Sinopsis

Emma Vilarasau es Fedra en el Teatre Romea

Sergi Belbel dirige Fedra, de Jean Racine, en una producción del Teatro Romea que cuenta con un reparto de lujo, encabezado por Emma Vilarasau, Mercè Sampietro, Lluís Soler, Jordi Banacolocha, Xavier Ripoll, Queralt Casasayas y Gemma Martínez.

SINOPSIS

Fedra, enamorada de su hijastro Hipólito, no escucha lo que le dicta la razón y, cegada por la pasión, le confiesa su amor. Herida por el rechazo de Hipólito, Fedra vuelve a dejarse llevar por un arrebato y le calumnia en público. Séneca compone en esta tragedia uno de los personajes femeninos más atractivos del teatro de la Antigüedad: una mujer independiente, fuerte y decidida que, a pesar de sus virtudes, acaba siendo víctima de su irrefrenable pasión humana.

Duración:
120 minutos

Idioma:
Catalán

Sinopsis

Emma Vilarasau es Fedra en el Teatre Romea

SINOPSIS

Ficha artística

Ver ficha entera

Fotos y vídeos

Opiniones del espectáculo 11

Recomendaciones Teatre Barcelona

Espectadores/as

Gema Moraleda
Teatre Barcelona

Un sol abrasador

Ver el Teatre Romea convertido en un desierto de arena dominado por un sol gigantesco que ilumina la escena y marca el desarrollo de la tragedia es un espectáculo que, en sí mismo, justifica la entrada. Si a esto sumamos una Emma Vilarasau en una de las interpretaciones más contenidas que le recuerdo, una Mercè Sampietro impecable y unas emocionantes escenas entre Lluís Soler y Xavier Ripoll tenemos un resultado muy interesante. Cierto es que no es un montaje redondo (algunos versos son mejorables y algunos pasajes un poco lentos) pero también lo es que da gusto ver un montaje de tragedia hecho sin complejos ni prejuicios, en verso, con escenas muy intensas y, incluso, algún grito (porque, si no se grita en una tragedia griega, ¿dónde?). Vale la pena.

Más información (en catalán)

01/02/2015
Carles Armengol Gili
Teatre Barcelona

Excesos y carencias

No se puede decir que este sea un mal espectáculo, porque no lo es. Tampoco se deben infravalorar las interpretaciones, porque hay de potentes y nos proporcionan algunas escenas memorables. Pero algo hace que no estemos ante un espectáculo redondo. Supongo que es el exceso de clasicismo -que va desde la escenografía y el vestuario hasta la misma concepción del montaje- y la ausencia de riesgo los que lastran una de las grandes apuestas de la temporada teatral.

Creo que Belbel hace un tiempo que está de pruebas con los grandes clásicos, ya sea con Beckett, Pinter o ahora Racine. Hace tiempo que no estreno textos propios y vemos, una temporada tras otro, como se acerca a autores que no había tocado antes… Agradecemos estas pruebas porque sabemos que es una fase que todo buen director debe pasar, ya sea con aciertos o con pequeños errores. Creo también que con la Fedra ha pecado de respetuoso y ha optado por rendirse a un texto exigente y peligroso. No se ha arriesgado con la puesta en escena y ha dejado que la palabra y el recitado del verso alejandrino hicieran el resto… En este sentido, la escenografía de Max Glaenzel, la iluminación de Kiko Planas o el vestuario de Mercè Paloma dotan al conjunto de momentos bellísimos, pero dejan una sensación de «deja vu» que no podemos obviar.

Respecto al apartado interpretativo, también parece que Belbel ha optado por el clasicismo… aunque el resultado es irregular. Tiene actores que tiran de una naturalidad aterradora -Mercè Sampietro o Jordi Banacolocha- y otros que se sueltan, en algunos momentos, por el abismo de la tragedia y la desmesura, como Lluís Soler, Xavier Ripoll o la misma Emma Vilarasau. Esto no impide, sin embargo, que esta última nos proporcione escenas de gran valor interpretativo. Recomendable, en todo caso, para todos aquellos que no quieran dejar pasar la ocasión de escuchar los versos de Racine en nuestros escenarios, lo que no suele ser nada habitual.

11/02/2015
Neus Mònico Fernández
Teatre Barcelona

Un amor impossible.

