Cançons que acaben en fade out

A La Copla de Wisconsi les vaig conèixer amb l’inoblidable There was a fiesta!, una obra que vam poder portar als Terrats en Cultura; i a partir d’aquest l’he anat seguint.

Una conferència performativa i cantada sobre feminisme i dissidència sexual en la música de la Transició espanyola. Un projecte guanyador de la Beca Odisseu Eòlia i+D 2022.

Després d’ajornar  la data inicial que tenia que anar a veure aquesta obra per una caiguda, al final he encertat el dia per començar les festes amb “Caçons que acanem en Fade Out” al Tanarantana.

Amb aquesta proposta ens posen davant el mirall la cançó espanyola i més “cañí” y la contracultura dels anys 80. Amb aquesta obra ens obren els ulls davant unes idees que tenim establertes, on la famosa “movida madrilenya” no era tan trencadora com ens van fer pensar i la “cobla” no és tan casposa com imaginàvem (podem mirar la lectura que va fer Daniel Anglès a Punto de Rocio).

Quan pensem en persones icòniques del món LGTBIQ+ sempre pensem en Donna Summer, Barbra Streisand, Kylie Minogue, Madonna, Britney Spears, Beyoncé, Mónica Naranjo, Dua Lipa, Lady Gaga.. totes figures actuals. Però ens deixem a Rocío Jurado, Mari Trini, Maria Jiménez,Pantoja, Lola Flores i d’altres que han presentat un món en el marica de sempre, en el món trans.

Una obra reivindicativa de les cançons d’una època passada però molt present. On podem veure en cada una de les cançons les dobles intencions de cada lletra i paraula de les cançons que ens oferien les folklòriques. He de dir, que he estat el primer a deixar de costat aquestes lletres i cantants, però últimament veig que són molt més profundes del que inicialment semblen.

Petites cites on fèiem el masclisme i sobretot, una entrevista, on veus fins on cauen alguns periodistes per destrossar aquestes cantants.

Un discurs que reivindica i visibilitza una realitat social, en aquest cas, del món queer i folklòric, tan injuriat en les últimes dècades, i portant-lo a un context contemporani.

M’he divertit, he cantat i m’ha emocionat enormement. Però també he mirat amb altres ulls les cançons i les folklòriques (fora de les revistes del cor) i tot el que van representar en un moment de canvis i difícils. Si les iaies més dretanes aixequessin el cap i veiessin que #lgtbiq+ eren les seves folklòriques, pagaría per veure-ho

Podeu veure la resta de la meva opinió a l'enllaç

Cançons que acaben en fade out, espectacle guanyador de la Beca Odisseu 2022, neix d'una idea original de Salvador S. Sánchez, creada i interpretada per ell mateix, amb Cinta Moreno i Joel Moreno Codinachs.

Sota la direcció de Rocío Manzano, aquest muntatge analitza el paper d'algunes de les veus més reivindicatives del feminisme i del colectiu LGTBI+ com Rocío Jurado, María Jiménez i Mari Trini entre moltes que no han passat a la història, ni han estat reconegudes de la mateixa manera que ho han estat el grup Mecano o la cantant Alaska.
Totes elles han esdevingut icones LGTBI per diferents motius.

Aquestes figures de la cançó popular, la copla, la balada romàntica i la cançó d'autor, són les que reivindica la companyia La Copla de Wisconsin al Teatre Eòlia.

Cançons que acaben en fade és presenta en forma de conferència performativa amb una mirada feminista, ànima folklòrica i música en directe. La Copla de Wisconsin fa un repàs i analitza algunes de les cançons de les folklóriques, mostrant-nos que rere les seves lletres moltes vegades s'hi amagaven missatges reivindicatius i defensius del feminisme.

Cançons i lletres que avui en dia podem dir obertament són autèntiques odes a la masturbació femenina, a la insatisfacció sexual femenina,  a l'empoderament i al feminisme.

Cançons i lletres que en cap moment ens diuen clarament que con tus piedras hacen ellas su pared, pero sí ens donen algunes pistes que es tracta de dones reivindicant la seva sexualitat.
-Había que insinuar i fer-ho amb metàforas-, explicava Mari Trini

yo no soy esa que tu te imaginas...

mis manos que juegan/ me siento flotando ay...

Y es que existe otro amor que lo tengo callado, callado/ escondido y vibrando en mi alma/queriendo gritarlo/ya no puedo ocultarlo/no puedo callarlo...

Yo soy la tierra salvaje / necesito quien me venga a sembrar… / y sembrando, cante. / Tú no has podido abarcarme / tus manos no son más que la mitad / del pan que me colma el hambre (…) Entera, si me doy, me doy entera

La violetera o El relicario. Se acabó, Yo no soy esa o Señora es van convertir en himnes per a transvestits i transformistes.

Algunes declaracions públiques de moltes d'aquestes artistes són d'una valentia poc reconeguda.
"Yo soy progay” va ser una de les frases més famoses de Rocio Jurado.
Lola Flores, una de les primeres dones que van parlar de la violencia contra les dones i de la necessària llibertat sexual, va dir "quién no se ha dado un pipazo con una amiga?"
Marujita Diez  va dir: "Yo también soy tortillera”. "De primero, almejas naturales, de segundo unos pinchitos de tortilla, y de tercero, arroz con conejo”.

Cançons que acaben en fade out és una autèntica meravella, un muntatge divertit, intel.ligent i reivindicatiu.


 

Hay grupos que saben fusionar muy bien música y teatro, sin la necesidad de hacer musicales al uso. Son grupos que crean espectáculos a caballo entre el concierto, el recital y la performance. La copla de Wisconsin es uno de ellos, igual que lo fueran en su momento Las Divinas o incluso Le Croupier con su Esperança Dinamita. A La Copla los conocimos con el inolvidable There was a fiesta! y continuaron más tarde con El mal del jazz. Ahora cambian el ritmo y se vuelcan con la música de los ochenta para reivindicar un determinado tipo de canciones, pero no las de La Movida o la contracultura sino las de artistas como Rocío Jurado, Mari Trini o María Jiménez. Y es que estas tres cantantes, para poner solo un ejemplo, reivindicaban en las letras de sus temas una mujer libre, sexualmente liberada y avanzada a su tiempo, sobre todo si tenemos en cuenta que estaban encorsetadas dentro del género de la copla o de la canción melódica.

El espectáculo empieza con una divertida comparación entre canciones de Alaska y Rocío Jurado, para pasar después a establecer un tipo de conferencia o clase magistral sobre el tema. El estudio, a base de citas y referencias a libros tan interesantes como ¡Ay, campaneras!, va desgranando una teoría que nos lleva a pensar en algunas folclóricas de los setenta y ochenta como mujeres que ya exhibían –quizás sin saberlo del todo- una vena feminista y reivindicativa. Es cierto que el discurso es un poco reiterativo, que se dirige hacia donde más le conviene al grupo, y que no está exento de algunas contradicciones, pero está claro que la época de la transición era contradictoria por definición y no todo podía ser de un solo color.

Las incursiones musicales, que son muchas, recorren el repertorio de las artistas citadas –y alguna invitada más- a pesar de que es la Jurado la que se lleva más temas. Cantar a “la más grande” no es cualquier cosa, pero podríamos decir en este sentido que Cinta Moreno se sale bastante bien y lo lleva a su terreno. Salvador S. Sánchez defiende temas quizás menos comprometidos y Joel Moreno acompaña a los cantantes con la guitarra, que supone una instrumentación un poco pobre para estos temas. Pero sea como sea, el espectáculo resulta simpático y funciona. Quizás demasiado largo por mi gusto, pero funciona.