A Blues, Sergi Pompermayer fa gala d’una habilitat poc freqüent per a la utilització de l’espai escènic com a centre neuràlgic de les emocions que mouen els personatges, sense necessitat de canvis d’escenografia: conviuen a l’escenari, en el mateix pla temporal, però en plans de lloc diferents. Traduït, això dona com a resultat una fluïdesa a la història que l’espectador agraeix. L’economia de recursos, sovint, cada cop més, és sinònim d’expressivitat.
Blues és teatre de trames paral·leles que se signifiquen les unes a les altres. Unes emfasitzen les altres. És teatre, com tot, de metàfores i d’elements que condueixen l’espectador avesat a l’autosatisfacció quan reconeix les sinergies entre Strange Fruit, de Billy Holiday, i la història de l’avi i l’Abdul, o entre la història del possible atemptat i la del personatge de la Nala.
Qui pugui veure Blues cal que es deixi endur pel carisma de Xicu Masó, que s’escapoleix de la temptació de caure a la trampa d’un personatge amb tendència al cliché. Gemma Brió manté la tensió i l’equilibri amb un personatge gens fàcil a qui Pompermayer no li ha escrit una sortida fàcil, ni una possibilitat de redempció, sinó que, en un dels grans encerts del text, deixa en un estat de transició cap a no se sap on.
Posada en escena atrevida per a reflexionar al voltant de temes que no acabem d’assumir com a nostres malgrat la seva contemporaneïtat. El blues com a arrel i com a lament, com el teatre, i com nosaltres.