Ivan i els gossos

Conocimos a Hattie Naylor en el Festival Grec 2019 con “Abans no es faci fosc” (Going Dark, 2012) protagonizada por Míriam Iscla.

“Ivan i els Gossos” es un monólogo de esta dramaturga británica escrita en 2009 como Podcast para un programa radiofónico y que ganó el Tinniswood Award como drama original para radio. También fue nominada en 2010 para los Olivier Awards for Outstanding Contribution to Theatre. A partir de entonces se ha representado por todo el mundo en formato teatral y en 2017 Andrew Kötting dirigió la película” Lek and the dogs” sobre este texto de Naylor.

Está basada en la historia real de Ivan Mishukov, en la Rusia de Yeltsin de los años 90 cuando la caída del comunismo lleva a una capitalismo salvaje y a desigualdades sociales con extrema pobreza y miseria en algunos sectores de la población. Es una situación que no nos resulta extraña porque se repite en muchos lugares y momentos de la historia.

En esta ocasión la dirige Xavier Boada y la interpreta Pau Rosell.

Pau representa un niño de cuatro años que se ve obligado a vivir en la calle y es adoptado por una jauría. El trabajo interpretativo de Pau es magnífico y no han escogido un texto nada fácil. En su mirada podemos ver al niño pequeño que es, su inocencia, el miedo, la soledad, el hambre, la desolación y la desesperación pero también la ilusión y las ganas de vivir. Todo él es expresión y nos conmueve y emociona. Sobre una escenografía oscura y pequeña, Iván corre, amplia el espacio y lo convierte en una gran zona en la que hay lugares para esconderse y en los que encuentra ternura. Él grita cuando imita a los adultos, llora cuando se siente solo, ladra y aúlla al relacionarse con los perros y mantiene un nivel interpretativo excelente durante toda la obra.

El texto de Naylor es duro pero Pau sabe transmitir la esperanza que hay detrás de él. Con esta obra demuestra el gran actor que ya es.

Les taxes d'atur, un any i escaig després de la dissolució de la Unió Soviètica i l'entrada del liberalisme, van passar de l'1 al 12,2% només a Rússia. La perestroika va fer que el lliure mercat s'introduís com a una subtil venjança del capital sobre el socialisme, delmant també tota infraestructura social i la privatització d'empreses públiques que durant anys van garantir l'estabilitat del gegant que era la Unió Soviètica. La mal anomenada política de transparència coneguda com a glastnost suposà el contrari del promès, perquè el capitalisme sempre ha estat especialista en la seva ambigüitat i opacitat fa que tot esdevingui fum i miralls. Quelcom que pot semblar maco, però que no acaba de ser real ni efectiu.

Moltes de les garanties socials garantides durant dècades són aniquilades amb el turbocapitalisme de Borís Ieltsin, que aboca a la pobresa a milions d'habitants i donà màniga ampla a mafiosos i polítics ben acomodats del règim anterior a poder actuar impunement, fent que famílies senceres es veiessin abocades a la indigència i la vida al carrer per no poder anteposar-se davant les dificultats econòmiques i laborals dels temps canviants d'aquella nova Europa que naixia i que es donava cops al pit per haver col·locat un McDonald's al bell mig de la Plaça Roja.

Un d'aquests nens que es va veure abocat a la vida al carrer va ser l'Ivan. Massa petit per a sobreviure i massa prudent per a veure's abocat, com a molts nens del moment, al furt i en esnifar cola, que malauradament ens remet a temps llunyans i fins i tot presents, que a través de certa empatia animal que funciona de forma bidireccional, interactua amb els gossos del carrer i lluny d'esdevenir la seva víctima, esdevé un germà. Fent-ne de Ròmul i Remus, la mateixa persona que, en el seu procés de constant deshumanització, abraça una humanitat i companyia molt més gran. Llunyana de la rigidesa de les normes humanes, que constantment busquen noves complicacions, i que es fonamenta -exclusivament- en el benestar i avinentesa mútua.

Les bèsties que sovint ens domestiquen, i que sovint pensem que som nosaltres qui ho fem, usualment desconeixen el nostre llenguatge i no entenen més enllà que certa entonació. Nosaltres també fem el mateix. Però durant aquest procés mutu de domesticació es creen zones i sons comuns, que fan que, lligats als actes i demostracions de respecte que fem dins de la nostra relació, ens reconeixem com a família. Creant una mena de lligams indestructibles entre animal i humà així com entre humà i animal. En el cas humà, però, en dependre de la nostra societat humana, mai perdem el nostre llenguatge i formes, però un nen salvatge, tot i viure dins d'una ciutat, pot perdre el seu llenguatge i identitat humana per a esdevenir quelcom estrany entre els marges de la humanitat i la bestialitat. Molt més bestial que les mateixes bèsties i molt més humà que la mateixa humanitat, perquè l’absència de filtre i correcció de les normes més rígides de la societat fan que estimar sigui molt més gran i que l’odi i rancúnia puguin ser, pels que ens ataquen, encara més grans.

El text de Hattie Naylor està basat en la biografia real d'Ivan Mishukov. Un nen que amb només quatre anys es va escapar de casa cansat dels abusos per part del seu padrastre i que durant dos anys va conviure amb una manada de gossos salvatges als carrers de Moscou. Una història plena de realisme brut des de l'òptica naïf d'un infant en la recerca de quelcom tant irrellevant com necessari com l'acceptació i l'afecte dels seus congèneres, que en no trobar-la, és capaç d'extreure-la d'allà on la resta només trobarien la terra erma.

