La veritat de la mentida (L’Envers du décor)

Un parell d'anys abans del seu èxit a les llistes de vendes amb el Common People, la banda de Jarvis Cocker Pulp va publicar un single que mai va sortir en cap àlbum que no fos recopilatori, el Razzmatazz (Oh, sorpresa. Ja sabem el perquè del nom del club després de gairebé vint-i-cinc anys) en el que escoltàvem amb atenció el despit d'una relació finalitzada en el que una de les dues parts assumia una grisa existència en solitari.

L'espòiler és quan ens adonem que les grises existències sempre existeixen en tots i totes: el mal de ventre existeix en tots i totes, així com el mal de gota, els peus plans i les dents tortes. Però ens escarrassem en emmirallar-nos en altres existències que -aparentment- semblen molt més plaents, o que, si més no, dissimulen millor que la resta.

Les caretes i façanes que construïm són sempre efímeres i no sempre podem estar fent noves mans de pintura, perquè la molsa acaba apareixent igualment i això no enlletgeix l'edificació sinó que embelleix i ens indica que -sempre- hi ha vida tot i la fredor de la pedra.

Presentar una nova parella més jove i/o atractiva esdevé, entre homes una mena de senyal de distinció, i més encara quan aquests sempre pateixen un seguit de mancances, que el que només evidencia, com es deia a la novel·la d'en Riley Burnett: "homes petits, gran món".

Aquest duel de masculinitats ferides i de veure qui la té més grossa queda reflectit en quelcom tan senzill com un parell d'übermenschs que van en sabatilles d'estar per casa mirant d'impressionar l'un a l'altre una vegada rere una altra. A partir d'aquí, tots els menyspreus en allò que es diuen... així com tot allò que no es diuen i no necessàriament es verbalitza a través de l'artifici teatral de veure com exposen els seus pensaments i que sembla que mai aquests van ser bons. És més assenyat allargar una agònica relació amistosa o deixar-ho estar?

La decepció, però, prové en adonar-nos que, tot i esdevenir una colla de micos avançats amb certes capacitats simbòliques, els nostres pensaments i actes estan sempre encaminats en fer mal, sigui d'una manera o d'una altra. Per debilitat, inseguretats o directament per enveja.

L'estatus sempre qüestionat és transversal en els quatre personatges, en les virtuts i contres, de la masculinitat i la femineïtat. Així com l'artifici de les armes d'homes i de dones, que sovint implica tenir una mà amiga en els moments de debilitat. Què són els afectes? Què és l'amor? Ni una cosa ni l'altra apareix en ells i només veiem i pateixen grises existències.

És evident que no volem cap d'aquests quatre personatges en la llista dels nostres amics preferits, ni en la llista de convidats d'un casament. Però és un fet que aquests personatges existeixen i, en certa manera, som tots nosaltres. No voler-ho veure és -també- una negació de la realitat i ens fa veure que potser no està bé sempre rodejar-nos dels llapis més esmolats de la llapidera i que, potser, ens mancarien unes amistats i relacions més sanes. Parafrasejant a Woody Allen a Manhattan, després de la improvisada cita amb Mary Wilkie, "De veritat? Ell és un geni, Helen és un geni i en Dennis també és geni. Coneixes un munt de genis, saps? Potser hauries de conèixer gent estúpida alguna vegada. Potser n'aprendries alguna cosa".

Potser el que més se'ns queda en el sentiment gris d'aquesta comèdia és que potser ens manca més gent benintencionada, que bé podria ser considerada com a "estúpida" perquè no pateix constantment pel seu estatus de petit comitè. Persones -presumptament- estúpides que possiblement cauen en tots els paranys d'aquests personatges, que constantment actuen com a depredadors a petita escala i que no es mengen a les seves víctimes. Només juguen amb elles sense empassar-se-les.

Potser és que mai hem triat massa bé les nostres amistats i evidenciar que aquestes no són miserables no ens fa ser miserables, però és evident que tots tenim de forma més o menys recurrent aquests pensaments, tot i que l'ètica i les nostres normes morals autoimposades, ens ajuden a allunyar a aquests pensaments i només quan estem de baixes defenses no les pensem. Però a escena només veiem aquesta amoralitat com a carta de presentació i voler negar-ho és un acte total d'hipocresia, quan l'únic que podem fer és rectificar-ho i riure des de la incomoditat veient aquests personatges que, malgrat semblar-nos del tot inversemblants, són del tot versemblants.

