Fantàstic Ramon

Clàudia Cedó nos trae una una comedia con toques fantásticos donde un pueblo de personales “normales” se tendrán que enfrentar al nacimiento de Ramón, un niño diferente, un niño de trapo.
Vuelven el grupo de intérpretes con diversidad funcional que nos sorprendieron con “Mare de sucre” y que en esta obra se lucen con registros cómicos de los que salen muy bien parados.
Personalmente el primer acto me ha parecido fabuloso planteando el problema de la sociedad actual con el tema de la exclusión, de la sobreprotección y la convivencia familiar con un hijo con discapacidad. Sobresale Anna Moliner como madre de la criatura que ha conseguido emocionarme en algunas escenas.
El segundo acto no me ha parecido tan redondo. La trama se ha vuelto un tanto alocada, onírica y con toques de thriller rural que no me ha acabado de funcionar.
De todas maneras un gran espectáculo que vale la pena por el impulso y las ganas que han puesto los miembros de Escenaris Especials. Un aplauso muy grande para ellos!

Una parella té un fill que no és com els altres, no reacciona als estímuls visuals ni auditius, sembla que és «un nen de drap», i els seus pares hauran d’aprendre a cuidar-lo.

Anava a «Fantàstic Ramon» amb expectatives molt altes perquè ja havia vist dues obres també escrites per Clàudia Cedó, «Una gossa en un descampat» és del millor que he vist mai en teatre, i «Mare de sucre» també em va encantar. Potser per això la meva primera impressió no va ser tan satisfactòria com esperava.

Vaig assistir a l’assaig general del dia abans de l’estrena oficial i es van produir alguns contratemps. L’actor Marc Buxaderas va tenir una indisposició i va haver de ser substituït per l’ajudant de direcció després del descans (res greu, segons van dir, espero que ja estigui del tot recuperat). També algun petit incident tècnic, que segur que hauran corregit per l’estrena.

L’obra es ressenteix d’una durada excessiva (3 hores amb descans inclòs), i això fa que el tram final, en què el to de comèdia va derivant cap al drama, es faci una mica feixuc. També em va incomodar que el públic va riure molt amb una escena que per mi recrea un abús, i no crec que l’autora busqués aquesta reacció.

Tanmateix, l’obra té moltes coses bones i encara hi dono voltes al meu cap. Et fa reflexionar sobre com tractem la gent que té alguna discapacitat. L’escenografia està ben cuidada, amb diferents versions del Ramon que tenen una certa expressivitat només amb la seva postura. Hi ha bona química entre tot el repartiment, tant si tenen diversitat funcional com si no, i cal aplaudir aquesta iniciativa d’Escenaris Especials per fer un teatre inclusiu.