L’atracció que el gest exerceix sobre l’espectador apel·la a quelcom instintiu, atàvic, que roman esmorteït en algun lloc, i, de sobte, treu el cap, i quan ho fa, ho fa amb un grau d’intensitat incommensurable. Perquè això sigui així, han de passar algunes coses. A Lubbert, Inda Pereda fa que en passin unes quantes.
El primer home, de Pereda, és un personatge elaborat, no només mitjançant la tècnica gestual, sinó a partir de la presa de consciència de la relació entre el cos i l’entorn, i la capacitat de l’actor (en aquest cas) per a fer visibles els espais que vol que imaginem. D’altra banda, neteja de psicologismes el personatge i posa l’èmfasi en la part més física, en la fisicitat de l’individu, per recordar que la del primer home» i la nostra comparteix molt més del que sovint estem disposats a acceptar. És clar, aquesta connexió amb el nostre avant-passat és força més assumible si ens l’expliquen des de l’humor: Pereda es riu de sí mateix i, per tant, de tots nosaltres.
Alguns gags allargassats en excés no oculten les virtuts d’un espectacle proper i divertidíssim que té en alta consideració uns espectadors àvids de sentir-se part d’un procés de creació obert i dinàmic que ens convida a passejar-nos per nosaltres mateixos.