Decadència

És la tercera vegada que veig Decadència, i haig de dir, que l'he gaudit igual que la primera vegada. La trobo sensacional! El text, la posada en escena, les interpretacions... brutals!

Decadència, un text de Steven Berkoff, estrenat el 1994, del qual també se'n va fer una pel·lícula, escrita, dirigida i interpretada pel mateix Berkoff, es va estrenar a La Sala Planeta en Temporada Alta de 2019, un any després del previst, per Glòria Balaña

La primera vegada que la vaig veure, va ser en un dels dilluns Kabrota a Igualada. Va ser en forma de lectura dramatitzada, interpretada pels mateixos Míriam Alamany i Carles Martínez.Va ser increïble!

La segona vegada va ser a La Seca Espai Brossa, la que ara és el Centre de les Arts Lliures - Fundació Joan Brossa .

I com no hi ha "dos sense tres", en aquesta ocasió l'he vist a la sala Atrium. I de nou, l'he tornat a gaudir moltíssim.

I és que Decadència ho té tot:
El text és extraordinari.
La traducció al català, que Neus Bonilla i Carme Camacho han fet del text original és una autèntica filigrana. Bonilla i Camacho han utilitzat la mateixa estructura i forma, cosa realment complicada, ja que el text és en vers, i a més a més, està farcit d’expressions molt concretes de la llengua original.
El llenguatge és àcid i violent, fins i tot podríem dir ofensiu i provocador. Centrat en atacs racials, polítics i socials.
L'escenografia<span;> és molt minimalista, una butaca i un gran quadre penjat del sostre (que canvia durant la representació i que és tot simbologia).
Decadència està estructurada en catorze escenes.
El vestuari és realment magnífic.
Els protagonistes són dues parelles bastant particulars, la Helen i l’Steve, i la Sybil i en Les. Aquestes dues parelles són interpretades per Míriam Alamany i Carles Martínez.
Una interpretació realment extraordinària en tots sentits: cos, veu, interpretació i moviment, transformant-se en personatges sense cap mena d’emocions i del tot caricaturescos.
Míriam Alamany i Carles Martínez controlen en tot moment els diferents registres dels personatges interpretats. Un moviment característic (rígid, desagradable, exageradament caricaturesc), un to de veu diferent (fred, sensual, fins i tot egocentrista), les expressions de la cara, la boca, la mirada, la posició de les mans, un vestit amb doble significat, i unes intencions fan que fàcilment reconeguem qui és qui en cada moment escènic. La imatge que projecten els personatges és de superioritat, sense cap mena de generositat envers els altres.

Decadència ens mostra una classe social, que només mengen, beuen i es diverteixen.
El sexe és el punt motivador de la majoria de les accions. El sexe és poder i manipulació. Per mitjà del sexe se’ns parla de la infidelitat i el racisme.

Continuo pensant el mateix, és una peça extraordinària que no us podeu perdre.

“Decadència”, obra escrita per Steven Berkoff i dirigida per Gloria Balaña es va estrena a La Sala Planeta en Temporada Alta de 2019. En un principi s’havia d’estrenar en la mateixa sala el 19 d’octubre de 2018, però no sé per quina raó es va haver de suspendre. La qüestió és que, en un dels dilluns Kabrota, als que moltes vegades solem assistir, es va estrenar (en versió lectura dramatitzada), interpretada pels mateixos actors Míriam Alamany i Carles Martínez. Va ser increïble!, el text em va semblar brutal, l’estructura de l’obra, les interpretacions,...però el que més em va sorprendre, va ser la magnífica traducció que Neus Bonilla i Carme Camacho n’havien fet del text original. Un text traduït al català, en el que s’ha utilitzat la mateixa estructura i forma, cosa realment complicada, ja que el text és en vers, i a més a més, està farcit d’expressions molt concretes de la llengua original, i que Bonilla i Camacho, han sabut trobar, amb gran destresa i encert, l’equivalent a la nostra llengua. Per això, en aquesta ocasió, penso que la traducció del text ha estat una de les parts més importants d’aquesta obra.

El llenguatge és àcid i violent, fins hi tot podríem dir ofensiu i provocador. Centrat en atacs racials, polítics i socials.

 “Decadència” és una obra estructurada en catorze escenes.

Una posada en escena bastant minimalista, una butaca i un gran quadre penjat del sostre (que canvia durant la representació i que és tot simbologia) fa que tot el protagonisme recaigui en la interpretació dels dos actors.

Els protagonistes són dues parelles bastant particulars, la Helen i l’Steve, i la Sybil i en Les. Aquestes dues parelles són interpretades per dos grans actors, Míriam Alamany i Carles Martínez, que fan una feina realment extraordinària (cos, veu, interpretació i moviment) transformant-se en personatges sense cap tipus d’emocions i del tot caricaturescos.

