El desvetllament

El gran desafiament per a l’actor és convertir l’espectador en el seu còmplice, convèncer-lo que vulgui creure’s durant una estona allò que alguns fingiran a l’escenari. Si se’n surt, l’encontre de fingiments es produirà. A la Sala Atrium hi podem veure aquests dies El desvetllament, un monòleg confegit a partir de diversos fragments de textos de Virginia Woolf. La protagonista, un transsumpte de l’escriptora londinenca, o ella mateixa potser, torna d’una festa, i quan es disposa a escriure, se sent assaltada per pensaments que li permetran examinar la vida, la que viu i les que podria haver viscut.

Anna Sabaté entoma el repte, agafa l’espectador pel ganyot i el persuadeix, des del primer minut, que val la pena jugar al joc dels fingiments durant una hora i quart. La seva interpretació treballa en la direcció inequívoca de desvetllar la veritat, de fer visible la realitat, perquè la realitat no sempre és visible. I en aquest sentit, l’espectador experimenta un procés semblant al de la protagonista: es desvetlla, potser per un moment de clarividència que obliga a mirar-se, a examinar-se.

La posada en escena d’Eles Alavedra posa el pes en la labor de Sabaté i en una il·luminació (Dani Gener) que col·labora a mostrar les diferents cares del personatge, la seva evolució i la naturalesa de les seves emocions. Ens porta de la sensació d’inconsistència inicial que sembla que ho envaeix tot fins al dolor, el desig, el sexe, la soledat… A mesura que avança el monòleg, la protagonista va desvestint-se en una mena d’exteriorització de la presa de consciència a què porta deixar a la vista la realitat. El públic també es desvesteix perquè ha acceptat el compromís amb la veritat, o amb la seva cerca.

No us perdeu El desvetllament si voleu que el teatre posi en dubte la vostra fe, les vostres certeses, i us inquieti, si més no, durant una estona.

Un monòleg construït amb una tria de fragments de l’obra literària de Virginia Woolf. La selecció obeeix al fet d’haver-nos reconegut en els discursos dels personatges: quan reclament un accés democràtic a l’ensenyament o bé que la poesia ens sigui més quotidiana.

A escena veiem a l’escriptora Virginia Woolf amb Anna Sabaté fent un treball extraordinari. La seva transformació és molt més que convincent, i ens apropa al seu pensament, al seu alter ego.

A l’inici veiem a Anna Sabaté amb un vestit de festa i anem veient com de mica en mica es va desvestint mentre ens explica tot el que li passa pel cap. Anem veient com en cada capa que es despulla ens ensenya no només el seu cos, sinó també la seva ànima.

Personalment, la primera part la he trobat una mica freda, però de mica en mica i quan més ens contava les seves inseguretats anava entrant més en la història i m’agradava més. Va pujant d’intensitat de forma constant fins arribar al clímax.

L’obra és una fugida cap a l’interior de WF on podem veure com la seva percepció de la vida i de la societat incideix directament en l’escriptora. Amb una mica d’ironia i de comicitat en algunes situacions. Aquestes anotacions que ens va explicant com una lupa, ens permeten acostar-nos als racons de l’escriptora, tant en el seu art com en la seva personalitat.

És un espectacle prou íntim i que hi ha moments que trenca barreres i comença a parlar directament amb el públic. Al final et sorpren gratament.

Podeu veure la resta de la meva opinió al següent enllaç.

Virginia Woolf es una de esas autoras que fascina tanto por sus textos, como por su vida. La autora de Orlando o Una habitación propia ha inspirado en más de una ocasión obras derivadas (todos recordamos Las horas).

El desvetllament d’una papallona nocturna nos presenta al personaje con sus propias palabras, a base de fragmentos de sus obras unidos en un todo irregular que intercala momentos de gran belleza y poética con otros, quizás, demasiado didácticos.

Anna Sabaté se pone en la piel de la autora inglesa con gran entrega y nos regala una interpretación intensa y trabajada.

Más información (en catalán) en Somnis de Teatre

Ya he dicho en ocasiones que hay textos para leer y otros para ver en el teatro. A pesar de que estoy de acuerdo en que se teatralizar todo, es justo decir que hay lenguajes que forman parte de la página escrita. Una frase de cuatro líneas, con no sé cuántas subordinadas dentro, tendrá siempre poca efectividad sobre un escenario. Aún así, la actriz Anna Sabaté -magnífica actriz, por cierto- consigue con su naturalidad y su magnetismo que nos olvidemos en muchas ocasiones de las palabras escritas por Virginia Woolf. En un acto de vampirismo teatral -parecido incluid-, Sabaté se mete en la piel de esta autora británica de ideas avanzadas, carácter tortuoso y prosa penetrante. El montaje se fundamenta en su trabajo, y durante casi una hora y media la actriz defiende a solas algunos fragmentos literarios que van encadenándose hasta formar un todo unitario. El espectáculo resulta largo, y no siempre consigue mantener la atención del público en todos los fragmentos, pero si lo comparamos con iniciativas similares podríamos decir que sale muy airosa.

Por último, sólo decir que la obra se incluye dentro del ciclo Atrium Lab, que tiene como objetivo «dar un espacio y continuidad a creadores que no tienen un lugar de exhibición claro debido a su alejamiento respecto a las tendencias clásicas del mercado». Esto si que me ha sorprendido… Ya sé que no es una obra para ver en el Borràs o en el Club Capitol, pero creo que tiene un mercado claro y que no corre ningún riesgo experimental. Ni lo pretende, ni lo necesita.