Neus Mònico Fernández

Paraíso de los negros és quelcom més que un espectacle de dansa. Es tracta d’una obra flamenca estructurada en deu escenes i construïda al voltant d’una coreografia, una música, un cant, una il.luminació, una posada en escena, un vestuari i una dramatúrgia. Una coreografia flamenca, creada per la ballarina i coreògrafa Maria Pagés, reconeguda amb el Premi Nacional de Dansa 2002 a la creació i amb la Medalla d’Or al Mèrit en las Belles Arts 2014. María Pagés és força, elegància, tècnica. Té la capacitat, a través del ball, d’expressar i transmetre el que pensa, el que sent. Angoixa, desesperació, por, soledat, dolor, esperança, buidor. Ho fa amb el seu cos, a través de les seves mans, amb els peus […]

Teatre de petit format. Teatre d’objectes que tant m’agrada. Un monòleg. Una proposta emotiva. Una història d’autoficció en la qual ens sentim identificats. Un viatge a través dels objectes, les persones, els espais i les vivències que ens han anat convertint en qui som. La nostra identitat és en gran part a les nostres experiències, a totes aquelles realment importants i que han fet que siguem qui i com som. El testament és una cita vitalista per rememorar records i vivències que configuren una vida. Amb una escenografia molt significativa, un moble amb tot de calaixos (plens d’objectes que l’actor narrador Ramon Molins utilitza per anar vestint el seu recorregut vital i els personatges i les anècdotes que va trobant […]

Alegría és un univers visualment i tècnicament increïble; un univers on conviuen una gran varietat de personatges, com en Fleur, les Nostàlgiques aus, Tamir, les Ninfas, els àngels, la cantant de Blanc, la cantant de Negre, els pallassos, el rei, el bufó. Personatges interpretats per grans artistes formats en diferents disciplines i atletes professionals de gran nivell, amb unes habilitats i capacitats físiques que voregen la perfecció. Alegría és una producció del Cirque du Soleil, creat el 1994 pel director Franco Dragone i el director de creació Gilles Ste-Croix. Es va estrenar el 1994 al Canadà i des de les hores no ha parat de fer gira per tot el món. De fet, de tots els espectacles del Cirque du […]

Meta és un monòleg documental, tot i que en aparença sembla una conferència, que neix de la necessitat de parlar de la tragèdia que, any rere any, omple de cadàvers l’Estret de Gibraltar i que, irònicament, conviu amb els complexos turístics, el trànsit marítim internacional i els esportistes que es repten a creuar-lo. L’Ibrahima Diallo és el narrador d’aquest monòleg, on tot el protagonisme recau en la història mediàtica del nedador David Meca, considerat el millor de la història (traduïda en kilòmetres, és la suma d’haver donat tres voltes i mitja a la terra nedant), i en les adversitats que aquest va haver d’afrontar quan va travessar l’Estret de Gibraltar l’any 2008. En acabat, L’Ibrahima ens ofereix un debat post […]

No és la primera vegada que una conversa entre dos personatges famosos, amb un cert lligam entre ells, es porta a escena. Alguns exemples són: ElPapa d‘Anthony McCarten (2022 al Teatre Akadèmia), Un Concert a la Casa Blanca de Jordi Roigé (2023 al Teatre Gaudí), Mozart vs Salieri de José Maria Roca (2016 al Teatre Versus) o Què va passar amb Bette Davis i Joan Crawford?, de Jean Marboeuf (2019 al Teatre Akadèmia) són alguns exemples d’obres de teatre, que han escenificat una conversa, real o fictícia, entre dos personatges amb un cert lligam. A Els Buonaparte, una obra escrita per Ramon Madaula, s’ha portat a escena la trobada que hi va haver entre dos homes que, en aquells moments, […]