Xavier Quero

Els humans, com a ésser imperfectes, projecten totes les seves inseguretats en una estranya confiança cega de possessió i ser posseïts. Aquest sentiment de pertinença i possessió és sovint una de les formes més «senzilles» de sentir-se de nou dins d’aquella terra promesa dels quals, els humans, van ser-ne expulsats al Gènesi. Aquella incommensurable protecció, que és la mateixa que sentim dins del ventre matern i que ens connecta amb el nostre cervell més primigeni, és la que d’ençà que va néixer el raonament i la paraula, mirem de retrobar. Un amor incondicional que ens faci oblidar el fred i que les paraules tornin a deixar de tenir sentit per sentir-ne, simplement, l’escalf. Un escalf que és del tot inefable. […]

Va ser el 1824 quan l’oficial d’artilleria francès Nicolas Léonard Sadi Carnot publicà el seu llibre Réflexions sur la puissance motrice du feu et sur les machines propres à développer cette puissance en el que plantejava, a partir de les seves observacions sobre les màquines tèrmiques i mecàniques sobre com la calor, i per extensió l’energia, podia ser transportada d’un cos calent a un cos fred. Anys després, el 1865, l’alemany Rudolf Clausius plantejà el concepte de l’entropia, el desordre que necessita o pot ser endreçat. Sense aquest concepte d’ordre i desordre és impossible concebre i comprendre la vida en si mateixa: a partir d’un fet casual que som -encara- incapaços de comprendre, nosaltres som ara aquí. En aquest sentit, […]

Va ser el 1991 quan l’autora Judith Bardwick edità el seu llibre Danger in the comfort zone. En aquest va acabar de definir, sistematitzar i posar en relleu el terme de la zona de confort. Almenys en la seva concepció més moderna, la de seguretat, rutina i poc perillós, tot i el risc de la monotonia. En aquesta zona de confort no hi ha grans angoixes i tot es pot mantenir sota control. Ara bé, sovint aquesta no és més que un miratge i la majoria de les condicions que la mantenen no són més que aparences i una entropia pausada que no vol explicar-nos res en concret (Afortunadament) i això ens fa tenir la certesa de què tot està […]

Fins no fa gaire, i a mesura que des de la mateixa senectut -com a ens- s’alcen veus, el parlar de sexe amb gent gran era -també- un gran tabú. De fet, encara ho és, sempre que siguis un tertulià de Som EVA o parlis -una vegada més- de la persecució a la prostitució, però sempre des de l’òptica higienista que persegueix a la prostituta i mai al client. Però, com sempre passa, sembla que la generació -aparentment- dominant, tot i que no ho sigui en termes macroeconòmics, sembla ser sempre la que descobreix la sopa d’all, la societat, l’economia i la sexualitat. La tieta o la iaia, però, només serveix perquè ens moqui, així i tot, no perquè ens […]

És tradició, encara per molts, que abans -o després- d’unir les mans i dir unes paraules, deixar anar un «Sant Genís, pregueu per nosaltres», que es repeteix sempre d’una forma gairebé mecànica mentre uns i altres se senyen. Poc importa que sigui verbalitzat i ritualitzat per fidels, així com per descreguts que, instants abans que s’alci el teló repeteixin aquest ritual que fa que invoquem i ens encomanem al sant romà que es penedí en escena per imitar i parodiar als cristians en presència del mateix emperador Dioclecià, puix que -segons diuen- Genís veié com uns àngels s’apareixien davant d’ell i li feien saber els seus pecats i decidí que no havia de continuar aquest camí de befa d’altres màrtirs […]