Sergi Bellbell ha estat el traductor i director d’aquesta versió de “Fedra” escrita per Jean Racine l’any 1677. “Fedra” està considerada com una de les tragèdies més apassionants e intenses de la literatura grega. Una història d’amor que va contra les lleis i la societat.

El tema principal és l’amor i la llibertat; l’ amor passional i prohibit de Fedra per Hipòlit, un amor malaltís que finalment acabarà en tragèdia; i la llibertat d’estimar sempre sota les lleis de l’honor. Un amor que és tractat per Racine des de tots els seus matisos ( violent, impetuós, gelós,...). D’altres temes que també trobem dins d’aquesta obra són l’incest, la traïció i la culpa.

En aquesta ocasió en Sergi Belbel ha triat l’actriu l’Emma Vilarasau per aquest personatge, una interpretació que en un primer moment no m’ha convençut gaire, ja que l’he trobar un pel exagerada i gens creïble, però que de mica en mica, a mida que avançava l’obra, ha anat millorant considerablement, i haig de dir que hi ha hagut moments realment extraordinaris, fins hi tot s’ha m’ha posat la pell de gallina en més d’una ocasió . Racine va escriure la seva versió en versos alexandrins i això ha estat una dificultat afegida pels actors, ja que per la majoria d’ells era la primera vegada que s’hi enfrontaven. De la resta d’actors m’agradaria destacar a la jova actriu Queralt Casasayas (Arícia) que personalment m’ha agradat molt, la Mercè Sampietro en el seu paper de Eunone, la confident de Fedra ens ha sorprès gratament, una interpretació de Jordi Banacolocha (Teràmenes) impecable, un Lluís Soler (Teseu) ,en aquesta ocasió des del meu punt de vista un pel fluixet i un Hipòlit (Xavier Ripoll) que l’he trobat molt poc creïble; a part que és el que més se li notava que estava recitant.

L’escenografia m’han agradat moltíssim. Sorra, pedres i aigua que ens situen en una illa grega, i un gran sol – lluna que ha estat una part molt important de la il·luminació. Nosaltres situats en aquesta ocasió a l’amfiteatre, hem tingut una visió espectacular de l’escenografia. El vestuari, les dones entre clàssic i mític i els homes més actuals, vestien d’uniforme.

És la segona vegada que tenim la oportunitat de veure “Fedra” al teatre. La primera va ser una versió d’en Juan Mayorga en El Festival Grec de fa uns anys, i tot i que no m’agraden les comparacions, em va agradar molt més aquella adaptació, que aquesta Fedra més conservadora d’en Sergi Belbel.

Al final molt de públic de peu aplaudint.

VALORACIÓ:*** 1/2

31/01/2015
David Elfa Novoa
Teatre Barcelona

Una revisió del clàssic a mig camí

Els clàssics mereixen un gran respecte ja només pel fet d'haver sobreviscut al pas dels anys i, sobretot, per haver aconseguit formar part del nostre ADN cultural. En aquest sentit, cal dir que sovint ens resulta difícil opinar amb sinceritat al respecte, ja que aquests semblen gaudir d'un passaport d'immunitat, sense importar gairebé com s'hagin dut a terme a l'escenari. D'altra banda, hi ha qui s'allunya d'ells només pel fet d'estar elaborats amb un llenguatge teatral diferent a l'actual, el qual pot provocar que se'ns faci més difícil entrar dins de l'obra. De totes maneres, sigui quin sigui el posicionament de l'espectador, penso que sempre resulta instructiu veure un clàssic i més si aquest es remunta a la mitologia grega amb un personatge que, sens dubte, haurà alimentat d'alguna forma a moltíssimes obres al llarg de la història.

Lamentablement, aquesta nova revisió està plena d'alts i baixos que poden deixar a l'espectador amb una sensació de no haver gaudit com cal del text. Així, hi ha moments altament poderosos, però alhora n'hi ha d'altres en que aquesta força es dissipa i t'allunya de l'escena. En aquest sentit, el que en un principi resulta un encert, com pot ser aprofitar la platea també com a espai escènic per tal d'endinsar l'espectador en la trama i dotar l'obra d'un dinamisme que s'agraeix, acaba resultant un recurs repetitiu i cansí cap al final de la representació. Tot i això, un aspecte a valorar molt positivament és l'escenografia, la qual resulta molt apropiada per a aquest muntatge, emmarcant la història en un paissatge àrid molt adient que s'agermana a la perfecció amb una utilització precisa de la il·luminació. Malgrat això, l'obra es presenta massa conservadora i feixuga, no sent suficient algunes de les bones interpretacions presents, com les de Mercè Sampietro o Lluís Soler, les quals capten la nostra atenció i aconsegueixen elevar el text almenys durant uns quants minuts.

