L'alegria

“L’alegria” és un text de Marilia Samper fruit de la residència que l’autora va fer la temporada passada a la Sala Beckett, i que es va estrenar a la mateixa sala, durant el mes d’octubre del 2017.

Sota la direcció de Marilia Samper, cal destacar l’extraordinari treball teatral de tots quatre actors d’aquesta obra, especialment  la de Lluïsa Castell en el personatge de la Júlia, la mare de l’Eli, un noi amb paràlisi cerebral, i la de l’actor que interpreta a Eli (Alejandro Bordanove). Alejandro Bordanove fa una feina excel·lent davant d’un personatge que és  molt difícil d’interpretar tan a nivell emocional, com físic. Penso que, per un actor, és un repte gegant el poder interpretar un personatge d’aquestes característiques tan complicades ; si a més a més,  li afegim la dificultat de convertir al mateix actor en narrador de la història, el repte encara és més difícil. Dons bé, l’Alejandro Bordanove ho aconsegueix !!!,transformant-se un munt de vegades, al llarg de l’obra, en tots dos personatges. Us asseguro que és increïble veure en directe, el magnífic treball transformatiu que fa aquest actor. És una de les transformacions físiques més espectaculars que he vist dalt dels escenaris. Brutal !!!

L’Alegria” ens parla de l’egoisme de les persones, de la capacitat de lluita de l’ésser humà, de la pobresa i la precarietat, de les dificultats burocràtiques i de les barreres arquitectòniques, de la falta de sensibilitat, solidaritat i empatia , de la vulneració dels drets i les llibertats de les persones amb discapacitats, de la voluntat i de la bondat dels altres, de la manca d’ànima, de les coses importants, del respecte,...

Marilia Samper ens mostra una realitat existent , cara a cara, tal qual, sense filtres, sense embuts. Això és el que hi ha, això és el que som i així és com ens estem convertint. Però ho fa des d’una mirada serena, sense crueltat, ni sentimentalismes, sense buscar la llàgrima fàcil.

“Sí, sí. En principi tothom ho entén tot. Però a l’hora de la veritat cadascú només mira pel que l’interessa” (fragment de L’Alegria)

Una madre con pocos recursos –Lluïsa Castells– intenta conseguir una rampa para que su hijo –Alejandro Bordanove-, afectado por una enfermedad neurodegenerativa y anclado a una silla de ruedas, pueda salir a la calle. Como principal dificultad, la oposición de un vecindario humilde ante la perspectiva de unas obras complejas estructural y económicamente. La historia que explica L’alegría, el nuevo texto de Marília Samper, es casi anecdótica, pero lo que desprende en ella es aplicable a todos y cada uno de nosotros. Y es que nadie se niega a ayudar, siempre que esto no le saque de su zona de confort. ¿Hasta donde llega el sacrificio posible? Puede ser una rampa, un trozo de pan, una tarde de trabajo o un cambio de vida. ¿Dónde está la barrera entre aquello que no podemos y aquello que no queremos hacer por los demás?

Lee la crítica completa aquí: http://www.masteatro.com/critica-de-lalegria/

En un momento en el que la política ha invadido casi todas las conversaciones y la programación televisiva, es importante que surjan propuestas teatrales que pongan sobre la mesa aquellos pequeños problemas sociales a los que tan poca atención dedicamos últimamente. La autora y directora Marilia Samper plantea, en esta ocasión, un drama de barrio bien construido sobre una madre que se enfrenta a toda una escalera de vecinos porque necesita una rampa para poder sacar de casa a su hijo con movilidad reducida. El texto, quizás, resulta demasiado ingenuo y un poco maniqueista. Sin embargo, las interpretaciones son emotivas, especialmente, las de Lluïsa Castell y el joven actor Alejandro Bordanove, que interpreta al hijo con una verosimilitud sorprendente. El espectáculo puede recordar en el cine de Ken Loach y las películas británicas de reivindicación más obrera. Ciertamente, la sensibilidad de Samper consigue llegar al corazón de los espectadores y transmitir la denuncia de un tipo de situación más habitual de lo que puede parecer. El montaje quiere reflexionar sobre el individualismo en tiempo de crisis y la falta de solidaridad. Estas buenas intenciones son importantes pero, quizás, faltan algunos matices en el conflicto para hacerlo más creíble. Afortunadamente, el pequeño universo que construye es muy entrañable y sus personajes se hacen querer tanto que, en parte, acabas perdonándole los defectos a la obra.

Una proposta de la Marilia Samper, un text escrit en residència a la Sala Beckett, una reflexió sobre la manca d'humanitat provocada en aquest cas per la precarietat i la pobresa que ens envolta i de la que Marilia ens va parlar a la roda de premsa de presentació de temporada.

Un inici amb una escena d'una gran delicadesa entre els dos protagonistes principals, la Júlia (Lluïsa Castell) i el seu fill Eli (Alejandro Bordanove). Ella és una mare que te cura del seu fill tetraplègic i observem, atonits, com el vesteix amb una tendresa i un amor infinits, i el somriure a la cara. Una escena del seu dia a dia absolutament creïble on les interpretacions de tots dos són excel·lents..... i potser una de les millors de les que hem vist de Lluïsa Castell.

Alejandro Bordanove és un actor al que hem vist treballar en altres propostes i que avui ens ha deixat meravellats amb la seva capacitat de passar d'una immobilitat quasi absoluta a la de narrador del que està passant. Ell és el que ens presenta als personatges i al llarg de la peça interpretarà diferents papers amb registres totalment marcats. En aquesta proposta la seva interpretació ha estat senzillament "BRUTAL".

