Entendre el perquè de l’elecció del text Només la fi del món, el pànic al comiat de Jean-Luc Lagarce, una poesia fonètica que ens incita a la representació, i tanmateix, és el seu gran adversari.
Un text intel·lectual i filosòfic i al mateix temps sensacionalista, un excés de llàgrimes en escena. Un parlar pròxim al doblatge, un oblit en el ritme de la paraula i en el seu conjunt. Una proposta de direcció que no concorda amb el text; una posada molt naturalista, potser d’influència de la pel·lícula, amb un llenguatge que plantejava, i no planteja, noves formes.
És innegable l’estil marcat d’Oriol Broggi, ja que malgrat veure muntatges molt diversos, la seva petjada és molt notable amb el caminar, les perspectives, el iratisme… Quelcom considerable bo o dolent, i a la vegada un fet. Dues hores que no respiren de manera orgànica, dues persones que xoquen, dramaturg i director, a l’hora d’aixecar l’espectacle.
Destacar la senzillesa d’una casa buida, al marxar-ne un fill, una escenografia que accepta el joc dels grans temes: la solitud, la família, el tu i el jo, la mort. Acompanyat d’un vestuari inexpressiu, que busca interpel·lar a l’espectador amb l’empatia, però que allunya al sentir aquest punt convencional.
Cinc actors formen part del repartiment, amb un clar protagonista interpretat per David Vert, personatges complexos, en cap moment plans, però que es troben interromputs en el muntatge; apareixen i desapareixen i amb ells els seus problemes. Una manca d’intertextualitat dona com a conseqüència el trobar la interpretació en un segon pla. Resolutiva, amb un punt interessant dins els silencis.
Només la fi del món és una obra autobiogràfica, on Lagarce confessa el seu interior; i malgrat les paraules anteriors, aconsegueix arribar aquest sentiment a l’espectador.