Excalibur i altres històries d'animals morts

Ahir dimarts dia 14, a la Sala Atrium, vam poder veure la peça que obre el Cicle de Creació Escènica DespertaLab 2019, impulsat per la Nau Ivanow i la mateixa Sala Atrium. Aquesta cinquena edició del Cicle, consta de quatre espectacles: "Excalibur i altres històries d'animals morts", "Unheimlich", "La Caja" i "La leyenda del fauno i El viaje".

Aquesta primera proposta, EXCALIBUR I ALTRES HISTÒRIES D’ANIMALS MORTS, és una creació dels Hermanos Picohueso, als que nosaltres vam conèixer a la Fira de Tàrrega 2017 amb la proposta “Ningú va als aniversaris a l’estiu”, peça amb la que van iniciar el seu recorregut.

La companyia Hermanos Picohueso, de Mallorca, està integrada per Lluki Portas (actriu, directora i creadora), Diego Ingold (actor, improvisador i artista plàstic), Jaume Miralles (il·luminador i tècnic audiovisual) i Gal·la Peire (productora), quatre artistes amants de la tecnologia que beuen de fonts escèniques, literàries, cinematogràfiques, fotogràfiques, YouTube, històries de les seves àvies i experiències pròpies.

Amb aquesta proposta, persegueixen la voluntat de desdibuixar els rols de cadascun dels integrants de la companyia damunt l’escenari.

L’espectacle té com a punt de partida el joc de taula "Expoli", creat per la mateixa companyia que fa evidents les estructures del poder i del que neix la dramatúrgia de l’espectacle.

EXCALIBUR I ALTRES HISTÒRIES D'ANIMALS MORTS s'estructura a base de diferents històries relacionades amb les pors mundials i la desconfiança, amb un desplegament tècnic propi de la televisió en directe. Tot des de la mirada dels animals morts que, sense saber-ho, han estat les víctimes col·laterals de les polítiques de la por.

Dolly, la primera ovella clonada de la història, és la presentadora d'un programa de televisió "L'Ornitorracó" que compta amb una corresponsal molt especial, la gossa Laika, el primer animal enviat a l'espai dins una nau especial.

En el programa van apareixent uns rens descongelats a Sibèria, a causa del canvi climàtic, que van morir per l'àntrax, unes gallines sacrificades per la grip aviar, o les vaques sacrificades per la malaltia de les vaques boges i Excalibur, víctima de la suposada arribada de l'Ebola al nostre país.

Una reflexió sobre les epidèmies i catàstrofes d'impacte mundial que han estat utilitzades per part del poder com a mecanismes de por i control. Una reflexió sobre la influència de les grans multinacionals farmacèutiques en la difusió d'aquestes pors.

Una posada en escena arriscada i molt elaborada, amb la utilització del vídeo en directe i la creació d'escenes amb maquetes i elements que "semblen" desordenats a l'escenari.

Una gran espontaneïtat i energia en els quatre intèrprets que traspassa els límits del mateix escenari, provocant ganes de participar. Uns titelles "vives" que ens van deixant anar missatges subtils però efectius sobre la gran manipulació a la que tots estem sotmesos des dels poders econòmics o polítics.

S'agraeix moltíssim poder veure una proposta escènica meditada fins al últim detall i cuinada a poc a poc, amb molts mesos de treball darrere, a la que s'ha d'afegir la implicació total dels actors amb unes interpretacions que creiem són per ells realment estressants i esgotadores.

Una proposta atractiva, jove, fresca i una mica esbojarrada, que ens ha agradat molt.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

 

Esta creación de los Hermanos Picahueso abre el Ciclo de Creación Escénica DespertaLab 2019 impulsado por la Nau Ivanow y la propia Sala Atrium. Se trata de una reflexión sobre las epidemias como mecanismos de miedo y control ejercidos por parte del poder. Aunque la temática ya resulte interesante, más lo es el punto de vista y lenguaje escogidos por esta joven compañía.

En primer lugar porque deciden contar la historia desde el punto de vista de las víctimas colaterales de estas epidemias e investigaciones, los animales, y en segunda lugar porque lo hacen a través del canal de expansión favorito de estas epidemias, la televisión. De esta manera, personajes como la oveja Dolly, la perra Laika, las vacas locas o el perro Excalibur infectado de ébola pasan por el plató de este programa de televisión en directo que poco cariño siente hacia los seres humanos.