Molt destacables també les interpretacions de la Montse Guallar i del Andrés Herrera en els papers de Vera i Ramon, veïns del dos protagonistes.

La Júlia i el seu fill viuen en un pis de lloguer a l'extraradi d'una ciutat, en un barri obrer d'habitatges, degradat i oblidat, on no arriba el metro. L'Eli té 20 anys i viu tancat en el pis a la seva cadira de rodes, la Júlia promou la construcció d'una rampa per poder baixar amb el seu fill al carrer. Però xoca frontalment amb l'oposició d'uns veïns que no poden pagar aquesta despesa, i amb una administració que no facilita en absolut la resolució del problema.

Observem a escena situacions que ens podrien passar a nosaltres, ens sentim interpel·lats en el sentit de pensar que faríem si fóssim ells, o que faríem si fóssim els altres. En alguns moments l'autora recorre a tòpics com la trucada telefònica al Servei d'Habitatge o les reunions d'escala amb el típic "opositor" a les propostes presentades, tòpics que provoquen moments previsibles, però que no desmereixen en absolut el discurs.

Una proposta que estàvem segurs que ens agradaria, però que ha superat amb escreix les nostres expectatives, tant pel text (ple de matisos i més capes de la que es veuen en una primera lectura), com per unes magnífiques interpretacions dels quatre protagonistes, a la que s'ha afegit una posada en escena viva i sorprenent.

Per llegir l'apunt original sencer, només heu de clicar en aquest ENLLAÇ

 

No se puede negar que L’alegría es una obra cargada de buenas intenciones y con un mensaje que nunca está de más repetir las veces que haga falta. Podríamos asegurar, incluso, que tiene características que lo entroncan directamente con algún tipo de teatro social. El texto, sin embargo, acaba endulzándose más de lo necesario y recurre a tópicos que quizás había que haber evitado. Y es que las situaciones se van volviendo previsibles, los personajes actúan casi como estereotipos y el nudo de la historia tropieza con una serie de situaciones (reuniones de escalera, llamadas a la administración, etc.) que estancan la acción y nos remiten a clichés ya vistos.

Ahora bien, los personajes tienen algo de entrañables que nos atrapa. Supongo que la actuación de la siempre eficiente Lluïsa Castell y la del joven Alejandro Bordanove, con un meticuloso trabajo gestual, tienen mucho que ver. La relación entre madre e hijo es absolutamente creíble desde el primer minuto, justo cuando se produce la escena más dura y más realista de la obra. Los trabajos de Montse Guallar y de Andrés Herrera también están en consonancia, a pesar de que a veces sus personajes tengan aristas y contradicciones más difíciles de justificar sólo con el trabajo actoral.

Quan més ens ha agradat Marilia Samper ha estat quan quan ha aconseguit desestabilitzar-nos a cops de teatre, sense concessions i sense el bonisme que, sovint, apareix i esdevé un llast insuperable per a molts muntatges. Pensem en Pulmons, Existeix, però encara no l'he trobat... En aquest casos, Samper es mostra incisiva i etziba garrotades a tort i a dret per mostrar-nos l'allò quotidià sense embuts per empènyer-nos a ser conscients que aquells a qui els passen coses a l'escenari podríem ser nosaltres. En definitiva, el millor teatre de Samper ens interpel·la i ens emociona a força de veritats amagades en les pauses i en direccions d'actors acuradíssimes que ens deixen l'ànima contracturada.

L'alegria comença molt a la Samper. Una escena de no menys de cinc minuts durant la qual la Júlia (Lluïsa Castell), una dona de quaranta i tants, vesteix L'Eli (Alejandro Bordanove), el seu fill, que té una disminució severa i va amb cadira de rodes. No ens n'estalvia ni un segon, en silenci, tot l'esforç de cada dia des de fa tant de temps, i l'espectador que comença a incomodar-se, com ha de ser. Però tot acaba aquí.

Samper es passeja per la finíssima corda del melodrama fins que cau al costat d'allò tan perjudicial per al teatre que és "l'entranyable". Interpretacions afectades que acaben essent un llast insalvable per al resultat final del muntatge. El to frega en massa ocasions el carrincló i l'inici punyent es difumina fins a ensucrar-ho tot.

De nou ens retrobem amb Marilia Samper, ja hem vist els seus treballs a Pulmons, Kilòmetres, Pretty, Treballs d'amor perduts, Petits monstres, ...  i aquest cop ha estat l'autora resident a la Sala Beckett i ara ens presenta "L'Alegria" .

Amb un inici íntim per presentar-nos els dos personatges principals, tenim a la Lluïsa Castell i a l'Alejandro Bordanove per presentar-nos el dia a dia de la seva pressó. En uns cinc minuts, que sense problemes podrien ser 10, veiem el dolor, els petits moments per on es mouen els personatges. És un inici que ens deixa sense paraules i anem veient cada un dels moviments que van realitzant i com el dolor de mica en mica ens crema.

Inicialment una reflexío sobre la pobressa d'una societat, però a la vegada la lluita per els ideals de les persones. On veiem que a partir de les situacions més dures, podem treure per un costat petits racons amagats d'alegria, però a vegades també els signes d'una lluita pels ideals.

Per cert, un gran encert la selecció de Alejandro Bordanove, m'ha enamorat en el primer moment que l'he vist a l'escenari. I el paper de Montse Guallar segur que us enlluernarà. Però tampoc podem deixar de costat la gran feina realitzada per Lluïsa Castells i Andrés Herrera.

(podeu seguir a ... inquietudsculturals)