És senzill imaginar-se la psicogreografía moscovita plena d'edificis brutalistes i de palaus una vegada i una altra reconvertits en nous emporis de màfia i corrupció, així com el reguitzell de personatges dickensians mancats de figures de benefactors que els salvin la vida un moment abans de caure en un espirall d'autodestrucció fent un conte de fades del tot terrorífic on només els homes salven els homes, però els homes ja no hi són i només queden les bèsties per donar-nos aquesta darrera oportunitat que ningú més ens donarà. Així doncs, com podem parlar d'homes si aquests mateixos fallen en el seu comés en ser allò que s'esperava d'ells? Les virtuts són superades pels vicis i els vicis no entenen de virtuts, i és doncs quan comprenem que les virtuts es troben més enllà del nostre horitzó i que l'amor entre els éssers vius pot arribar a ser molt més gran que la vida mateixa, deixant de banda la clàssica afirmació de Céline que afirmava que l'amor era posar l'horitzó a l'alçada dels caniches. Què n'havia de saber ell, dels animals?

Ivan i els gossos es un texto de la británica Hattie Naylor que relata la experiencia real del niño Ivan Mixúkov, que en los años noventa escapó de los maltratos que sufría en casa y se echó a vivir a la calle, donde lo adoptó una mandada de perros salvajes. Fue detenido por la policía, dado en adopción, y lo más curioso es que en la actualidad es militar y forma parte del ejército ruso. Sea como sea, la obra nos explica su peripecia como niño y supone un alegato contra la violencia, la pobreza y los sistemas políticos que permiten este tipo de situaciones. El texto fue pensado cómo una obra de teatro radiofónico, pero más tarde se adaptó al teatro y su éxito ha catapultado a varios actores. En Cataluña supuso el gran descubrimiento de Pol López en el 2012.

La belleza de este texto recae, para empezar, en su alegórica historia… pero también en la poética de las imágenes que sugiere. Con muy poca cosa, y de una forma muy directa, nos situamos en la fábrica donde se esconde Ivan y vemos –sin ver- todas las aventuras y desventuras que sufre. Sentimos el frío que siente el personaje, notamos la hoguera donde se calientan los indigentes u olemos la cola que los niños mendigos aspiran en su escondite… Y todo esto también es en parte gracias a la magnífica interpretación de Pau Rosell, tierna y salvaje a la vez. Una interpretación que supone una magnífica carta de presentación y que le augura un futuro espléndido. La dirección de Xavier Boada también es notable y consigue una pieza casi redonda. Quizás hay algunos momentos en que se podría haber pulido la crispación o haber encontrado más matices, pero poco podemos decir de un montaje honesto y valiente que no os deberíais perder.

Per què no us podeu perdre aquest espectacle?
Primer de tot pel text, que és absolutament meravellós i segon per la magnífica interpretació del jove actor Pau Rosell.

Amb un llenguatge simple i a la vegada poètic, Ivan I els gossos és un d'aquells textos que t'atrapen des del primer moment.

Explicada en primera persona pel mateix protagonista, Ivan I els gossos és una obra que destaca pel seu dramatisme i emotivitat, molt presents en la cruesa i duresa del relat.

Es tracta d'una història duríssima basada en la història real d'Ivan Mixukov, un nen de quatre anys que es va escapar de casa seva cansat de suportar tota mena d'abusos (la mare no es preocupava per ell i la parella d'aquesta era un alcohòlic violent). Per sobreviure l'Ivan va demana almoina pels carrers i va viure amagat als voltants d'una fàbrica. No confiava en les persones. Al cap de poc es va fer amic d'una manada de gossos salvatges amb els quals va acabar convivint i compartint el menjar que aconseguia. Durant dos anys va viure com un més de la manada. Finalment, la policia moscovita el va acabar detenint.

Hattie Naylor va escriure el monòleg Ivan i els gossos el 2009.
Concebuda inicialment per ser emesa per ràdio, Ivan i els gossos es va estrenar al Soho Theatre de Londres l'octubre de 2010.
La peça ha estat traduïda a més de vuit idiomes i s'ha estrenat en diversos països d'Europa i d'Amèrica. A Catalunya es va poder veure al Teatre Lliure de Gràcia (2013) i a la Sala Planeta de Girona durant el festival Temporada Alta 2013. Ara torna a Barcelona a la Sala Melmac de la mà de l'actor Xavier Boada (direcció) i l'actor Pau Rosell.

En ser un monòleg, la màxima responsabilitat recau sobre la interpretació de l'actor. Pau Rosell se'n surt amb nota, té la força i la presència escènica necessàries per tirar endavant una obra d'aquestes característiques. És brutal el que aconsegueix transmetre aquest jove actor, a través de la paraula i amb la comunicació no verbal. Excel·lent com treballa el personatge des de la mirada, el moviment corporal, la veu, el gest. Els canvis de registre, són brutals. Una veu per a tota una sèrie de personatges. Un repte actoral del qual en Pau se'n surt amb escreix.

El so ambiental I els efectes sonors, que recreen l'acústica dels diferents espais ficticis pels quals transcorre l'obra, són molt importants, si més no, dins un espectacle amb una escenografia pràcticament inexistent.

Ivan i els gossos és una història que exposa la crueltat de l'ésser humà. És un retrat de la condició humana quan es desprèn de tot el que és prescindible. És una història de supervivència que ens fa reflexionar sobre quina és la frontera que separa el civilitzat del salvatge.

No us la perdeu!