Míriam Alamany i Carles Martínez controlen en tot moment els diferents registres dels personatges interpretats. Un moviment característic (rígid, desagradable, exageradament caricaturesc), un to de veu diferent (fred, sensual, fins hi tot egocentrista) , les expressions de la cara, la boca, la mirada, la posició de les mans, un vestit amb doble significat, i unes intencions fan que fàcilment reconeguem qui és qui en cada moment escènic. La imatge que projecten els personatges és de superioritat, sense cap mena de generositat envers els altres.

A “Decadència” es parla sense cap mena de pudor dels tabús sexuals de la societat (vocabulari i pràctiques sexuals). El sexe és el punt motivador de la majoria de les accions. Al llarg de l’obra el sexe és poder i manipulació. Per medi del sexe se’ns parla de la infidelitat, dels abusos sexuals i del racisme. De fet la part més incòmoda de tot el text és el diàleg entre la Helen i l’Steve parlant amb molt de menyspreu dels negres. Racisme pur i dur.

“Decadència” ens mostra a una classe social en forma de bèsties (pantera, voltor,...) que només mengen, beuen, es diverteixen, tenen sexe i manipulen.

Una proposta que juga amb la incomoditat de l’espectador

Descobrir a Steven Berkoff ha sigut fascinant. Enginy, intel·ligència i un gran domini de la paraula.

Imprescindible!

A la Sala Joan Brossa vam poder veure ahir, dijous DECADÈNCIA, l’obra de l’escriptor britànic Steven Berkoff dirigida per Glòria Balañá  i amb l'extraordinària i, entenem que complicada, traducció de Neus Bonilla i Carme Camacho.

Miriam Alamany i Carles Martinez són els magnífics intèrprets de les dues parelles d'amants de l'Anglaterra dels anys 80.

Aquesta proposta va ser presentada en l'última edició del "Temporada Alta" de Girona i estarà a l'Escenari Joan Brossa fins al 16 de febrer.

Steven Berkoff (Londres 1937) és considerat un autor maleït i punyent, que destil·la una gran ferocitat en els seus textos, com ja vam poder veure a la proposta “Com els grecs” que sota la direcció de Josep Maria Mestres es va oferir al Teatre Lliure la temporada passada.

Un autor que critica despietadament a les classes altes angleses de l'època de Margaret Thatcher, uns personatges de l'alta societat que viuen fent gala i ostentació dels seus privilegis, lliurats a tots els plaers, i menyspreant a tots aquells que són diferents per estatus social, raça o religió.

L’obra ens parla d’una parella d’amants rics, Helen i Steve, que viuen consumint òpera, llagostes, cigarretes, alcohol i sexe sense parar. Van a festes, van de cacera, van als millors hotels i restaurants, … no els importa res més que el seu particular paradís.

Però també ens parla d'una parella desigual entre una nova rica i un treballador, la Sybil i en Les. Una història despietada d’amants i desenganys. Sybil és la dona enganyada del Steve i Les és el detectiu contractat per ella, per descobrir l’engany,  i amb el que acabarà  establint una relació d’amants.

Un cop més assistirem al triomf de la classe benestant, al triomf del poder i els diners.

Una proposta magnífica, tant per la direcció de Glòria Balañá, la posada en escena amb espai escènic i vídeo d'Alfonso Ferri i Laia Tubio, la il·luminació de Silvia Kuchinow, el so d'Àlex Polls, el vestuari d'Alberto Merino i, ..... capítol a part, les interpretacions de Carles Martínez i Miriam Alamany que assoleixen l'excel·lència.

Segons ens comenten al col·loqui, que ha tingut lloc en acabar la representació, han estat    assessorats en el moviment per la Montse Colomé. Molt destacable l'enorme quadre que penja del sostre i que, deformades, ens ofereixen escenes de pintures adients al que en cada moment ens van relatant.

Un text gens fàcil, que sense pauses van deixant anar en vers, com si fluís, com si ells ho portessin "incorporat de sèrie". Els actors fan seu un text sarcàstic, demolidor, irreverent, racista, masclista, xenòfob i amb un vocabulari groller que contrasta amb la finesa dels gestos.

Una transició d’un personatge a un altre, la Miriam de la Helen a la Sybil, el Carles del Steve al Les, sense cap element visible tret de canvis subtils en l’entonació i la gestualitat de cada un dels personatges.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

 

Siempre es interesante encontrarse con obras de texto poco convencionales sin necesidad de hacer el salto a espectáculos de la escena híbrida. En el caso de Decadència, lo primero que llama la atención son sus diálogos escritos en un verso muy adornado, muy clásico, y a la vez lleno de ironía británica, sin caer en la parodia, pero llenando su belleza formal de una truculencia y un aroma a vicio bastante curioso. En este sentido, la traducción a cargo de Neus Bonilla i Carme Camacho del texto original en inglés de Steven Berkoff, teniendo en cuenta la dificultad de la métrica y la rima, es, verdaderamente, para sacarse el sombrero. La propuesta parece ser una especie de sátira sobre la burguesía, sus excesos y una crítica al poder. La atmósfera sucia y enfermiza de este universo sórdido parece ir en sintonía con el mensaje de que algo está podrido en esta gente. A pesar de esto, el montaje resulta entre hipnótico, patético y divertido, gracias, principalmente, a la interpretación de Carles Martínez y Míriam Alamany, una pareja con gran química que ha sabido encontrar el tono y la música adecuados. Por último, la puesta en escena de Glòria Balañà es funcional pero efectiva. Su barroquismo estético tiene gracia y resulta un buen envoltorio por una pieza como esta.

