Xavi Pijoan

La família Coleman té ressonàncies d’altres famílies excèntriques de la ficció americana clàssica: la família Sycamore de You can take it with you (Frank Capra, 1938) o la família Lord de Philadelphia Story (George Cukor, 1940). Els Coleman, però, es mouen en territoris molt més ombrívols, gens amables, que sovint esdevenen arenes movedisses per als personatges, per als actors i també per al públic. El text de Tolcachir exigeix precisió a l’hora de ser dit. El ritme ho és gairebé tot a L’omissió…, i no pel què fa a la velocitat, sinó per encertar el moment d’entrar i, a la vegada, reaccionar a l’actitud dels altres personatges. En aquest sentit destaquen Sergi Torrecilla i Roser Batalla, amb un enorme sentit […]

Sota l’empara de les imatges de Secrets d’un matrimoni, d’Ingmar Bergman, Mercè Vila Godoy (posada en escena) i Eva Pauné Martínez (dramatúrgia) construeixen una destrucció. De la mateixa manera que el director suec va mostrar-nos el procés de separació d’una parella no com quelcom que es dilueix sinó com una construcció, a Escenes d’una separació […]

L’atracció que el gest exerceix sobre l’espectador apel·la a quelcom instintiu, atàvic, que roman esmorteït en algun lloc, i, de sobte, treu el cap, i quan ho fa, ho fa amb un grau d’intensitat incommensurable. Perquè això sigui així, han de passar algunes coses. A Lubbert, Inda Pereda fa que en passin unes quantes. El primer home, de Pereda, és un personatge elaborat, no només mitjançant la tècnica gestual, sinó a partir de la presa de consciència de la relació entre el cos i l’entorn, i la capacitat de l’actor (en aquest cas) per a fer visibles els espais que vol que imaginem. D’altra banda, neteja de psicologismes el personatge i posa l’èmfasi en la part més física, en la […]

A Blues, Sergi Pompermayer fa gala d’una habilitat poc freqüent per a la utilització de l’espai escènic com a centre neuràlgic de les emocions que mouen els personatges, sense necessitat de canvis d’escenografia: conviuen a l’escenari, en el mateix pla temporal, però en plans de lloc diferents. Traduït, això dona com a resultat una fluïdesa a la història que l’espectador agraeix. L’economia de recursos, sovint, cada cop més, és sinònim d’expressivitat. Blues és teatre de trames paral·leles que se signifiquen les unes a les altres. Unes emfasitzen les altres. És teatre, com tot, de metàfores i d’elements que condueixen l’espectador avesat a l’autosatisfacció quan reconeix les sinergies entre Strange Fruit, de Billy Holiday, i la història de l’avi i l’Abdul, […]

La nostra mar, la mare mar com a origen de civilitzacions i cementiri del expulsats, dels que han de marxar de casa per a refugiar-se, per a sobreviure. Aquest és l’eix al voltant del qual gira l’última proposta de Dagoll Dagom en un muntatge sobri que fuig dels focs artificials i s’esforça a no vanalitzar la tragèdia. Una tragèdia nostra, com la Mediterrània. La història avança amb fermesa mitjançant als arranjaments de les cançons de Lluís Llach i les enormes coreografies d’Ariadna Peya. Corrandes d’exili, Abril de 1974 o Maremar sonen a capella i semblen provenir de segles enllà i d’haver navegat per a dir-nos quelcom important. L’ensamblatge és gairebé perfecte i les veus d’Anna Castells, Aina Sánchez i Elena […]