Uns grans intèrprets posats a disposició d'un text que, tot i ser una comèdia -presumptament- lleugera de parelles que no es diuen les veritats, ajuden a reflectir la mesquinesa de la condició humana en un marc incomparable que és la sala d'estar i la cuina d'un luxós dúplex parisenc on veiem com la comèdia burgesa de Coward és refinada per en Zeller. Certament, la distància parisenca o el lleu accent italià d'un intèrpret no es juga més a favor de l'obra que se'n va -fàcilment- a les gairebé dues hores i els übermenschs de la llar no ens cedeixen pas les seves sabatilles.

Es habitual que algunos grupos de amigos y amigas estén formados por parejas. Aquellas que se van formando un día, van encontrando una buena compañía con la otra pareja y que el grupo de cuatro, por ejemplo, van conformando un todo. Es por eso que, cuando una de estos eslabones se desengancha de la cadena, todo tambalea.

Daniel e Isabelle, casados desde hace muchos años, se enfrentan al hecho que la pareja que formaba su grupo se ha roto. Patrick ha dejado a su mujer para embarcarse en una vida y una novia nuevas, Emma. Mientras intentan digerir este cambio, Daniel y Patrick se encuentran y quedan que se verán para cenar los cuatro en casa de la pareja. El primer escollo será convencer a Isabelle para preparar este encuentro, pero una vez se pone en marcha, todo irá como era de esperar.

Con un inicio hilarante y divertido con Enrico Ianniello (Daniel) como un atractivo inmediato de la obra, parece que será una comedia, un vodevil que hará pasar un buen rato al público y se llenará de risas el patio de butacas. Y en un principio, lo es, y Ianniello tiene toda la culpa y la responsabilidad para que eso pase. Su interpretación rápida, inteligente y entregada conecta con la espectadora que se lo pasa de maravilla viendo su crisis nerviosa ante la posibilidad de enredarlo todo. Pero este personaje que gusta y atrapa, queda eclipsado, en cierta manera, por el relato que se va explicando.

Un texto ameno, pero bastante previsible hace navegar a través de la situación de manera ligera, pero con el deseo cada vez más latente que haya un giro de guion que sorprenda a la audiencia con una resolución del conflicto inesperada. Es aquí donde se encuentra el problema, todo va como se supone que tiene que ir, y se encuentra una obra que no da tanto como se esperaba. De la misma manera, sus protagonistas, a parte de Daniel, están estereotipados y actúan tal y como el texto los invita a ser.

Con una escenografía muy trabajada y una elección musical muy acertada -días después aún no se entiende la actuación micrófono en mano de una de las protagonistas-, todo el envoltorio queda como una presentación bonica para un texto que recuerda a relatos pasados que ya no funcionan de la misma manera.

Florian Zeller siempre me ha parecido un autor excesivamente sobrevalorado, igual que ya me pasó hace años con Yasmina Reza. Tanto uno como el otro son autores correctos, herederos de la piece bien faite que tanto gusta a los franceses y poseedores de un talento que a veces les acerca a pequeños momentos de genialidad (El padre o Arte, respectivamente). Pero si desnudamos La verdad de la mentira de su artefacto original (los personajes emiten sus pensamientos en voz alta durante toda la obra) nos quedamos solo con una sofisticada comedia de boulevard trufada de tópicos, algunos de ellos incluso ya superados y rayando la incorrección política.

Poner en voz del personaje aquello que pasa por su cabeza, y que es mejor mantener en secreto, no es nuevo en nuestros escenarios. Lo hemos visto otras veces, y siempre da la sensación que frena las acciones y nos escatima reacciones más espontáneas de los otros personajes que hay delante. Si el actor y el texto son bastante hábiles, es fácil adivinar qué pasa por sus mentes sin necesidad de hacerlo tan evidente. Entiendo el artefacto y sospecho que con un argumento más ambicioso o retorcido hubiera tenido cierta gracia, pero con una trama de parejas bastante convencional acaba sabiendo a poco.

Lo mejor de este montaje es su reparto, encabezado por un pletórico Enrico Ianniello. El actor italiano –visto en Filomena Marturano– vuelve a demostrar su talento para la comedia y nos demuestra que cuando uno es un gran actor no hay idiomas ni géneros que impidan verlo.