30/01/2015
Iván F. Mula
Teatre Barcelona

Intensidad conservadora

Los buenos resultados del reciente y fabuloso montaje de Días felices de Samuel Beckett generaron una cierta expectativa hacia esta nueva versión de la Fedra de Jean Racine. Pero la buena sintonía de Sergi Belbel y Emma Vilarasau, como director y actriz respectivamente ya viene de lejos. Juntos han traído a lo largo de los años a nuestros escenarios grandes piezas como Tálamo (1990), El criptograma (1999) o la celebrada Agosto (2012). Ciertamente, estos dos talentos, extrañamente decepcionan. La obra, escrita el 1677 a partir de las tragedias de Eurípides y Séneca, narra la historia de la mítica esposa de Teseo, rey de Atenas, y su desgraciada existencia desde que se enamora enfermizamente de su hijastro. Belbel construye, con prudencia y un aire conservador, un universo épico, angustiando, turbio y muy respetuoso con el texto (cuya traducción, probablemente, sea mejorable). De alguna manera, repite tics habituales de puesta en escena, escenográficos y de ambiente sonoro de otras producciones que son, sin embargo, muy efectivos. De igual forma, Vilarasau, en ciertos momentos, abusa de un registro interpretativo demasiado afectado; ahora bien, en otros muchos, otorga al personaje la intensidad y el dramatismo adecuado, consiguiendo escenas verdaderamente angustiantes. El resto del reparto, sin excepción, hace un trabajo a la altura de las circunstancias a pesar de que alguno de ellos (por ejemplo, la excepcional Mercè Sampietro) tenga poco margen de lucimiento. Aparte de esto, y de algún diálogo gritado en exceso, resulta, en términos generales, un viaje satisfactorio, visualmente bellísimo, sobrecogedor, pasional y emotivo, con pasajes por el recuerdo e imágenes terroríficas que se quedan, sin remedio, a la retina.

28/01/2015
Miquel Gascon Baz
Teatre Barcelona

Esperàvem més

No ens podíem pas perdre una proposta dirigida per Sergi Belbel al Teatre Romea… i encara menys quan estava protagonitzada per actors com l'Emma Vilarasau, la Mercè Sampietro i en Lluís Soler, entre d’altres.

Independentment de si el text en vers t’acaba d’interessar o no, sincerament esperava molt més de l’actuació de la que és per mi l’actriu de capçalera, Emma Vilarasau. De tots els actors és a la que se li nota més que està “recitant” un text en vers i li falta la naturalitat, que per exemple demostra la seva companya d’escena Mercè Sampietro. Tot plegat, una decepció, d’una producció de la qual segurament esperava massa.

Podeu llegir aquí la crònica completa.

27/01/2015
Josep Maria Ribaudí i Martí
Teatre Barcelona

Què ha fallat?

Em sembla que per començar la traducció i després la direcció massa conservadora, que ha llastrat la marxa de l'obra. Precisament Racine no és allò que en diuen la alegria de la huerta i entre una cosa i l'altra l'obra ha quedat lenta i una mica pesada. Penso que la manera d'afrontar la posada en escena ha impedit que els actors, una colla de bons actors s'hagin pogut lluir, com si recitessin el paper sense creure-se'l massa. Llàstima, però vull que quedi clar que només és la meva opinió.

27/01/2015
Luba

Obra clasica que merece respeto por su interpretacion. Puesta en escena atrevida. Emma Vilarasau consigue darle mas relieve a la obra, me quede atrapada por el abanico de emociones que interpreto en este personaje y su trabajo de voz y diccion. Gracias por este momento.

