'abordar Lorca des de la perspectiva d'una generació que ja ha nascut en la democràcia i que, per tant, no té records "viscuts" de l'època franquista. D'inici tenia la necessitat d'eliminar gran part de la càrrega simbòlica de l'època. Estava doncs davant d’un clàssic que s’havia de versionar i actualitzar. I així ho va enfrontar amb l’Anna Maria Ricart.

Ha volgut conservar l'ambient rural i han construït una escenografia, de la mà de Laura Clos, i una posada en escena que podríem qualificar de màgica i absolutament encertada. Els espectadors, a tres bandes, observem un terra de diferents ceràmiques que assenyalen diferents habitacions, un llit i un vàter al mig de l'escenari ... al voltant la terra erma. Yerma (Alba José) i el seu marit Juan (Martí Salvat) viuen el seu matrimoni asfixiats per la constant vigilància dels habitants de l'entorn i el desig irrefrenable d'ella, de quedar embarassada.

El camp s'omple de ceps que ens mostren el pas del temps amb el naixement de les fulles i els fruits, un pas del temps que va ofegant la vida de la protagonista en un constant contrast entre la vida que germina al seu voltant i la seva esterilitat. Entre el món exterior i el seu món interior. Les convencions socials obliguen a Yerma a viure tancada en el seu particular mon mentre el seu marit se n'ocupa dels camps, dels pomers i de les ovelles que acaba comprant. Ell, aparentment no necessita res més.

Una il·luminació genial, obra de David Bofarull, i l'encertada música de Miquel G. Font reforcen i acompanyen unes extraordinàries interpretacions de tots els protagonistes, Alba José, Martí Salvat, Xavier Torra, Ariadna Fígols, Isabel Soriano, Roser Tàpias i Cristina López.

Sincerament, bravo!

Si desitgeu llegir la valoració original, nomès heu de clicar AQUÍ

Després d'atrevir-se amb Shakespeare i Caryl Churchill, Projecte Ingenu es llança en aquesta ocasió a adaptar a Lorca, i ho fa amb una posada en escena plena de bellesa i unes interpretacions fresques, contingudes i elegants.

Amb aquests ingredients i la magnífica adaptació de Marc Chornet i Anna Maria Ricart, Lorca ens mira als ulls i ens parla a cau d'orella per explicar-nos una tragèdia plena de capes i matisos, que segueix molt més vigent del que podríem passar.

Molt recomanable.

Més informació a Somnis de teatre

Si l’anterior obra que vaig veure de Lorca no em va agradar gens, aquest cop la proposta que ens ofereixen aquesta jove companyia és acollonant. Ja ho van demostrar en l’anterior proposta de Romeu i Julieta.

Deixeu que els joves s’apropin a Lorca, això és el primer que he pensat al sortir de l’estrena de Yerma. I la millor forma per apropar els joves a Lorca, és que siguin ells mateixos els que ens ofereixin una visió que els hi agradi (i a la vegada, ens agradi a tots).

Amb una acurada escenografia que ens transmet el pas del temps i l’estat de la protagonista, amb les diferents transicions d’un element molt proper de la terra. Amb la sorra per apropar-nos a un món rural. Tot molt encertat.

I tots estan en el seu paper. M’ha semblat molt escaient l’actuació de tots els actors. Uns joves actors que hem de seguir en les properes propostes.

Podeu seguir-ho al link 

Cuando se entra en el teatro, una cama de matrimonio vacía preside la escena. Es el lugar donde conoceremos a la protagonista, puesto que esta cama es la culpable de sus desazones y de su obsesión. Y es que Yerma es una mujer obcecada por un problema, en este caso el de no quedarse embarazada. Al contrario de otros dramas lorquianos, no es sólo el entorno el que condiciona el futuro del personaje sino que es la misma Yerma la que irá alimentando en su interior una angustia y una sospecha que acabarán destruyéndola y que de paso arrasarán con todo lo que haya a su alrededor. Creo que esta obra se tiene que entender como un drama sobre la obsesión, puesto que si nos ceñimos al argumento estaríamos -como en otras obras del poeta- ante un drama rural de una época muy concreta. Por suerte, el lenguaje y la sobredimensión de los personajes lo hace todo más grande, más universal y más coherente.

Projecte Ingenu ha intentado encarar la obra con naturalidad, sacándose de encima viejos tópicos y cogiendo el drama desde la esencia. Es cierto que se han conseguido momentos de gran belleza, como cuando la cama empieza a llenarse de arena, y se han resuelto bastante bien escenas complicadas como la de la fiesta pagana, pero en un sentido global me ha dado la sensación de que se había perdido a Lorca en algún momento. El poeta y dramaturgo andaluz, como todos los grandes autores, lo aguanta casi todo… pero la naturalidad a veces le es un poco esquiva. Lorca es desmesurado, apasionado, trágico… y quizás esta fuerza es la que he echado en falta. Aún así, el montaje defiende bien sus ideas, y el reparto cumple con creces las premisas que se le han dado.