El uso del vídeo en directo y la creación de infografías analógicas, al más puro estilo de Agrupación Señor Serrano o Insectotròpics, es sin duda el rasgo más diferencial de esta propuesta. Es cierto que a nivel técnico hay algunos momentos por mejorar, pero tal es su espontaneidad y transparencia en el escenario que entras al juego y estos fallos de la realidad no te llegan a molestar. De esta manera, mientras participas de un supuestamente inofensivo juego de cámaras y títeres, un discurso de denuncia está calando en tu interior.

En definitiva, una valiente y original propuesta escénica en la que sin duda los creadores se lo han pasado muy bien, y eso se contagia a las butacas como si de un sobre de ántrax se tratara.

Excalibur... és el primer dels quatre espectacles de què consta la cinquena edició del Cicle DespertaLab, que organitzen la Sala Atrium i la Nau Ivanow. Cal celebrar  que algú a Barcelona aposti i doni recer a propostes de creació que acostumen a treballar als marges, més enllà dels cànons i dels teatres més concorreguts.

Hermanos Picohueso vertebra el seu espectacle a partir de recursos audiovisuals (a la manera d'Agrupación Señor Serrano), titelles, ninots i maquetes que els permeten conjugar amb perícia ficció i documental amb la intenció d'escodrinyar les circumstàncies en què el poder ha desplegat unes mesures concretes i no unes altres a l'hora d'abordar crisis modernes com la grip aviar, l'ebola, les vaques boges, l'Anthrax... Dolly (l'ovella clonada) i Laika (la gosseta de l'espai), com a representants paradigmàtiques de les víctimes col·laterals de les polítiques de la por que ens emmanillen, mostren amb humor ben corrosiu (d'aquell que no fa gràcia) ens acompanyen en un viatge cap al moll de l'os dels mecanismes de control a què som sotmesos.

El procés amb què els Picohueso ens fan baixar a l'infern són efectius perquè es decideixen per la revelació subtil, el silenci i no el crit, el descobriment que et deixa amb la boca oberta, no perquè no hi haguessis pensat mai, sinó perquè el rite, el teatre, l'ha situat en una dimensió que no es conforma amb la denúncia, sinó que interpel·la els espectadors que, de cop i volta, prenen consciència de la credulitat i la pusil·lanimitat que algun dia ens va ser inoculada de forma sibil·lina.

En algun moment trontolla l'estructura d'Excalibur..., potser per l'esforç d'intentar barrejar massa coses i elements narratius que s'entrecreuen i poden despistar el públic. Malgrat tot, aquest teatre dels marges és necessari perquè obre possibilitats per a formes de creació menys subsidiàries dels gustos acomodaticis majoritaris (majoritaris?) i més enderiades a cercar noves mirades, les escrutadores, que són les que compten.

Una de las últimas modas en teatro, o más bien en el teatro híbrido y experimental, es lo live cinema o cine en directo. Lo hemos visto con los montajes de la Agrupación Señor Serrano y también con Ombra, parla Euridice, que se podría considerar casi una superproducción dentro del subgénero. La compañía Hermanos Picohueso ha optado por el mismo recurso después de decidir que convertirían su espectáculo en una especie de programa de entrevistas protagonizado por animales. En este programa, que se emite en directo ante el público, se habla del miedo a todas aquellas amenazas que las farmacéuticas lanzan de vez en cuando en contra de nuestra salud. Y lo hace con una serie de protagonistas que han sufrido las consecuencias de primera mano: las vacas locas, las aves de la gripe A, el reno afectado por ántrax o el perro Excalibur, víctima de la ébola. Todo ello presentado por dos grandes personajes, fruto de la experimentación o de los adelantos de la ciencia: la oveja Dolly y la perra Laika.

El espectáculo empieza de forma impecable, con una serie de infografías e imágenes creadas en directo que dan una idea muy clara de la estética escogida. El trabajo con los títeres también resulta efectivo, pero hacia la mitad las ideas técnicas parecen agotarse y el resultado se vuelve más torpe. Los temas también parece que derivan hacia tramas conspiranoicas y finalmente el objetivo inicial parece perderse. Pero, sea como fuere, hay que quedarse con la idea original, con un inicio muy atractivo y con algunos personajes irresistibles, como el de la inolvidable Dolly.