Avís per a navegants, encara no l'hem pogut veure a Barcelona però a Igualada l'hem programat aquest cap de setmana

A partir d’aquestes dues parelles es retrata de forma satírica, amb molt humor negre la classe alta de la nostra societat. Tot amb un to molt irònic, amb paraules que per alguns assistents van semblar una mica grollera (quina pell més fina) i amb versos i una sonoritat que ens va complaure.

Carles Martínez i Míriam Alamany són els interprets d’aquesta proposta, i es nota que s’ho passen bé. Tot i que porten poques funcions, hi ha molta química i es nota en la seva sensualitat a l’hora de recitar el text.

Segons ens van comentar al col·loqui posterior de cada divendres, l’obra està escrita en vers i en la seva traducció s’ha deixat així amb unes rimes que poden semblar ridicules i fàcils, però que enfaticen aquest punt que volen aconseguir per la crítica de la societat.

Amb l’escenografia tothom va quedar sorprès i a la vegada xocant per el “cuadre” que tenim en la sala.

Vaig sortir molt agraït de veure aquesta proposta a Igualada i em vaig excusar per no assistir a la representació que es va poder veure en un dels Dilluns Kabrota que hi ha a igualada.

Podeu veure la resta de l'opinió al següent enllaç

Steven Berkoff vol fer de la paraula una arma. En l’obra Decadència trobem un ús particular del llenguatge, de to irònic. Versos amb la sonoritat de l’alta burgesia, però amb rimes pobres i barates, decadents. Un retrat crític, mordaç i carregat d’humor negre de la classe dirigent. Un estil de vida ple de vicis: el pensament neoconservador.

Un matrimoni, Sybil i Steven, i en conseqüència amants, un excés que porta a la més vulgaritat. La seva preocupació: follar. Sybil procedent de la classe burgesa treballadora, mentre que Steve segueix el llinatge familiar. Un amant del mateix món que Steve, un altre, de la classe treballadora, que anhela arribar a la classe superior.

Carles Martínez i Míriam Alamany són els intèrprets de la proposta, un tàndem deliciós. Dues tonalitats de veu que encaixen en els diàlegs de Berkoff, uns cossos que aconsegueixen, acompanyants del vestuari, desprendre una gran càrrega de sensualitat i erotisme. Els vicis físics dels personatges ajuden a separar les diferents interpretacions i a la vegada reforçar aquesta boira que agermana la riquesa. Com diuen les acotacions: Todos los cigarillos y tragos son mimados con gran enfasi para extraer la mayor cantidad de absurdidad.

Glòria Balañà, respecta el text  i a la vegada s’allunya de les acotacions del dramaturg, acotacions que encertadament són decisions que hauria de prendre la directora. Trobem més color als cossos, i una escenografia que juga amb la perspectiva i l'audiovisual, de manera molt subtil. La mimesi forma part d’aquest espai escènic que prescindeix de mobiliari.

Un final que et qüestiona la història i l’obra. Després de passar pel pensament racista, xenòfob i sectari, antisemita i antiirlandès, caiem en la més profunda decadència. Berkoff busca mostrar allò que no hauria de sortir en escena.

El nom de l’obra ens ho diu tot: decadència. Es tracta d’un text aclamat i reconegut a la gran pantalla del britànic Steven Berkoff. El nom ja ens ho diu tot: decadència burgesa, la d’un matrimoni tan fastiguejat que ja només els hi queda el vici i l’opulència per fugir del tedi. La veu crítica és innegable i segurament punyent quan es va estrenar ja fa 25 anys.

La posada en escena minimalista dona força a la història i obliga a estar-hi atent. Als espectadors ens agrada que no ens ho donin tot mastegat. Per altra costat, el treball interpretatiu és deliciós: Carles Martínez i Míriam Alamany són el millor de l’espectacle amb un treball de dicció i d’expressió sublim. Tot i així, la connexió amb el text no resulta fàcil: potser perquè és gratuïtament barroer, potser perquè el format en vers – un aplaudiment ben sincer a les traductores – desnaturalitza el diàleg. O potser, i és una opinió ben personal, s’explica una història tan caricaturitzada que resulta tòpica i sabuda: els diners no curen les ànimes trencades i que la política està corrumpuda.