Berta Cotrina Domingo

Entendre el perquè de l’elecció del text Només la fi del món, el pànic al comiat de Jean-Luc Lagarce, una poesia fonètica que ens incita a la representació, i tanmateix, és el seu gran adversari. Un text intel·lectual i filosòfic i al mateix temps sensacionalista, un excés de llàgrimes en escena. Un parlar pròxim al doblatge, un oblit en el ritme de la paraula i en el seu conjunt. Una proposta de direcció que no concorda amb el text; una  posada molt naturalista, potser d’influència de la pel·lícula, amb un llenguatge que plantejava, i no planteja, noves formes. És innegable l’estil marcat d’Oriol Broggi, ja que malgrat veure muntatges molt diversos, la seva petjada és molt notable amb el caminar, […]

Buscar el sons de les coses. No ignorar el teu entorn, els sons del teatre, un espai on el 80% de les vegades reclama silenci absolut i tanmateix té una banda sonora: riures, esternuts, petits moviments, caramels… Óscar Bueno juga amb la sensació d’escoltar per crear una partitura. Escoltar des dels ulls, el tacte, el gust, i les orelles…  Sons que neixen d’accions. Accions que formen les notes. Una partitura expressada a través dels moviments i de les ones. Un paper en blanc per crear dins de l’imaginari. Una posada en escena que remet a un procés d’investigació, on no busca resultats sinó expandir-se. Interpretar el so. Materialitzar els seus diferents estats. Transmetre a través de tempo, i el grau […]

Ridiculitzar l’estereotip masculí, desfer-se de la societat per investigar el cos. Isaak Erdoiza busca dins de les infinitats de l’erotisme masculí, un treball que s’aparta del text i es centra en el físic. Un exercici estètic i de percepció. Quatre cossos que deixen de banda l’individu, un espai on la identitat es converteix en quelcom borrós, i un conjunt de cossos esdevenen una massa. Moviments corporals que remeten al Jardí de les delícies, connexions simbòliques i eròtiques, la nuesa de ser nosaltres. Després de trobar la Masa Isaak aconsegueix completar la dramatúrgia amb el so i la il·luminació. Un erotisme que no només es regeix en el físic, sinó en les respiracions, en els sons de la pell amb el […]

El reflex de la humanitat són les nostres relacions, aquest amor contaminat. Albert Mestre ens posa en escena un discurs en to juvenil, reivindicant la necessitat d’escoltar les veus que ja no podran néixer. Un camí ple d’acrobàcies per sobreviure, d’un equilibri vertiginós. La Lola Carandell el José Luis Oliver interpreten el que podria ser la seva història d’amor, un futur que veuen magre, però que les seves ganes de compartir els fa lluitar per continuar la vida… Una interpretació molt poètica i penetrant, una complicitat que busquen compartir amb el públic, unir-nos a la seva relació d’amor, un amor pel futur, per la terra, per nosaltres mateixos.  Una obra que exprimeix la metàfora en totes les formes possibles…Que crida […]

És difícil pensar amb alguna persona que mai s’hagi qüestionat què significa la vida? Tanmateix és impossible deixar-ho de fer. Àlex Rigola posa la mort al teatre per parlar-ne, com ve diu: coneixem molt poc de la mort, i és allò que més ens condiciona al viure. Un projecte que porta implícita la reflexió. Una proposta delicada, que porta a l’escenari les converses reals de l’actriu Alba Pujol amb el seu pare Josep Pujol en l’últim cicle d’un càncer terminal. Saber que moriràs i poder reflexionar-ne és quelcom difícil d’imaginar, però a la vegada és el testament més sincer. Un peça que s’allunya de les emocions que acompanyen aquesta pèrdua, i que crida que no és necessari arribar als últims […]