19/02/2015
Llorenç Prats Canals

Calia?
No sé de qui ha estat la pensada de posar en escena la Fedra de Racine. Hi ha obres genials, hi ha obres oportunes i hi ha obres de fons d’armari, que convé anar revisitant de tant en tant. La Fedra de Racine no està en cap d’aquestes categories. Es pot fer per al lluïment d’una actriu (en el pàper de Fedra) i un actor (en el paper d’Hipòlit), però si ni l’un ni l’altre no estan gaire afortunats…, com és el cas…, si la versió té poca força i tot sovint «rodolineja», si el director no està precisament en estat de gràcia… (de vegades hi havia tres personatges a l’escena i es tapaven els uns als altres!… I, per cert, que els passa als laterals de la boca de l’escenari del Romea que els actors es passaven tota l’obra apuntalant-los amb les seves penes…? Veure un espectacle del Sergi Belbel, amb els noms que hi havia a l’escenari i haver de concloure que és mediocre i pesat (tot i que en aquest sentit guanya força des de la «ressurrecció» de Teseu-Lluís Soler), no és el que esperes quan fas l’esforç de buscar i remenar per trobar una entradeta assequible, encara que sigui un dimarts al vespre.
Que resta, doncs, per disfrutar? La interpretació continguda de la Sampietro, l’ofici dels vells i dels joves secundaris (de vegades lluitant contra un vestuari que és un pecat, a més de semblar ja l’uniforme de totes les obres d’ «època») … i l’esperança de què a la Vilarasau, li veurem coses molt més interessants, com els inoblidables vis à vis amb l’Anita Lizarán.

18/02/2015
MONTSERRAT

Com ja ha dit en Miquel Gascón….no podia perdre’ m una proposta de’ n Belbel i un plantell d’ actors de l’ ordre de la Sampietro i en Soler.
Sòc gran afeccionada al teatre, que no entesa.
Potser el que ara diré….us sorprendrà a molts però plasmo tal qual les meves sensacions.
Db. 7 de Febrer. Des que va començar l’ obra fins al final…van ser 2 hores sense parar d’ un concert de diferents tipus de tos d’ un munt d’ espectadors.
Perdoneu.me. Sé que és hivern i, a més, estem patint uns dies de molt de fred però (donat que malauradament això es va repetint en totes les obres de teatre..i si no, que els ho preguntin als actors) potser hauriem de fer un petit re.plantejament un cop s’ apaguen els llums.
Creieu.me. M’ atreviria a afirmar que la meitat d’ elles són «nervioses». Es poden evitar. Tothom ho agrairia.
Donat el llenguatge en vers…he valorat MOLT la dicció, el que l’ espectador pugui entendre bé totes i cada una de les paraules.
A l’ inici, sobre tot, costava molt de comprendre en Xavier Ripoll.
La Vilarasau. M’ estic començant a plantejar si no sap actuar sense cridar. Fixeu.vos.hi. Sempre fa el mateix. És necessari???? Cada cop que sobre. cridaven els actors…la dicció no arriba igual a l’ espectador.
DIVINA la Sampietro. Un llenguatge, suau, pausat, se li entenia TOT perfectament. A l’ igual que la Queralt i la Gemma Martinez. Totes 3 estupendes.
HA FALLAT LA DICCIÓ.!!!!!!!.

08/02/2015
Arturo Padilla de Juan

M’ha semblat una obra ben dirigida i ben sincronitzada, on l’Emma Vilarasau, fent el paper de Fedra, brilla amb llum pròpia. Encarna molt bé les pulsions que dominen la protagonista, que es debat entre l’amor i la culpabilitat, i ens mostra una dona víctima de si mateixa que no pot controlar els seus sentiments. Copsem els neguits d’una Fedra angoixada, irascible, desorientada i superada per les circumstàncies que desplega una àmplia gama de sentiments confrontats. D’altra banda, també cal destacar les actuacions de Xavier Ripoll, un Hipòlit temperat, però ple de força, i Lluís Soler, un Teseu que omple l’escenari amb la seva veu profunda i la seva presència elegant i carismàtica. Per a aquells que busquen una tragèdia colpidora, humana i transcendent.

07/02/2015

Deja tu opinión

Emma Vilarasau y Sergi Belbel hacen la cima

Belbel y Vilarassau ya son casi una pareja de hecho teatral. Tras el éxito de Barcelona en el Teatre Nacional y Els dies feliços en el Lliure, ahora llevan Fedra […]

21 enero 2015