La Trena

Fantàstic guió i interpretació. Ha estat una obra inoblidable. Al final, la platea, plena de gom a gom , dempeus aplaudint. Extraordinari!
(Només un detall per corregir, en català es diu matèria primera, no pas prima)

Ahir per fi a l’Auditori de Cornellà vaig poder veure aquesta obra que en tenia moltes ganes i anava amb unes expectatives molt altes i en aquesta ocasió s’han complert amb escreix. Basada en la novel·la de Laetitia Colombani, adaptació de Cristina Genebat i Martulina Marco i direcció de Clara Segura, ens narra la història de tres dones molt allunyades geogràficament i de cultures molt diferents però unides per l’energia de viure amb esperança, il·lusió i molt especialment el desig de llibertat. La trena és una metàfora que unirà aquestes tres dones, Smita (Marta Marco) que pertany a una casta baixa de l’Índia i que vol donar estudis a la seva filla tot i estar prohibida a la seva nissaga, Giulia (Carlota Olcina) italiana que vol salvar el seu negoci familiar de perruques i Sarah (Cristina Genebat) una famosa advocada canadenca que veu com un càncer que li han diagnosticat fa tremolar el seu futur. Les tres actrius sense distinció, fan un treball sublim posant-se a la pell de més de 30 personatges amb un ritme trepidant i amb els consegüents canvis de registre i vestuari i ho fan amb tanta força i tan creïble, que és impossible no emocionar-se en diferents ocasions . D’altra banda, una extraordinària Clara Segura, que a més de la direcció de l’obra assumeix sense abandonar l’escena en cap moment, el paper de narradora aconseguint que l’engranatge d’aquesta ¨trena¨ flueixi, alhora que resulta aclaridor per a l’espectador per dissipar dubtes. Teatre amb majúscules correspost amb llarguíssims aplaudiments i tota la platea dempeus. Un imprescindible que tornarà al Teatre Goya el febrer de l´any que ve.

Tot, la posta en escena, l’adaptació de l’obra i la interpretació.

En primer lloc, és de justícia destacar el treball interpretatiu. Les actrius interpreten diversos papers molt diferents entre ells i els canvis de vestuari i elements de l’escenari és velocíssim. Es necessita molta energia per fer-ho tot i tan bé durant les gairebé dues hores d’obra. En aquest sentit, doncs, és un bon espectacle i es reconeix fàcilment que hi ha molta feina al darrere.

D’altra banda, hi anava sense massa informació prèvia i em va semblar un text extremament superficial: tres històries que s’acaben entrecreuant en un final rodó perquè l’espectador marxi content cap a casa amb el cop d’efecte conclusiu. No hi ha grans moments de reflexió ni massa tensió en cap punt, és una obra que tracta històries i temes quotidians sense voluntat d’anar gaire més enllà. Entenc que molta gent en surti contenta perquè apel·la a uns valors clarament en voga els darrers temps, però a mi em va semblar molt poc memorable. M’afegeixo a la crítica de classisme d’una de les opinions; l’acció en cadena comença per dues dones pobres de solemnitat d’Índia, passa per una família arruïnada d’Itàlia i culmina en una dona benestant del Canadà. El moviment beneficiós només flueix en un sentit. Encara que aquest és un detall sense importància, vaig trobar que els comentaris expressius en italià i la pregària en sànscrit eren recursos injustificats si es té en compte que la llengua de tota l’obra és el català.

En resum, si el que es vol és veure un èxit de vendes de Sant Jordi fet obra, és una tria perfecta.

100% recomanable. El guió, les actrius l’escenografia ESPECTACULAR!!!!!

Puesta en escena original, con un ritmo frenético entre las historias y muy bien interpretada.

Si algú ha vist l’obra i llegeix això, si us plau expliqueu-me si m’he perdut alguna cosa. Ho dic sincerament. M’ha tirat molt cap enrera la jerarquia entre dones que l’obra estableix. Fixeu-vos que la cadena de suministre, per així dir, de la perruca va d’Orient a Occident, de classe més baixa a classe més benestant: les dalits a la India, les artesanes a Sicília, la dona blanca professional a Nova York. Potser encara més xocant, la única història que queda satisfactòriament tancada, és a dir la única dona amb qui ens conviden a identificar-nos-hi, és la dona blanca de Nova York. No sabem res del destí final de les altres. Es gairebé com si trepitgés i explotés les dones dalits per pujar-se al cavall de la seva pròpia història de resiliència, redempció i acceptació de la vulnerabilitat – això que està tant de moda avui en dia. Jo no sé si podem parlar de feminisme i sororitat amb aquest tipus de jerarquies. Tot s’ha de dir, la escenografia i les actrius són fantàstiques, gairebé enlluernants. Llàstima que sigui a favor d’una història tant esbiaixada.